Andreu Jaume, nebot i deixeble d'Alexandre Jaume

Memoria Civil, núm. 39, Baleares, 28 setiembre 1986

Llorenç Capellà

 - Don Andreu, on era vostè la nit del vint-i-tres de febrer del trenta-set?

- A la cantonada del carrer Zanoguera amb la Plaça d'Espanya. Esperava. O esperàvem que ens deixassim entrar a la presó, perquè no estava sol. Erem mon pare, en Lluís Alemany, el seu fill Tano i jo. Ens havien comunicat que podíem vetlar amb Alexandre Jaume, la seva darrera nit. I esperàvem a la serena. Esperàvem que ens cridassin.

- Finalment entraren, home.

- I ens envestí l'olor de zotal. Tota la presó pudia a zotal. Ara mateix, quan me'n parla recuper aquell olor penetrant.

- Va ser trista la guerra, veritat?

- Absolutament trista amic meu, i les persones de coneixement han de fer tot allò que sigui necesarri perquè mai més no es repetisqui.

- Va passar por, aquells anys?

- I què li he de dir ...?  Al principi del moviment un home que no era requeté o falangista, esdevenia automàticament un element estrany que aixecava les sospites del veinatge. Jo procurava passar desapercebut i, en darrer terme, cas que em molestassin, confiava en la influència de qualcun dels meus amics falangistes.

- Vostè tenia amics falangistes, don Andreu?

- Potser no m'he explicat bé: tenia amics, que entraren a Falange i encara ignor per quina raó hi entraren. Fixi's, en Pep Barberà era un al·lot absolutament liberal.

- Home!

- Ens coneguérem a l'institut i anys després ens vèiem sovint a una tertulia del cafè Born. Imagín que va fer-se falangista de la nit al dia. I diuen d'ell: diuen tantes coses ...!

- En tot moviment els neòfits solen esser els més abrandats. Martí Pou era també un liberal.

- I tant! Fins i tot m'atrevesc a dir que era una bellísima persona, com de fet ho eren tots els membres de la seva família. Si el seu pare, don Antoni, era un home honestíssim, republicà i demòcrata. Passa, Capellà, que aquells anys l'ordre de valors va trastocar-se.

- De tal manera, don Andreu, que s'enfosquí la raó.

- ... Què s'enfosqui la raó? Es clar que s'enfosquí!  I les persones que no eren extremistes foren, a un costat i a l'altre, les més perjudicades. Fixi's, a nosaltres, a Mallorca, ens afusellaren l'oncle. I a una germana de ma mare, que vivia a València i era de dretes, li afusellaren l'espòs i tres fills. Va quedar-se sola amb dues filles petitones, i mon pare, tot just assabentar-se'n, va escriure a Indalecio Prieto per mitjà del consulat argentí, per tal de demanar-li que les deixàs passar  a la zona franquista. Al poc temps les posaren a la frontera francesa.

- I no hauria estat posssible deixar a qualque frontera Alexandre Jaume? Vostès estaven emparentats amb tota la dreta mallorquina.

- Jo també ho pensava que havia de ser possible salvar-lo, però el govern de Burgos va mostrar-se inflexible. Fins i tot tenc entès que va gestionar-se infructuosament un canvi de presoners. He de reconèixer que anaven per ell. Les dretes mallorquines el consideraven un renegat de la seva  clase i, això, mai no li ho perdonaren.

- Em digui, mogueren totes les influències? No deixaren de tocar a cap porta?

- Remoguérem cel i terra. Mon pare va recaptar l'ajut de l'ambaixada argentina i el mateix bisbe Miralles va demanar la commutació de la pena de mort. Què vol que li digui? Tot va ser en va.

- I em vol fer creure que Lluís Alemany no era un home prou important, en aquells moments, com per esser escoltat per la cúpula militar?

- No li vull fer creure res, però ens consta que va moure totes les seves influències que eren moltes i importants. Era una mort anunciada la d'Alexandre Jaume. Res no podia salvar.

 - Tant i tan l'odiaven?

- No ho sé. Què vol que li digui? No ho sé. Em sembla una barbaritat haver d'admetre que un home pot suscitar tan d'odi entre els seus paisans, fins al punt que desitgin la seva desaparició física. Preferesc que digui que va morir perquès aspirava a construir una Mallorca més justa i més humana. Tengui en compte que dins el Partit Liberal hauria pogut fer una carrera molt brillant. Era intel·ligent i culte.

- Tan intel·ligent i culte que em fa la impressió que parlava un llenguatge molt diferent del de les bases del PSOE, més disposades a participar en l'acció sindical que parar esment a l'anàlisi política.

- No ho cregui. Ell era prietista, però la seva moderació no li impedia mantenir bones relacions amb homes que estaven molt més a l'esquerra com és ara, per exemple, Jaume Garcia. Certament més d'una vegada mostrà la seva disconformitat amb els excessos verbalistes d'alguns dels seus companys, però mai no li passà pel cap la possibilitat d'abandonar el PSOE. Tengui en compte que era socialista per ètica: no l'havia impulsat a entrar al partit no una condició social depauperada, ni l'afany juvenil de canviar la societat de cap a peus, perquè no era jove quan va entrar-hi, ni pretenia trastocar-ho tot.

- No era marxista?

- En absolut. Jaume era un socialdemòcrata que s'hauria sentit perfectament integrat dins qualsevol de les socialdemocràcies europees actuals.

- Doncs ja veu, cinquanta anys enrera un home tan assenyat era un enemic públic.

- I és tan mal de creure ...! Ni ell mateix no s'ho podia creure, perquè el denou de juliol hauria pogut abandonar Mallorca i ni tant sols aquesta possibilitat no li passà pel cap. Davant la casa del Port de Pollença teníem un llaüt: era d'allò més fàcil fer-nos a la mar.

- El detingueren al Port, veritat?

- Sí, el denou mateix. El dissabte, que era devuit, va venir a dinar a ca nostra, a Palma, i l'horabaixa jo vaig partir amb ell a passar un dies o unes setmanes a ca seva. M'estimava molt l'oncle, i els seus fills, a més a més, eran de la meva edat.

- I aleshores no mostrava preocupació per la situació política? L'exercit s'havia aixecat a Africa.

- Quan abandonàrem Palma la gent estava espectant, neguitosa, però ell decidí no donar cap importància a tot aquell aldarull. Interpretava l'aixecament com una fanfarronada d'alguns generals i, per tant, ni tan sols no se li va ocórrer interrompre el seu pla de vacances.

- De fet no calia que se'n preocupàs gaire: ben prest se'n cuidaren els seus enemics de modificar-hi.

- I tant! L'endemà, el diumenge, érem a la terrasa del xalet, els seus fills i jo amb banyador i ell amb pijama, quan ullàrem una parella de la guàrdia civil que se'ns apropava. Eren les onze del matí. Jo li vaig dir a l'oncle: mira, ara vénen a deternir-te.

- Es va sorprende, ell?

- I com no s'havia de sorprende si no havia fet res que pogués considerar-se il·legal: Record que els guàrdies volien que els acompanyàs amb el pijama posat, tal i com anava vestit, i s'hi oposà rabiüt. Tenguin en compte -va dir-los- que demà mateix puc esser governador i si és així, s'hauran d'atendre a les conseqüències.

- En nom de qui el detenien?

- Del Capità General, a posta no anaven de berbes. Així i tot, les paraules de l'oncle els degueren impressionar, perquè de cop es mostraren més tolerants. Deixaren que es vestís i em permeteren, a mi, que els acompanyàs fins a Inca. Allí ens acomiadàrem.

- Quan tornaren, vostè i la seva família, a saber notícies seves?

- Quan ens permeteren portar-li un matalàs al castell de Bellver. Malgrat tot, poguérem parlar molt poques vegades amb ell, perquè bona part del seu captiveri el va passar incomunicat. Unicament sabem que aprofitava el temps per escriure un llibre que es titularia Mi calvario, les notes del qual feia arribar a mon pare d'amagatotis.

- I què conta de la vida carcelària?

- Tot allò que conta és espantós.

- Espantós?

- Espantós. Més envant el traslladaren a l'hospital provincial, perquè se li havia agreujat l'úlcera estomacal que patia, i allí va viure amb més bones condicions. El record amb Emili Darder, jugant a les cartes.

- Darder patia del cor.

- Sí, i de fet anava morint dia a dia. Tal com estava ni se'n degué adonar que el posaven en capella. La seva cel·la era oberta i el vaig veure, allargat sobre el catre, inconscient.

- Tota la nit, inconscient?

- Tota la nit. Per donar-li la comunió li obriren la boca amb una cullera. Mentrestant, l'oncle Alexandre se'l mirava compasiu. Aquest pobre amic -ens comentà- quina sorpresa se'n durà quan el facin reviscolar per anunciar-li que l'han de matar.

- A quina hora entraren vostés, els familiars,  a la presó?

- Prop de mitjanit. Tant a ell com a Darder els havien obert la cel·la i el trobàrem en el passadís, que ens esperava. Estava molt tranquil. Em demanà la ploma per escriure una carta de comiat a l'esposa i als fills i després va posar-se a parlar amb nosaltres, com si res d'allò que passava aquell vespre l'afectàs.

- Mateu i Ques no eren amb ell?

- No. La presó tenia dos pisos i ells dos eren al de d'alt. No els vaig veure ni quan se'ls emportaren.

- Home, i quan se'ls emportaren?

- A trenc d'alba. El darrer a abraçar l'oncle vaig esser jo. Unicament vaig mormolar unes paraules de ràbia i no em va respondre. M'abraçà en silenci.

- Ell se n'anava cap a la mort. I vostés?

- Cap a casa. Quina altra cosa podíem fer?

- Havia estat llarga la nit?

- No li ho sé dir. Me'n record de tots els detalls però no li sé dir si per a nosaltres va esser inacabable o si va passar amb un buf. Record que li oferiren beguda i va conformar-se amb un café amb llet. Aquell vespre parlàrem de la guerra, que el trenta-set encara no estava decidida, i fins i tot parlàrem del temps. S'imagina? Parlàrem del temps que feia. Unicament, prop de la matinada va fer una referència tràgica al seu destí. Va treure cigarrets de la seva capsa i me la regalà tot dient-me fuma'ls tú. A mi ja en basten aquests.

- L'afusellaren a les sis i mitja , ho sabia?

- Amb exactitud, no. L'acompanyaren els tres empleats del cinema Oriental, que era propietat de mon pare. Ells recolliren el cadàver i l'enterraren a la tomba familiar.

- No es trobaren sols. El cementiri aquell dia, era una festa.

- Així ho tenc entés. Va congregar-se molta gent per tal de veure'ls morir i, a cada mort, es produïa un esclafit de mamballetes.

- Quin espectacle, eh, don Andreu?

- Si: quin espectacle. Quan eren morts, alguns falangistes escopiren els cadàvers. En canvi, els requetés, els saludaren militarment i resaren un Parenostre.

- Ido sap qué li se dir?

- Digui.

- Que amb ells collons d'uns podien penjar els altres.

- Home ...!

- Sé que m'he extralimitat, però, això, no obstant, no rectific ni una coma. Em digui, una vegada acomplida la sentència, la vida començava de bell nou per a vostés.

- No ho cregui. L'ambient del carrer no era el més propici per començar de nou, tot oblidant el passat.

- Els molestaren?

- No. La gent ens feia el buit i fins i tot veien amb mals ulls el fet que dugésim dol. A mon pare, però, tant li era, perquè mai més no recuperà l'alegria. Va retirar-se a la casa pairal de Son Roca i allà va consumir-se, lentament. Quant a la tia, què li puc dir ...? Va rebre la notícia de l'afusellament amb serenitar.

- ...

- Quina altra cosa podia fer? D'altra banda els seus fills estaven fent el servei militar, l'un a intendència i l'altre a sanitat. Jo també em vaig fer soldat.

- No l'enviaren al front?

- No. Amb prou feines vaig aprendre a fer la instrucció i encara vaig esser a temps a participar a qualque desfilada.

- No n'hi faltava d'altra, veritat?

- No, no, jo n'estava ben satisfet, perquè no volia altra cosa més que ser com els altres i passar desapercebut. Sap que és, vosté, Capellà, sentir-te a casa teva ben igual que si et trobassis a un país enemic?

- M'ho imagin.

- Idò aquesta era la sensació que sentia i, una vegada mort l'oncle Alexandre, no volia altra cosa més que acabàs aquella guerra.

- I acabà, don Andreu. Prest o tard tot acaba.

- Ja ho crec. Em llicenciaren de l'exèrcit el mateix trenta-nou i vaig posar-me a cercar feina. Sap? Mesos abans d'esclatar la guerra jo havia guanyat per oposició el càrrec d'Oficial Lletrat de la Diputació, però Ramos de Unamuno va anul·lar aquelles oposicions.

- I qué va fer vostè?

- Bé, tot i que s'havia ressentit, l'economia familiar amb permetia viure amb dignitat i, a més, vosté sap que era advocat. Això em va permetre trobar feina a diverses empreses privades.

- I oblidà el passat? Poc a poc, oblidà el passat?

- Miri, amic meu: fa uns anys, per tal de netejar la tomba, els fossers varen extreure les despulles d'Alexandre Jaume. Un parent, metge, va tenir en les seves mans la calavera i va poder veure, a l'altura del pols; el forat que li havia produït el tret de gràcia.

- Home, correm el risc que aquesta conversa esdevingui macabre.

- Sí que el córrem, però li ho he contat com a preàmbul a la resposta que he de donar a la seva pregunta. Vostè m'ha demanat si vaig oblidar el passat, no és així?

- Així és.

- Idò li diré que mai no s'oblida: s'assumeix, perquè el passat sempre es fa present. Quants de sentiments no revifaren en el meuj ànim, contemplant aquella calavera foradada per un tret!