Llibertat Picornell, acarant una història pròpia plena d'infortuni

Memoria Civil, núm. 30, Baleares, 27 julio, 1986

Llorenç Capellà

 

"Vull pensar que el sacrifici de tanta gent no fou de bades"

Abans de la guerra, la llar dels Picornell constituïa el centre de reunió dels comunistes mallorquins i un indret de visita obligada per a tots aquells militants del PCE que, per motius polítics, visitaven Mallorca. El cap de familia, Ignasi Picornell, era per edat i per prestigi qui aconsellava els digirents del partir, que reuinïa en El Molinar els seus efectius més importants com eren Pere Canals, Lluis Montero, Heribert Quiñones, Catalina Flaquer i Aurora Picornell. Això de banda, el prosselitisme d'Ignasi Picornell era palès, atès que apropà al PCE -d'altra banda, cal dir-ho, un partir força disciplinat però gairebé familiar- les roges del Molinar, la mare de les quals, Catalina Flaquer, provenia de l'anarquisme, i els seus tres fills, Joan, Gabriel i Ignasi, així com una de les seves filles, Aurora, que amb el transcórrer dels anys esdevindria símbol de la llbertat entre els grups d'oposició a la dictadura franquista.

La filla petita d'aquest home, anomenada Llibertat, mai no va militar en el PCE, perquè en esclatar la guerra tenia únicament quinze anys. Havia abandonat l'Illa el desset de juliol amb el vaixell que transportava un milenar de mallorquins a Barcelona per tal d'assistir a l'Olimpiada Popular, i no trepijà terra mallorquina fins vint anys després. Aleshores Mallorca, ja no podia esser la seva pàtria. Als voltants dels anys cinquanta s'establí definitivament a París amb la seva família i, de tant en tant, ha retornat per no perdre el contacte amb els seus parents i per acarar -amb una gran serenitat- la història pròpia, plena d'infortuni. Malgrat tot no cerca en els esdeveniments familiars d'aquells anys -el pare, tres germans i una germana morts violentament- un motiu per a quedar-se ancorada en el passat. A l'inrevès. és una dona moderna i intel·ligent, plena d'atractiu, afrancesada en el vestir, en la parla u en els gests, tot i que remotament em recorda Nancy Reagan. Potser sigui en el pentinat, no ho sé.

- Llibertat, quin record guardes d'aquell PCE d'abans de la guerra?

- Quin puc guardar que no sigui el d'un grup d'amics carregats d'idealisme? Eren pocs, però maldaven per augmentar la seva incidència, dins el moviment obrer i, de mica en mica, ho aconseguien. Precisament, abans de l'esclat de la guerra, ja dominaven en el ram metal·lúrgic i organitzaren una vaga que es perllongà per espai de sis setmanes. Els vaguistes aguantaren, tot i que la seva situació era desesperada.

- En situacións semblants solia organitzar-se una tómbola.

- Doncs nosaltres, els del PCE, fórem més originals i organitzàrem una cursa de braus. Em pots ben creure si et dic que ha estat l'única vegada en la meva vida que he vist estoquetjar un bou.

. S'encarregà de fer-ne la corresponent resenya, Nostra Paraula?

- Això ja no t'ho sé dir, Nostra Paraula es feia a casa del Mascle Ros i gairebé mai no teníem diners per pagar-li la impressió. Aleshores l'home protestava airadament i organitzàvem una rifa per tal de tapar-li la boca una temporada. De fet ell no volia altra cosa més que aconseguir diners, perquè Nostra Paraula continuàs al carrer.

- Antoni Sureda era una de les ànimes de la publicació, veritat?

- Si. Estractava d'un jove molt eixerit, molt simpàtic. Havia viatjat a Rússia i va fer-se'n un tip de donar-nos conferències sobre el que havia vist. Tots l'escoltàvem amb molt d'interés.

- Potser era abans que es discutís amb el teu cunyat, Heribert Quiñones? Quiñones i Sureda eren molt diferents en el pla polític.

- No ho crec que fossin tant diferents com dius. Potser discutissin, perquè Quiñones era un home d'idees molt fermes i monolítiques, però en tot cas els enfrontaments es resolgueren en el si del partit. Certament no tenc un record massa clar de moltes coses.

- Tens present el nom de Guillem Gayà?

- I tant ...! Va morir, veritat ...?

- Es viu, encara.

- Era un jove intel·ligent, Gayà. Molt intel·ligent.

- I d'Aurora, la teva germana, saps que diuen que era vehement en excés?

- Doncs no ho era! Per qualificar les persones se les ha de situar en el seu contex històric i en aquells temps els oradors empraven un verbalisme força abrandat. En tot cas estic disposada a admetre que en aquella illa la gent no estava acostumada a escoltar un llenguatge tan sincer com el d'Aurora.

- L'admiraves, tu?

- No. En aquells moments no l'admirava, perquè em semblava normal tot el que deia i feia. Llavors, anys més tard, vaig comprendre que Aurora tenia "la funesta mania de pensar".

- Com era, personalmente, Aurora?

- Simpatiquíssima i elegant. Totes les germanes eran elegants, sobretot Aurora i Joana, per què sabien cosir i vestien molt bé. Jo acompanyava Aurora als mítings i record que a Campos ens topàrem amb un antic pretendent seu que havia estat militar.

- I per aquest motiu no va reixir el nuviatge?

- No ho sé. Començaren a distanciar-se l'un de l'altra, quan Aurora va decidir-se a intervenir en les activitats polítiques del Partit. Això no obstant s'acomiadaren com a dos bons amics. Jo en tenc un bon record d'aquest home: venia a festejar a cavall i em duia a fer un tomb pels voltants, pujada sobre la gropa.

- Imagín que Aurora, en els seus mítings, devia anomenar temes tabús com són ara l'alliberament de la dona i l'alliberament sexual.

- L'alliberament sexual ni l'esmentava, perquè a mon pare no li hauria fet gens ni mica de gràcia. Tot i que no érem una familia catòlica ens regíem per unes normes morals ben tradicionals. Fins i tot quan Aurora viatjava per motius dels seus quefers polítics, mon pare s'emmurriava. Pel seu gust cap de nosaltres s'hauria mogut del Molinar.

- Però a la familia s'incorporà Heribert Quiñones. Procedia de Moldàvia.

- S'instal·là a casa de Pere Canals, que era veí nostre. Era Nadal i havíem rostit una porcella i tal i com diu la cançó també bebíem xampany. En sembla que va ser Aurora que va dir: "En Nilàs ..."

- Qui ...?

- En Nilàs. El nom de guerra de Quiñones era Nilàs. Així que Aurora va dir Nilàs és a la casa del costat, sol. El trobàrem menjant pa amb sal. El ferem asseure a la nostra taula i record que va dir, feliç i rioler: Això és un banquet. Aquest és el primer flash que tenc d'ell.

- Parlava mallorquí?

- Sí. Tenia una enorme facilitat per als idiomes i tan li era expressar-se en italià, francès, alemany, castellà o català. Però com et deia, a partir d'aquest dia començà a familiaritzar-se amb nosaltres. Abans de traslladar-se a València va casar-se amb Aurora i, després, quan tornà establirse-se a l'Illa, llogaren una casa a Son Serra.

- S'apropava el trenta-sis. No trigaria canviar la vida a tots vosaltres.

- No, no trigaria. Els darrers temps de la república foren d'una gran efervescència política, però amb el transcórrer dels anys adquireixen la mateixa importància testimonial tant els fets nimis com el grans esdeveniments. Les dones ens reuníem a casa de la meva àvia i cosíem els mocadorets que els militants s'anuaven pel coll. La casa de l'àvia era àmplia, abocada a la mar.

- I teníeu un ca que lladrava a les ones?

- Ignor si lladrava a les ones. Nomia Lenin i va desaparèixer ...?

- Va desaparèixer ...? Va desaparèixer Mallorca, Llibertat. Per uns anys sembla que l'engolís la mar.

- La mar engolí el nostre llaüt, el Kassin. Durant un temporal va rompre les amarres i se n'anà a fons; i mon pare va quedar escalivat de tal manera, que no volia que jo m'embarcàs cap a Barcelona per assistir a les Olimpiades. Sortosament el meu germà Joan i Pere Canals hi anaven i transigí. Jo tenia una gran il·lusió, perquè era la primera vegada que abandonava Mallorca. Mai no podia imaginar que trigaria vint anys a tornar-hi!

- Quan desembarcàreu a Barcelona?

- El vint-i-dos de juliol, i a la Plaça de Catalunya encara hi havia dos cavalls morts. Saps? El cop d'Estat s'esperava a tota Espanya, i la prova d'això la tens en el fet que Aurora decidí quedar-se a Mallorca per tal d'organitzar la resistència. Tan ella com Lluís Montero havien d'embarcar amb nosaltres i, en el darrer moment, decidiren quedar-se. Sense saber-ho acabaven de signar la pròpia sentència de mort: la nit del devuit al denou, Aurora pretengué parlar a les tropes formades a Capitania i allí la detingueren. Volia assabentar-les que Azaña havia dissolt l'exèrcit.

- També detingueren ton pare.

- I els dos germans que havien quedat aquí, Gabriel i Ignasi. Tots foren assassinats.

 

I quin record puc tenir d'aquell PCE d'abans de la guerra que no sia el d'un grup d'amics carregats d'idealisme?

Cartell d'homenatge a Aurora Picornell

 

- Tu, mentrestant, eres a Barcelona.

- Sí, tot just desembarcar vaig topar-me a les Rambles amb Martija, que era un comunista que havia estat a casa, i m'aixecà en braços. feliç. Vina a l'Hotel Colón - em va dir- i allí trobaràs aixopluc.

- Havia estar requisat per les milícies, el Colón?

- Possiblement. El meu germà Joan m'hi acompanyà i em lliura a l'empar Coloma, que era la responsable de les milisianes comunistes.

- I ell?

- Supòs que va deixar-se engolir per l'efervescència revolucionària d'aquells moments. S'allistà a l'exèrcit de Bayo.

- Pens en Orwell. Els primers temps de la revolta l'ambient de Barcelona era tan encisador com diuen?

- I tant!. Aquella era una Barcelona idealista i revolucionària, única. Tan sols durant el Maig del seixanta vuit, a París, he tornat experimentar aquesta sensació de llibertat que vaig sentir a Barcelona.

- Agafares qualque fusell amb la mà?

- No. Jo no. Vaig estar en el front, però únicament per dur jerseis als combatents. Les nostres tropes acabaven de conquerir Terol, i saps qui anava dins el primer tanc que va entrar a Terol? Doncs Quiñones. Jo no sé com se les arreglava, però era per tot arreu.

- La guerra l'havia sorprés a Pozuelo, veritat?.

- Sí, i als quinze dies de l'alçament es traslladà a Barcelona amb una avioneta, juntament amb Passionària. Ella va proseguir el vol cap a França i ell va quedar-se a Barcelona. Em vingué a veure l'Hotel Colón, i li vaig presentar el meu company.

- El teu company ...? Un amor de guerra?

- Que duraria fins a la seva mort, l'any setanta.set. Nomia Tomàs Molinero i treballava a l'aparell de propaganda del Partit. Des d'aquell dia vaig veure Quiñones esporàdicament, perquè comprenguè que ja no el necessitava. Això no obstant, em deixà una adreça de Sarrià per si em calia el seu ajut.

- Tenia notícies d'Aurora?

- Sí, i de tota la família, perquè també m'informà de les detencions del pare i dels germans. Quant a Aurora, em digué que intentaven bescanviar-la amb un grup de monges retingudes a Barcelona. No cal dir que l'operació no va reexir, cosa que no vaig tenir oportunitat de comentar amb Quiñones.

- En canvi sí tingueres l'oportunitat d'experimentar una llibertat que un any enrera no podies ni sonmiar.

- Es posible, tot i que el Partit, vetllava pels seus militants i, d'altra banda, estàvem enfeinats, tot el dia. Perquè et facis una idea, et diré que les dones del Colón demanaven permís a la nostra responsable, Eloisa Ruíz, per anar a nedar a la Barceloneta, a les sis del matí. Quant al meu home el veia poc, potser les tardes: acudíem al café La Luna, a les mateixes Rambles.

- Va combatre al front, Tomás Molinero?

- No, perquè el Partit no li ho permeté. El necessitava a la reraguarda.

- Entràreu a França plegats?

- Això si. Ell i jo, amb el cotxe. La retirada, aquell gener del trenta-nou, va ser terrible, Malgrat tot, jo sortia del cotxe i m'encarava amb els soldats que també fugien. "Per què -deia- per què mo heu defensat amb més coratge les posicions?. Ara me n'adon de la meva inconsciència, pobres al·lots!

- Ja sou a França, Llibertat. Vos retingueren a qualque camp de concentració?

- La CGT ens protegí, encara que el meu home entrà a un dels per ordre del Partit. Erem a Perpinyà i jo l'esperava a l'Hotel de la Post. Al cap de tres mesos ens traslladàrem a París.

- Mentrestant, havies tingut noticies de Mallorca?

- Vaig escriure a la familia per mitjà de la Creu Roja. Em contestaren ma mare i la meva germana, Joana. Ma mare em deia: Ojalà hubiérais partido todos. Me'n record d'aquesta frase.

- Sabies que havien assassinat ton pare, els teus germans, Aurora ...?

- Quiñones m'ho donà a entendre. No sé a on ens toparem i m'ho donà a entrendre.

- L'altre germà, Joan, era també a Barcelona, quina va ser la seva història?

- Ja t'he dit que desembarcà a Punta Amer amb les tropes de Bayo. El feriren a l'espatla i va recuperar-se a Cadaqués. a casa dels pares de Pere Canals, que era català. Després va treballar al parc mòbil de l'exèrcit i no vaig saber res d'ell fins que ens trobàrem a Toulouse. L'any quarante vaig proposar-li que es traslladàs amb nosaltres a Mèxic, però s'havia casat amb una francesa, molts d'anys major que ell, i no li interessà. Sé que va fer la guerra amb els maquis, fins que el detingueren els alemanys i el dugueren a Dachau. Quan les tropes aliades l'alliberaren, pesava trenta-cinc quilos. No pogué recupetar-se i morí al cap de poc temps.

- Tu t'havies traslladat a Mèxic ...?

- I m'hi hagués quedat tota la vida ...¡ Per arribar-hi passàren per Nova York, pel Missouri ...

- Al marge de la tragèdia que tota guerra comporta, tenc la impressió que tu vivies una aventura apassionant.

- Era molt jove. Tan jove que al llarg de la guerra no vaig conèixer la por. Fixa't que quan se succeïren els fets de maig a Barcelona, em dedicava, juntament amb Dolors Piera, a dur municions a un escamot de milicians del PSUC que estaven assetjats. Anàvem a meu-moix, i les bales dels anarquistes ens passaven a dos dits del cap. Quan hi pens ...! Ara em faltaria coratge per fer-ho ...!

Joan, el meu germà, feu la guerra amb el maquis, fins que el detingueren els alemanys i el dugueren a Dachau. Morí al poc temps d'estar em llibertat"

- Llibertat, m'has dit que estimaves Mèxic. En canvi hi visquèreu pocs anys. Tornàreu a França.

- Perque tant nosaltes com tots els refugiats espanyols, crèiem que els aliats acabarien amb la dictadura de Franco. Mai no imaginàvem que ens instal·làvem a París de manera definitiva.

- La postguerra va ser dura. D'altra banda, per tú, degué suposar el despertar d'un somni.

- D'un somni ...? En tot cas, d'un somni ben cruel. Quan al cap de vint anys vaig poder venir a Mallorca a veure ma mare, la vaig trobar molt envellida, molt envellida, Tots, de fet, haviem envellit. Jo i Molinero teníem tres fills i ell treballava de metal·lúrgic, cosa que suposava un miracle perquè no sabia res de metal·lúrgica.

- Com te n'assabentares de l'afusellament, l'any quaranta-dos, de Quiñones a Madrid?.

- Per un company seu, militant també del PCE que venia d'Espanya. M'assegurà que Quiñones no havia traït els seus ideals. I el vaig creure. Contràriament als rumors que va propolar la cúpula del PCE. Quiñones era un home d'una honestedat insubornable. Jo li vaig dir a Uribe, que era un dels responsables del Partit a l'exili, i saps que em contestà?

- No.

- Doncs que el cas Quiñones ja estava arxivat i que no calia parlar-ne més. Així s'esborra la història.

- Llibertat, l'any cinquanta-sis tornares a Mallorca.

- Com a turista. Com a mallorquina sentia odi i no volia revifar el dolor de ma mare tot fuetejant-la a preguntes sobre la dissort dels meus. Així que vaig visitar Sa Calobra, Formentor ...

- Quin souvenir de París li dugueres?

- A ma mare? Roba i diners. Ella vivia pendent d'Octubrina la filla d'Aurora, que creixia extremadament introvertida. D'altra banda tots havien tornat introvertits. Els familiars, els amics. Veníen a visitar-me, feien teringa les persones que venien a visitar-me i se'm quedaven mirant. Ah, tu ets Na Llibertat? em deien.

- Quin temps, eh Llibertat?. Quin temps.

- Però vull pensar que el sacrifici de tanta gent no fou de bades. Diuen que donaren la vida per res ...? No és cert. Ningú no dona la vida per res, perquè la historia mai no torna cap enrera. Avança amb el sacrifici de tots.