Aquell fatídic 24 de febrer

                            

Arnau Company

 
 

Tal dia com avui de fa 74 anys, a les 06.30 hores, es varen cometre a Palma uns assassinats. Es tracta d'unes morts exemplars. A Mallorca, la repressió es trobava en el seu moment àlgid i més cruent. No era una repressió "descontrolada" com es va voler fer creure. No, era ben dirigida per les noves autoritats i duita a terme per escamots de falangistes. Aquests eren els executors, però sense la connivència dels militars, els vertaders amos i senyors de la situació a l'Illa, no s'haurien atrevit a tocar ni un pèl a ningú.
 
 Aquells quatre homes afusellats al cementeri de Palma no havien estat trets de nit, enqualcats en un vehicle, assassinats a la llum dels fars d'un cotxe i tirats a la cuneta o a la fossa comuna d'un cementeri. No, se'ls havia instruït una causa, la 978 de 1936 -probablement la més famosa de tota la Guerra Civil a Mallorca i tramitada pel jutge instructor, el coronel d'Infanteria Ricardo Fernández de Tamarit-, i se'ls havia sotmès a un consell de guerra -ajustat fins al mínim detall als preceptes legals vigents- per haver infringit el colpista ban de guerra del 19 de juliol de 1936. També s'havia comunicat la sentència de mort a tots quatre per part del president del Tribunal, el tinent coronel d'Infanteria Diego Navarro Baigés. A més, se'ls havia deixat apel·lar a la sentència -tant les famílies dels sentenciats com els seus advocats defensors varen moure tots els fils que tenien a l'abast per evitar el compliment de la pena de mort.
 
 Aquella darrera nit, la del 23 al 24 de febrer, prop de la mitja- nit, se'ls comunicà que la sentència final es duria a terme a trenc d'alba. Aleshores, es disposà que els presos entrassin a la capella a les 24.00 hores i se'ls facilitàs l'auxili espiritual. Tot el procés havia tengut uns procediments impecables, malgrat les poques garanties legals reals i la paròdia que tot plegat havia suposat. Ho demostrava el fet que el tribunal havia estat més sever que el fiscal Ricard Mulet Fiol, que havia rebaixat en la seva exposició final la pena de mort per 20 anys de presó a dos dels encausats. Tanmateix, el tribunal dictà sentència, pena de mort per als quatre.
 
 No eren quatre processats qualsevols, eren quatre personalitats de l'etapa republicana i, per les noves autoritats, eren quatre traïdors a la seva classe social benestant. I per això mateix, s'havia de demostrar que la mà de ferro dels nous dirigents era inflexible. Eren l'antic batle nacionalista de Palma; l'exdiputat socialista a les Corts Constituents; l'exbatle d'Inca i l'empresari -antic soci del financer Joan March- i dirigent d'Esquerra Republicana Balear. Les bales del piquet de Falange Espanyola i el tret de gràcia del cap de l'escamot ressonaren al cementeri i a tota la ciutat.
 
 Aquelles víctimes nomien Emili Darder Cànaves (1895-1937), Alexandre Jaume Rosselló (1879-1937), Antoni Mateu Ferrer (1901-1937) i Antoni Maria Ques Ventayol (1889-1937). Aquelles bales no solament volien fer desaparèixer físicament aquells homes, sinó també les seves idees i la seva obra.
 
 Però, des de fa temps i malgrat que cada any que passa ens allunya temporalment d'aquell fatídic dia, som més els que recordam el 24 de febrer d'aquells quatre homes, de les seves idees -de democràcia, república, progrés, justícia social, cultura, país...- i de la seva obra. Tots els demòcrates d'avui els ho devem!.

Diari de Balears

24/02/2011