Judici a la burguesia mallorquina
Memoria Civil, núm. 40, Baleares, 5 octubre 1986
Antoni Serra
Es un fet qie veig les coses que es relacionen amb la guerra civil i amb molts altres temes amb una fredor i un distanciament considerables, que no tenen res a veure amb la passió que hi posava quan era jove. Enmig de tot, deu esser una cosa normal, pero no sé segur si no em toca de preocupar-me’n, tanmateix. Això és el que em voltava pel cap abans de posar-me a escriure aquest article sobre les morts –tan injustificables com les altres- de Llorenç Roses i Bernat Marquès, després d’haver-me repassat fitxes, retalls de diaris, vells documents, i d’haver rellegit alguns llibres, com el de Bernanos, Les Grands Cimetières sous la lune. En fi, tal vegada és que som més sensible que no en feia comptes a la pressió ambiental. Vull dir que és fácilmente perceptible la indiferència general, i que la guerra civil i el seu món d’arbitrarietat i d’absurds són gairebé “desconeguts” fins i tot per les noves generacions. N’he provat de parlar amb la gent nascuda a finals dels seixanta, que deu tenir ara entre divuit i vint-i-dos anys, i no tan sols m’han mostrat la indiferència habitual, sinó que sovint m’han manifestat que això era “aigua passada”, que no en sabien res i que, a més, tampoc no els interesaba gaire saber-ne qualque cosa. Llorenç Roses? Bernat Marquès? Mai no n’han sentit parlar, d’aquests personatges. Ni d’Aurora Picornell, ni d’Ateo Martí, ni de Francesc de Sales Aguiló, ni de … per què fer més llarga la llista de “desconeixences” i de silencis? D’altra banda, cal dir que no m’hauria de venir de nou aquesta actitud. Record molt bé que devers els anys seixanta vagi voler fer un “treball de camp” sobre la guerra civil –una feina frustrant i frustrada- i també la gent es tancava de barres i no en volia parlar, encara que fos per uns altres motius. “Encara n’hi ha massa de vius”, deien. O també: “Aquí, fins i tot les parets hi senten”. Una actitud molt mallorquina aquesta d’estar-se “darrera la roca” a veure-les venir, vaig pensar, sobretot perquè, poc després, vaig tenir ocasió de contrastar-la amb la que vaig descubrir a terrers de l’Ebre (Mora de l’Ebre, Flix, Gandesa, Corbera, etc.), mentre preparava un reportatge per a la revista Serra d’Or. La gent d’aquelles contrades parlava de la guerra civil pels colzes, sense ambuts, amb noms i llinatges, amb pèls i senyals. Tanta diferència de conducta respecte del mateix tema em va fer pensar aleshores que, tal volta, el silenci de Mallorca no era només un tret de caràcter, sinó també el silenci del terror, de la por, ateses les circumstàncies especials quie envoltaren en molts casos els fets. Per sort, aquests darrers anys sembla que la gent ha sortit una mica de la lludriguera i que fa ús de la paraula amb una certa llibertat.
No fa llarg, però. Pens, a més, que hi ha indiferències “desconeixences” i ignoràncies històriques que són fruti de silencis mal pants. Ho havia de dir. I ara ja està escrit.
I, passant ara al tema que ens ocupa, és a dir, els judicis i les execucions de pena de mort contra ciutadans, diguem-ne, acomodats, com Llorenç Roses i Bernat Marquès, podríem dir, d’entrada, que, si analitzam aquestes execucions, les hem de trobar per força doblemente inexplicables i absolutamente absurdes. Però, clar, es veu que en un momento d’exaltació extrema, de patriotisme exacerbat i de bel·licisme quasi místic, cal esperar-s’ho tot, fins i tot allò que traeix en part els fonaments ideològics d’un moviment, en aquest cas l’”Alzamiento Nacional”. Perquè, curiosamente, si és ver que aquest actuava en nom de la moral catòlica i per defensar la propietat privada i els bons costums, atacats per les “hordas rojas y marxistas”, i que per aquesta raó aparent l’Església li va donar un suport incondicional (Gomà beneïa canos, i, a Mallorca, Saggesse, García i alguns altres capellns no tenien gaires manies i es passajaven amb una camisa blava o morada damunt la sotana), aleshores no s’entén massa la decisió d’executar dos ciutadans com aquests.
Roses i Marquès eren persones significades de la classe benestant mallorquina, de mentalitat progressista, encara que molt allunyats dels criteris polítics revolucionàris. Bernat Marquès s’havia afiliat a l’Esquerra Republicana, i era un home “ric i catòlic practicant” (1). Georges Bernanos, al capítol III d”Els Grans Cementiris …” explica que “una familia (la Marquès) de quatre persones, d’excel·lent burguesia, el pare, la mere i els dos fills, respectivamente de setze i de dinou anys, fou condemnada a mort bassant-se en el testimoniatge d’algunes persones que afirmaven que els havien vist aplaudir, en llur jardí quan passaven avions catalans”. No va esser ben bé així, peró el cert i segur és que, a Bernat Marquès, l’executaren al fort militar d’illetes.
I no és que la premsa d’aleshores n’oferís extensos espais informatius, dels judicis i les execucions de penes capitals. Ben altrament. Les ressenyes eren breus i concises, sencillamente per cobrir l’expedient, ja que els espais rellevants eren destinats a poemas a la mort de Rizzi, als discursos abrandats de Rossi i a les brillants campanyes militars de Franco i de l’Exèrcit Salvador.
Així doncs, dia 16 de gener de 1937, la premsa facilita un resum del judici contra Bernat Marquès i la seva familia. La presidia el coronell d’Artilleria, Gerardo Martínez de Tejada, i la causa fou instruïda pel capità d’Infanteria, Jerónimo Saiz Gralla, mentre que en defensa dels acusats hi actuà el també militar Miquel Villalonga. La nota del diari diu que els jutgen como supuestos autores de manifestaciones y actividades contrarias al Movimiento Nacional, Salvador de España. El fiscal explica “los hechos punibles” i afirma que aquests, los hechos, han estat provats per declaracions de diversos testimonis: “En “Sa Botigueta”, de Sóller, hizo declaraciones” (Bernat Marquès) contrarias al glorioso Movimiento Nacional y añade que Marquès es hombre de ideas izquierdistas y ha sido presidente de Izquierda Republicana y de ideas más izquierdistas es su esposa Catalina Mayol, que en cierta ocasión dijo en un brindis que antes que Gil Robles, era preferible Rusia (2). Així mateix, diu el diari que el fiscal retira l’acusació contra Josep Rovira Sallarés i pide la absolución también para los hijos del matrimonio Marquès-Mayol, Bernardo, José y Juana, por ser menores de edad y por considerar que estaban influidos por el mal ejemplo de sus padres”. I, finalmente, sol·licita “la imposición de la pena de muerte para los procesados Bernardo Marquès Rullán y Catalina Mayol y sus hijas María Luisa y Catalina.
Aquesta mena de notícies sovintegaven en aquells anys de dissort i, cosa significativa, el fiscal gairebé sempre al·ludeix a “declaraciones de testigos”, fórmula que, cal pensar, encobria no poques venjances personals, odis i enveles, que, a la llarga, costaren moltes víctimes inútils durant la guerra a Mallorca. Però tothom es devia haver aprés aquell anunci, tan sibil·lí, que va aparèixer al començament de la guerra i que deia així:
“Solo el MANDO DEBE SABERLO TODO. No preguntes a nadie por su misión. Si te preguntan por la tuya, contesta que no sabes”
L’Execusió de les penes
Les informacions sobre l’execusió material de les penen solien esser encara més concisa o més lacònica que no les dels judicis. Però la higiene de la redacción no n’aconseguia esborrar el dramatisme: “Esta mañana ha sido cumplida la sentencia recaida, etc. Etc ..” Des que Bernat Marquès fou condemnat a mort fins que fou executat al fort d’Illetes passaren cinc mesos i alguns dies. Va esser una época d’angoixa i terror per a molta gent. Les pàgines dels diaris recullen els avenços de l’”Ejército Salvador” a la Península; donen compte d’una explosió ocorreguda a Son Bonet amb morts i ferits (“parece que se estaba probando un artefacto bélico”); fan referència a l’homenatge d’uns amics al comissari de policia Francisco Barrado Zorrilla, a l’Alhambra, amb discurs del periodista Antoni Piña i la presència del marquès de Zayas, el metge Vanrell, el segon cap de policia Munar, etc., o, també, que a Santa Margalida havia estat viaticat Joan March i Estelrich, pare del financer Joan March, “Verga”.
Mallorca no era una festa feixista, però s’hi feia a prop. La presència dels soldats i aviadors italians –pels quals mostraven tant de desdeny els militars del Führer que hi havia a l’illa, rígids i distants- contribuïa a “dar la nota de colorido”, com dirien les resenyes de societat. S’imprimiren gramàtiques italianes- se’n feren diverses edicions i tot-, i les llibreries tenien a la venda, al preu de dotze pessetes, l’obra de Benito Mussolini, L’inizio della nova Politca. Ens agradi o no, aquesta era la realitat sociològica d’una part dels postres paisans d’aquell temps. I no ens servirà de res amagar el cap sota l’ala.
De manera que les morts de Bernat Marquès i de Llorenç Roses es produïren dins l’absurd d’aquella època enfollida, circumstància que no les va fer menys irrecuperables.
Al registre civil de Calvià, secció 3ª, tom XVII, pàgina 144, foli 74, podem llegir:
“En el Pueblo de Calviá, provincia de Baleares, a las diez y seis del día ocho de Junio de mil novecientos treinta y siete D. Juan Alemany Enseñat, Juez Municipal y D. Jaime Vicens Cañellas (Moragues)* Rullán de cincuenta y siete años, natural de Sóller, Provincia de Baleares, hijo de Juan y de María, domiciliado en Palma y de estado casado con Da. Catalina Mayol Calonge y con hijos. Falleció en el Fuerte de Illetas el día cinco del actual a las seis y treinta minutos; a consecuencia de cumplimiento de Sentencia interpuesto por el Alto Tribunal de Justicia Militar y reconocimiento practicado y su cadáver habrá de recibir sepultura en Palma.- Esta inscripción se practica en virtud de comunicación recibida el seis del actual del Sr. Capitán Juez Instructor del Juzgado Permanente de la Comandancia militar de Baleares Sr. Saiz Gralla,. Consignándose además que se ignora haya otorgado testamento, habiéndola presenciado como testigos Mateo Comas Barceló y Jaume Pallicer Bosch mayores de edad y vecinos de esta villa.- Leida esta acta se selló con el Juzgado y la firma del Sr. Juez, testigos de que certifico. Juan Alemany.- Mateos Comas –Jaime Pellicer,. Jaime Vicens, firmados y rubricados. * léase MARQUES y vale”
Un document oficial i fred que, tanmateix, mai no podrà justificar la mort d’una persona, malgrat tots els avals legals de l’època En aquesta ocasió es posa de manifest com mai allò que Gabriel Alomar va escriure el 1912: la pena de mort no és més que un assassinat legalitzat.
Però, res no es gratuït, de manera que, situant-nos a l’any 1937, descobrirem diversos significats a les execusions de Llorenç Roses i de Bernat Marquès. En primer lloc, em sembla que no hi ha dubte que varen esser mesures exemplars i intimidatòries com ho eren les altres. Però, si tenim en compte la personalitat social dels executats, hi podem trobar una altra raó més subtil: una advertència seriosa als sectors socials de la burguesia que, durant la República, s’havien decantat per un canvi progressista i liberal de les estructures socials, econòmiques i politiquees de l’Estat. En resum, i assumint el risc d’un error d’interpretació per part meva, jo diria que el judici a Alexandre Jaume, Emili Darder, Ignasi Ferretjans i Jaume Garcia (els dos darrers declarats en rebel·lía) va esser el judici de tota una classe política, el de Bernat Marquès i de Llorenç Roses, contrariamente, va esser el judici contra un classe social ideológicamente avançada. La justícia militar actuava segons les necessitats del moment. Després, finalmente, havia de venir la pau del cementiris.
(1) Nota 138 de Josep Massot a la traducción catalana de l’obra de Georges Bernanos Les Grand Cimentières sous la lune (colección “La Mata de Jonc”, núm. 14, de Curial. Barcelona, 1981)
2) Informació del diari “La Ultima Hora” de dissabte, dia 16 de gener de 1937