Història

Fundació

UDC es va fundar el 7 de novembre de 1931 com a partit catalanista i democràtic d'inspiració cristiana, però no confessional, mitjançant l'aparició d'un manifest al diari El Matí signat per Josep O. Anguera, Pere Arderiu, Xavier Aragó, Pere Aragai, Esteve Farré, Josep M. Farré, Àngel Grau, Joan Guinart, Josep M. Modolell, Àngel Morera, Manuel Pugués, Pau Romeva i Ferrer, Joan Baptista Roca i Caball, Maurici Serrahima i Bofill, Ramon Sunyer, Manuel Thió, Ramon Trinxet, Lluís Vila i d'Abadal i Josep Vilaplana. A mitjans de 1932 s'hi adheriran Manuel Carrasco i Formiguera, antic militant d'Acció Catalana, Miquel Coll i Alentorn, Josep Maria Trias i Peitx, Fèlix Duran i Cañameres i altres.

La major part dels seus membres fundadors procedien del tradicionalisme, del qual havien sortit perquè no permetia la propaganda a favor de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, o d'Acció Catalana Republicana, quan va aprovar els articles de la constitució de la Segona República Espanyola considerats lesius per a la llibertat religiosa; d'altres procedien de la Lliga Regionalista, i fins i tot d'Esquerra Republicana de Catalunya, o no havien militat en cap organització política. Tingué un diputat a les corts constituents, Manuel Carrasco i Formiguera, i un altre al Parlament de Catalunya, Pau Romeva i Ferrer. Mantenia connexions amb el sindicat Unió de Treballadors Cristians de Catalunya (UTCC)

Durant la República i la Guerra Civil

Al Parlament de Catalunya votaren a favor de la Llei de Contractes de Conreu, però no donaren suport als fets del sis d'octubre de 1934. Durant la guerra civil espanyola es trobà en una difícil situació, i si bé fou fidel a la Generalitat de Catalunya i a la Segona República Espanyola, es va oposar fermament a les polítiques que feien. Això va provocar que, per una banda, Manuel Carrasco i Formiguera fos afusellat a Burgos per les autoritats franquistes, i per altra, Francesc de Paula Badia i Tobella i Rafael Morató i Senesteva i d'altres afiliats foren assassinats a Catalunya per exaltats anarquistes. Va treballar activament en la salvació de gent perseguida injustament (especialment sacerdots), gràcies als contactes personals de Lluís Vila i d'Abadal amb el cardenal Vidal i Barraquer. En col·laboració amb el ministre nacionalista basc Manuel de Irujo Ollo treballà per la normalització de les relacions entre el govern de la República i la Santa Seu.

Durant el franquisme

En acabar-se la guerra civil espanyola, la major part dels dirigents s'exiliaren. Des del 1941 els que s'hi quedaren i alguns que tornaren intentaren reconstruir el partit en la clandestinitat, com Miquel Coll i Alentorn i Joan Baptista Roca i Caball. Es centrà en la lluita en defensa de la cultura catalana, organitzà cursos de llengua i història catalanes, i formà part de tots els organismes de coordinació de l'oposició clandestina que es formaren el 1944, com el Consell Nacional de la Democràcia Catalana. Maurici Serrahima ajudà a fugir evadits de França a Portugal. El 1945 va integrar membres del Front Universitari de Catalunya com Josep Benet. El 1957 ajudà a la formació del Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC) i de la Solidaritat d'Obrers Cristians de Catalunya (SOCC). En els anys seixanta col·laboraren amb membres de Crist Catalunya i amb Jordi Pujol i Soley en els fets del Palau de la Música o en el boicot a La Vanguardia.

A nivell exterior va multiplicar les seves accions. Coordinà també amb altres partits democràtics espanyols d'inspiració cristiana, i el 1965 va formar amb ells l'anomenat Equip Democratacristià Espanyol. Amb aquest Equip s'integrà a les Unió Europea Democratacristiana i a la Internacional Demòcratacristiana, dins les quals ha ocupat càrrecs importants. Ajudà a la fundació de la Unió Democràtica del País Valencià el 1965, i de la Unió Democràtica de les Illes Balears el 1974, i participà l'Assemblea de Catalunya i altres instàncies democràtiques per a superar el franquisme.

En l'actualitat

A les eleccions generals espanyoles de 1977 es va presentar en la coalició Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya amb el Centre Català, però només va obtenir dos diputats. El 1978, endemés, el diputat i cap visible de la coalició Anton Cañellas i Balcells abandonà el partit per a crear Centristes de Catalunya-UCD. Des del 1979 ha format amb CDC la coalició Convergència i Unió, amb la que s'ha presentat a totes les eleccions generals espanyoles i a les eleccions al Parlament de Catalunya. Miquel Coll i Alentorn ha estat president del Parlament de Catalunya el 1984-1988, com ho han estat els membres del partit Joaquim Xicoy i Bassegoda el 1988-1995 i Joan Rigol i Roig el 1999-2003.

Presidents del consell nacional del partit

• Miquel Coll i Alentorn 1963-1988

• Joan Rigol i Roig 1988-1990

• Josep Antoni Duran i Lleida des de 1990.

Enllaços externs

• Web del partit

• Web de la Unió de Joves, joventuts d'UDC

• Entrevista a Duran i Lleida