Juan Negrín López    |    |  BIOGRAFIES  | TEMA:   |  SOCIALISME  |


 

Juan Negrín López (Les Palmes de Gran Canària, 3 de febrer de 1889 - París, 12 de novembre de 1956), polític i metge espanyol, fou president de govern de la Segona República (1937 - 1945).

 

De família burgesa, catòlica i conservadora, va estudiar Medicina en la Universitat de Leipzig (Alemanya), des d'on es va traslladar en 1917 a Madrid. Va dirigir el Laboratori de Fisiologia de la Junta per a Ampliació d'Estudis i Investigacions Científiques (actual CSIC) fins a 1922.

En aquest mateix any va obtenir la Càtedra de Fisiologia de la Universitat Central de Madrid, càrrec des del qual va instituir una escola d'investigació que va arribar a contar amb una bona reputació internacional i d'entre els deixebles de la qual destacarien el futur premi Nobel Severo Ochoa així com Francisco Grande Covián.

.

 

Julio Álvarez del Vayo, José Diaz, Juan Negrín, Indalecio Prieto i Jesús Hernandez, durant la Guerra Civl

 

Juan Negrín, Indalecio Prieto i Vicente Rojo

 

 

Vinculat políticament al socialista Indalecio Prieto, es va incorporar al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) en 1929, en els últims anys de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera.

 

Al juny de 1931, una vegada proclamada la Segona República a l'abril d'aquest mateix any, va ser triat per primera vegada diputat a les Corts Constituents, i va renovar el seu mandat en la resta dels comicis legislatius del període (novembre de 1933 i febrer de 1936).

 

Després de l'inici de la Guerra Civil va ser ministre d'Hisenda (setembre de 1936 - maig de 1937) en el govern presidit pel també socialista Francisco Largo Caballero. Com a tal va tractar d'organitzar l'afeblida economia republicana i renegociació l'ajuda bèl·lica de la URSS, país al que va pagar amb les reserves d’or del Banc d'Espanya

 

 

Jesus Hernandez, José Giral Juan Negrin , Julian Zugazagoitia i Bernardo Giner de los Rios en el II Congrés de Escriptors Antifeixistes a València juliol de 1937

 

Va substituir a Largo Caballero en la prefectura del gabinet el 18 de maig de 1937 i va assumir així mateix el Ministeri d'Economia i Hisenda (la nova denominació de l'antic Ministeri d'Hisenda) des de llavors fins a abril de 1938, així com el de Defensa Nacional (l'anterior Ministeri de la Guerra) a partir d'aquest últim mes i fins a gairebé el final del conflicte.

 

A causa de els avatars bèl·lics es va veure obligat a traslladar la seu del govern a Barcelona a l'octubre de 1937. Després de la pèrdua de Catalunya a les mans de les forces del general Franco a la fi de gener de 1939 i de la marxa del president de la República Manuel Azaña a França, Negrín es va dirigir també al país veí però va regressar al centre de la zona sota control republicà a mitjan febrer. Malgrat que al maig de 1938 havia enunciat una sèrie de principis sobre els quals basar les negociacions que posessin fi a l'enfrontament bèl·lic (els anomenats “tretze punts de Negrín”, reduïts tan sols a tres al febrer de 1939: independència d'Espanya pel que fa a qualsevol de les potències que intervenien en el conflicte, adopció d'un règim consensuat i absència de represàlies posteriors), la seva defensa de la tesi propugnada pels comunistes de resistir amb fermesa va provocar l'oposició d'altres sectors republicans.

 

Al març va ser deposat per un cop militar encapçalat pel coronel Segismundo Casado i el dia 6 d'aquest mes va marxar a l'exili francès, va residir a París fins al armistici franc-alemany (juny de 1940). Va viatjar a Mèxic en 1945 i les seves discrepàncies amb Prieto i Martínez Barrio li van dur a presentar la dimissió. Va tornar a Londres i a París i va cessar en la seva activitat política. Mai va voler que en la seva làpida figurés el seu nom.

 

 

Vicente Rojo Juan Modesto Juan Negrín i Enrique  Líster a l'acte d'acomiadament de les Brigades Internacionals a Barcelona

Vegeu també

 

 

Col·laboradors de la Viquipèdia. Juan Negrín López [en línia]. Viquipèdia, l'Enciclopèdia Lliure, 2007 [data de consulta: 17 de juny del 2007]. Disponibleen <http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Juan_Negr%C3%ADn_L%C3%B3pez&oldid=1097353>.

 

 

Juan Negrín

La republica en guerra

Don Juan Negrín

Una biografia de la figura más difamada de la España del siglo XX

Juan Negrín

Médico, socialista y jefe del Gobierno de la II República española (Sinópsis)

Juan Negrín (1892 - 1956)

Médico y Jefe de Gobierno

Ricardo Miralles

Enrique Moradiellos

Gabriel Jackson

 

Temas de Hoy Madrid, 2003

Península, Madrid, 2006,

Editorial Crítica, Barcelona, 2008.

Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales

 

 

REPORTAJE: MEMORIA HISTÓRICA

Lo que falta para terminar la Guerra Civil

El historiador Malefakis analiza la reconciliación pendiente de los dos grandes sectores políticos españoles

(EL PAIS 31/12/2006)

 

 

 

 

 

CLUB DIARIO DE MALLORCA. JUAN NEGRÍN, EL ESTADISTA DESCONOCIDO DE LA REPÚBLICA ESPAÑOLA

Jackson: ´Negrín no fue dictador, sino el jefe de guerra de una democracia´

El prestigioso historiador ensalza el papel político del último presidente de la II República

El vocabulario insultante de la derecha recuerda a los años treinta´

 

 

 

La sombra del doctor Negrín - Pep Vílchez

 

 

 

+ Articles:

El legado patriota de Juan Negrín, per Juan Marichal,  El País, 3 de març de 2003

Negrín no dependía de Moscú, per Ricardo Miralles,  El País, 6 de juliol de 2003

El historiador Ricardo Miralles defiende la figura del político Juan Negrín, "el gran desconocido" El País, 17 de setembre de 2003

Enigmático doctor Negrín, per Javier Tusell,  El País, 20 de setembre de 2003

Gabriel Jackson y Víctor Alba analizan la figura de Negrín, per Israel Punzano Sierra,  El País, 7 de gener de 2005

La energía tranquila de Juan Negrín, per José Andrés Rojo,  El País, 6 d'octubre de 2006

Juan Negrín y los comunistas, per Santiago Carrillo,  El País, 9 d'octubre de 2006

Puntualizaciones a Carrillo, per Ramón Lamoneda Izquierdo El País, 20 d'octubre de 2006

Juan Negrín: un aniversario, per Enrique Moradiellos El País, 11 de novembre  de 2006

Negrín = Ciencia + Democracia  per José Andrés Rojo,  El País, 12 de novembre  de 2006

Aniversario de Negrín  per Josep-Eladi Baños,  El País, 16 de novembre  de 2006

Memoria de dos hombres per José María Ridao,  El País, 18 de desembre  de 2006

Se ha devuelto a mi abuelo el especio que le corresponde (entrevista a Carmen Negrín),  per Ferran Sales, El País, 29 de juliol de 2007

El científico errante, per Josep Lluís Barona, El País, 25 de gener de 2008

Una leyenda republicana, per Ignacio Zafra, El País, 25 de gener de 2008

Es leer los papeles del abuelo y se me pinza la espalda (entrevista a Carmen Negrín),  per Ignacio Zafra, El País, 4 de febrer de 2008

Pedir lo posible, per Regina López Hayas, El País, 13 de febrer de 2008

El PSOE rehabilita a Juan Negrin, per Luis R. Aizpeolea, El País, 22 de juny de 2008.

Negrín y 35 viejos militantes socialistas, per Ángel Viñas, El País, 8 de juliol de 2008.

Memoria del doctor Negrín, Higinio Polo, Rebelión, 1 de setembre de 2008

Múnich, Negrín y Franco, per Ángel Viñas, El País, 24 de setembre de 2008.

La última palabra de Juan Negrín, per Natalia Junquera, El País, 16 de novembre de 2008.

Negrín, un patriota, per Antonio Martón Cascán, El País, 10 de diciembre de 2008.

Una nieta de Negrín se querella contra los jueces que paralizaron las exhumaciones de fosas, El País, 17 de novembre de 2008

La estrategia de la muerte, per Jorge M. Reverte, El País, 15 de marzo de 2009

Leyendo a Negrín, per Antonio Elorza, El País, 19 de febrer de 2011

Según el nuevo "Diccionario Biográfico Español", Negrín fue un dictador, Publico, 29 de maig de 2011

Franco ese (no tan mal) hombre, per Tereixa Constenla, El País, 30 de maig de 2011

Prieto contra Negrín, per Iñaki Goiogana, Deia, 11 de febrer de 2012

Capa corre junto a Azaña y Negrín, per Tereixa Constenla, El País, 19 de maig de 2012

 

El archivo de Negrín vuelve del exilio

Carmen Negrín, nieta del presidente del Gobierno de la República, cede los 150.000 documentos originales conservados durante siete décadas para su consulta pública El País, 13 de diciembre de 2013

 

 

fideus/