III Tercera Internacional

La Internacional Comunista, també coneguda com la Tercera Internacional, així com per la seva abreviatura en rus Komintern (Коминтерн, abreviatura de Коммунистический Интернационал, "Internacional Comunista") o Comintern (abreviatura de l'anglès: Communist International) va ser una organització comunista internacional, fundada al març de 1919, per iniciativa de Lenin i el Partit Comunista de Rússia (Bolxevic), que agrupava als Partits Comunistes dels distints països, i l'objectiu del qual era lluitar per la superació del capitalisme, l'establiment de la Dictadura del Proletariat i de la República Internacional dels Soviets, la completa abolició de les classes i la realització del socialisme, com a primer pas a la societat comunista com fixava en els seus primers estatuts.

Maqueta del monument a la III Internacional, Tatlin, 1919

Antecedents històrics

Com ja recordava el preàmbul dels primers Estatuts de la Internacional Comunista, els antecedents d'aquesta es remunten a la Associació Internacional dels Treballadors fundada per Karl Marx i Friedrich Engels, a Londres al 1864, i que per primer cop en la història agrupava els treballadors de distints països.

Després de la desaparició d'aquesta Primera Internacional al 1876, Friedrich Engels va promoure la creació d'una Segona Internacional, creada a París, al 1889, que va agrupar els partits socialista, socialdemòcrates i laboristes. Amb el començament de la Primera Guerra Mundial es produeix la fractura de la Segona Internacional entre els socialistes reformistes i els revolucionaris, en donar suport els primers als seus respectius governs nacionals a declarar la guerra, i la total oposició dels segons a la mateixa.

Els grups socialistes revolucionaris van celebrar la Conferència de Zimmerwald al setembre de 1915 i la Conferència de Kienthal a l'abril de 1916, convertint-se aquestes organitzacions en la base de la Tercera Internacional creada al març de 1919, en Petrogrado, per a trencar definitivament amb els elements reformistes, que segons el parer dels socialistes revolucionaris, havien traït a la classe treballadora i provocat la "fallida" de la Segona Internacional.

Desfilada de benvinguda als delegats de la Internacional Comunista a Petrograd, 1920

Història de la Internacional Comunista

La Internacional Comunista va celebrar set Congresos Mundials, malgrat que en un principi aquests congresos eren anuals, posteriorment s'anaren espaiant en el temps las celebracions dels següents congresos.

De l'I al IV Congrés Mundial

L'I Congrés Mundial de la Internacional Comunista va tenir lloc a Petrograd, entre el 2 i el 6 de març de 1919. En aquest congrés es va tractar sobre la "democràcia burgesa i la dictadura del proletariat" i de la necessitat de difondre el sistema de Soviets. També es va anomenar a Grigory Zinoviev, President del Comité Executiu de la Internacional Comunista (CEIC), que era la màxima autoritat de la I.C. durant el període entre congressos.

El II Congrés Mundial de la Internacional Comunista es va reunir a Moscou, entre el 19 de juliol i el 7 d'agost de 1920. En aquest congrés s'insisteix en la necessitat de propagar el sistema de soviets, i a causa dels nombroses organitzacions socialdemòcrates que sol·licitaven l'ingrés s'acorden les 21 condicions per a l'adhesió a la I.C., i s'aproven els seus primers Estatuts.

El III Congrés Mundial de la Internacional Comunista es va celebrar a Moscou entre el 22 de juny i el 12 de juliol de 1921. En ell, es van combatre les postures ultraesquerranes d'alguns partits comunistes, com el KPD alemany, i assumint que la situació mundial havia canviat, van resoldre treballar amb les bases reformistes en els cridats "fronts únics". També es va tractar sobre la importància d'incorporar a les dones treballadores al moviment comunista.

El IV Congrés Mundial de la Internacional Comunista tingué lloc a Moscou entre el 30 de novembre i el 5 de desembre de 1922. S'aprofundeix en les tàctiques de la I.C. del cridat "front únic" i es tracta de la situació dels negres, així com del treball dels comunistes en els sindicats. També s'aborda la situació dels comunistes a l'Àsia i a l'Pacífic. El congrés va promulgar la incompatibilitat entre la pertinença a la maçoneria o la Destral dels drets humans i un Partit Comunista.^[1]

Mentres que les organitzacions estalinistes reivindiquen tots els congressos fins a la desaparició de la Comintern, les organitzacions trotskistes només donen validesa a les resolucions d'aquests quatre primers congressos. Al 1938, Trotsky i els seus seguidors fundarien una Quarta Internacional.

Del V al VII Congrés Mundial

El V Congrés Mundial de la Internacional Comunista es va celebrar a Moscou entre juny i juliol de 1924. Marcat pel fracàs de la revolució a Alemanya s'adopten uns nous estatuts amb què es comença la crida "bolxevització" d'Internacional Comunista i dels partits membres.

A l'estiu de 1926 s'aparte-li la Presidència del CEIC, perdent Zinoviev la direcció de la Komintern. S'escull Nikolai Bujarin per a succeir-lo com a secretari general del CEIC.

El VI Congrés Mundial de la Internacional Comunista va tenir lloc entre juliol i setembre de 1928 a Moscou. En el nou context del començament de la greu crisi econòmica s'aproven la consigna de "classe contra classe" que oficialitza el començament del cridat "Tercer Període". S'aprova també el Programa de la Internacional Comunista.

A l'abril de 1929 Bujarin es va veure obligat a dimitir del seu càrrec. Per a substituir-lo al capdavant del CEIC, va ser triat en 1934 el comunista búlgar Georgi Dimitrov, qui dirigiria la Internacional Comunista fins a la seva dissolució.

El VII Congrés Mundial de la Internacional Comunista es va reunir a l'agost de 1935 a Moscou. Després de l'auge dels feixismes, i el fracàs de la política d'ultraesquerra aprovada a l'anterior congrés, es dóna pas a la política de Fronts populars.

Els partits i organitzacions no-trotskistes, reconeixen la totalitat d'aquests set congressos.

Lenin realitza anotacions en els graons de la tribuna en una sessió del III Congrés de la Internacional Comunista, a 1921

Dissolució de la Internacional Comunista

Al 15 de maig de 1943, després de la celebració de la Conferència de Teheran, el Presídium del Comité Executiu de la Internacional Comunista, "tenint en compte la maduresa dels partits comunistes" nacionals i, per a evitar els recels dels països capitalistes aliats, va decidir dissoldre la Internacional Comunista.

Al 1947 va ser creada la Kominform (Oficina d'Informació Comunista) com a substituta de la Komintern, i reunia els Partits Comunistes de Bulgària, Txecoslovàquia, França, Hongria, Itàlia, Polònia, la Unió Soviètica i Iugoslàvia. Va ser dissolta al 1956.

Encara que no tingueren una organització internacional, els distints Partits Comunistes van seguir les directrius del Partit Comunista de la Unió Soviètica amb el qual van mantenir reunions periòdiques.

Organització de la Internacional Comunista

Els òrgans de la Internacional Comunista, segons els seus primers estatuts, eren:

El Congrés Mundial: l'òrgan que ostentava l'autoritat màxima de la Internacional Comunista era el Congrés Mundial, que havia de reunir-se una vegada a l'any i tenia en exclusivitat la modificació del Programa i els Estatuts. Es van celebrar set congressos mundials.

El Comité Executiu: l'òrgan que tenia l'autoritat màxima en els períodes entre congressos era el Comité Executiu, i era triat pel Congrés Mundial. La seva seu es decidia en cada congrés.

Més tard es crearia un altre òrgan més:

El Presídium: Que tenia la màxima autoritat entre els plens del Comité Executiu.

Referències

↑ Unix histoire en révolution? Du bàs usage dónes arxives de Moscou et d'ailleurs, va baixar direcció de Serge Wolikow