Tal dia com avui de fa 74 anys, a les 06.30 hores, es varen cometre
a Palma uns assassinats. Es tracta d'unes morts
exemplars. A Mallorca, la repressió es trobava
en el seu moment àlgid i més cruent. No era una
repressió "descontrolada" com es va voler fer
creure. No, era ben dirigida per les noves
autoritats i duita a terme per escamots de
falangistes. Aquests eren els executors, però
sense la connivència dels militars, els
vertaders amos i senyors de la situació a l'Illa,
no s'haurien atrevit a tocar ni un pèl a ningú.
Aquells quatre
homes afusellats al cementeri de Palma no havien
estat trets de nit, enqualcats en un vehicle,
assassinats a la llum dels fars d'un cotxe i
tirats a la cuneta o a la fossa comuna d'un
cementeri. No, se'ls havia instruït una causa,
la 978 de 1936 -probablement la més famosa de
tota la Guerra Civil a Mallorca i tramitada pel
jutge instructor, el coronel d'Infanteria
Ricardo Fernández de Tamarit-, i se'ls havia
sotmès a un consell de guerra -ajustat fins al
mínim detall als preceptes legals vigents- per
haver infringit el colpista ban de guerra del 19
de juliol de 1936. També s'havia comunicat la
sentència de mort a tots quatre per part del
president del Tribunal, el tinent coronel
d'Infanteria Diego Navarro Baigés. A més, se'ls
havia deixat apel·lar a la sentència -tant les
famílies dels sentenciats com els seus advocats
defensors varen moure tots els fils que tenien a
l'abast per evitar el compliment de la pena de
mort.
Aquella darrera
nit, la del 23 al 24 de febrer, prop de la mitja-
nit, se'ls comunicà que la sentència final es
duria a terme a trenc d'alba. Aleshores, es
disposà que els presos entrassin a la capella a
les 24.00 hores i se'ls facilitàs l'auxili
espiritual. Tot el procés havia tengut uns
procediments impecables, malgrat les poques
garanties legals reals i la paròdia que tot
plegat havia suposat. Ho demostrava el fet que
el tribunal havia estat més sever que el fiscal
Ricard Mulet Fiol, que havia rebaixat en la seva
exposició final la pena de mort per 20 anys de
presó a dos dels encausats. Tanmateix, el
tribunal dictà sentència, pena de mort per als
quatre.
No eren quatre
processats qualsevols, eren quatre personalitats
de l'etapa republicana i, per les noves
autoritats, eren quatre traïdors a la seva
classe social benestant. I per això mateix,
s'havia de demostrar que la mà de ferro dels
nous dirigents era inflexible. Eren l'antic
batle nacionalista de Palma; l'exdiputat
socialista a les Corts Constituents; l'exbatle
d'Inca i l'empresari -antic soci del financer
Joan March- i dirigent d'Esquerra
Republicana Balear. Les bales del piquet de
Falange
Espanyola i el tret de gràcia del cap de
l'escamot ressonaren al cementeri i a tota la
ciutat.
Aquelles
víctimes nomien
Emili Darder Cànaves (1895-1937),
Alexandre Jaume Rosselló (1879-1937),
Antoni Mateu Ferrer (1901-1937) i
Antoni Maria Ques Ventayol (1889-1937).
Aquelles bales no solament volien fer
desaparèixer físicament aquells homes, sinó
també les seves idees i la seva obra.
Però, des de fa
temps i malgrat que cada any que passa ens
allunya temporalment d'aquell fatídic dia, som
més els que recordam el 24 de febrer d'aquells
quatre homes, de les seves idees -de democràcia,
república, progrés, justícia social, cultura,
país...- i de la seva obra. Tots els demòcrates
d'avui els ho devem!.