En aquets moments no tenc una estadística prou fiable de la repressió a Sóller. No sé exactament quants de morts trobaren als afores del poble, ni quants varen esser els afusellats després de judici, ni quants de condemnats hi va haver a cadena perpètua, etc. Però segons las referències (i no sé si el Diccionari vermell de Llorenç Capellà em permetria canviar d'òptica, perquè encara no he tingut ocasió de consultar-lo), la violència diguem-ne "nacional" o del "Movimiento  salvador" no es va cobrar tantes víctimes com a d'altres indrets de l'illa, com per exemple, a Manacor. Es clar que a Manacor hi va haver, encara que fos poc temps. un front de lluita (i el desembarcament de les tropes de Bayo) i a Sóller, no. Això, d'entrada. I, a més, Sòller era un poble amb uns ideals de vida i unes pràctiques socials que de manera convencional podríem considerar burgueses. La vida social era bàsicament controlada per sollerics que havien fer fortuna a Amèrica o a l'Estat francès, per comerciants dedicats al tèxtil i per un nuclis -pocs i en decadència- econòmics lligats a la terra, els terratinents, ben pensats i conservadors.

En el moment de la sublebació, el batle de Sóller, era un germà de mon pare, és a dir, l'oncle Josep Serra i Pastor. Era apotecari de professió, militava a Esquerra Republicana i era batle accidental des de feia mesos. No cal dir que no era cap revolucionari ferotge. Més aviat el contrari. De familia benestant, son pare, el metge Pere Serra i Caneyelles, també ho havia estat, batle -entre els anys deu i vint-, pero pels conservadors. Sigui com sigui, el fet és que Josep Serra, dia 20 de juliol, rebé una telefonada de Ciutat, a través de la qual el comminaren a posar el càrrec a disposició de Falange. Naturalment l'home va dir allò de -només rep ordres de la República. Probablement es devia pensar que la sublevació dels militars seria cosa de dies i que la normalitat republicana s'imposaria al capdavall. Però, a Mallorca, la cosa no va anar així. Els militants de Goded guanyaren la partida als civils d'Antonio Espina. Josep Serra va haver de fugir del poble, assabentat que alguns falangistes havien partit de Palma cap a Sóller per fer "justicia", i se n'anà a refugiar a una possessió de son pare, Cals Reis, a Escorca. Al cap de poc, l'hi descobriren, i va esser empresonat, jutjat i condemnat a mort. Em record molt bé encara del relat que en feia l'oncle: -Entre els falangistes que em varen venir a detenir, hi havia n'Antoni Batach, addicte al "Movimiento" i que despres seria el nou batle de Sóller. I he de dir, però, que ell em salvà la vida, perquè durant el viatge amb cotxe de Lluc a Inca (1), amb un parell més de detinguts, un pobre home va esser obligat a devallar del vehicle, i el deixaren a la cuneta amb un tret a la nuca. Si no hi hagués estat en Batach, probablement jo hauria tingut la mateixa sort ... I ja quan arribàrem a Ciutat, em dugueren a un lloc de Falange del carrer de la Glòria, crec recordar, i m'hi feren un simulacre de judici ideològico-religiós, amb encapironats i un bagul enrevoltat de ciris ... Una cosa molt tètrica, que no oblidaré mai. El cert és que, en el judici real, Josep Serra va esser condemnat a mort. Aleshores, les "ànimes caritatives" d'aquell temps insinuaren a son pare -el metge Serra- que si els seus altres fills, en Pere Lluc i en Miquel, s'afiliaven a Falange tal volta hi hauria possibilitat d'aconseguir la commutació de la pena per una altra de cadena perpètua. Així ho varen haver de fer, encara que en Miquel, sens dubte per escrúpols, preferí els carlins més que no els falangistes, De tota manera, va haver de fer un viatge a Burgos per entrevistar-se amb el cardenal Gomà -aquell que beneïa els canons- i gestionar la salvació del germà (2) Tot i l'odissea, l'ex-batle republicà en sortí relativament ben lliurat -no així els seus amics Emili Darder, Bernat Marquès, Alexandre Jaume, et-, i durant la postguerra passà un grapat d'anys empressonat a les dependències de l'hospital que hi havia al carrer ciutadà de la Pietat.