Sa Pobla, gent de gestos
Memoria Civil, núm. 8, Baleares, 23 febrero 1986
Damià Quetglas
Els pagesos de Sa Pobla són homes de paraula. Això vol dir que no discuteixen, si la raó no els acompanya. Però, si els acompanya -o així ho creuen-, no dubten en arribar a les mans. Reina un fort sentit de la propietat i, també, de l'ostentació: No es parla, hom mostra qui és qui.
Els carrers de Sa Pobla són tan rectilinis com les partions. I les façanes, tan ben cuidades com les quarterades. Com a ningún poble de Mallorca, les tendes són cridaneres com a vorera de mar i als carrers hi ha tants de cotxes. Però el pagès va i ve del treball amb el motocultor o la motocicleta, com abans ho feia amb la bicicleta usada indistintament per homes i dones. Que ho fecin aquestes darreres cridava l'atenció als altres indrets de l'illa, on eren més pagesos d'idees que de fets. Perquè la dona, a Sa Pobla, avui ompl una carretada de fems i demà va endiumenjada amb les millors joies.
|
Joan Pizà |
L'esperança de la República
Aquest aspecte rústic, treballador i d'ostentatori esdevingut tòpic del pobler, sembla venir d'enrera i estar fortament relacionat amb la propietat de la terra. Afanyar-se a explotar el medi i arriscar cercant aigua no és cosa d'ara, sinó precisament dels primer anys de segle. El caciquisme tradicional a Sa Pobla sembla no haver existit mai, sinó l'imperi de l'intermediari. Al 31, as les eleccions generals de juny els poblers votaren D. Alexandre Jaume que va treure més del doble de vots que en March. Al 36 es va preferir votar en Matutes abans que en March. Al principi de la República s'esperava molts d'aquests senyors d'esquerres, que havien promès una república de treballadors i sotanes. En Felip Serra fou nomenat i confirmat batle. Els picapedrers eren, però, els únics que s'associaren i es reunien damunt ca'n Antoni Riera. Allà acudien també els republicans. Però A. Jaume ja només heuria 45 vots pelats al 33 i uns 450 al 36, dels 2.200 del 31. I es que es mesclà tant la difusa esquerra que quan va anar-hi en Jaume Garcia, socialita a explicar la necessitat d'establir les vuit hores laborals començaren a presentar-se dubtes i tocar la susceptibilitat d'una gent que feia feina de sol a sol en allò que més estimava, la terra.
El decebiment de les vuit hores
En Jaume Garcia abandonà Sa Pobla de mala manera i els republicans es feren enfora dels socialistes, majoritariament picapedrers i marjalers. Uns, els més pròxims al lerrouxisme, com el batle, es decantaren del partidisme per treballar pel poble. Altres, els mes azanyistes i mes radicals, s'acostaren encara més als socialistes. I el sector més revolucionari de jornalers es feren comunistes. Res: una quarentena de socialistes i una vintena de comunistes. Però els autènticament estigmatitzats no eren aquests, sinó els senyors republicans, com en Joan Pizà i el secretari de l'Ajuntament, en Jaume Serra Cardell, que eren els de les 8 hores i socialistes de darrera hora.
El batle feia els ulls grossos amb Tianets i Costes i els acontentava amb millores municipals. Sabia que organitzaven amb els estirats de falange. A les eleccions de febrer del 36, ja varen tenir 16 vots i en Joan Mas Franch, cap dels feixistes, se'n feia gros. Quan les noves es posaren agres, fou detingut per ordre del batle. Però amb dos dies passaren moltes més coses que les que s'esperaven.
El 30 de juliol
Al matí del 20, mentre Guàrdia Civil es mantenia a la caserna i, sota els plàtans carregats de fulla de la plaça de Sa Pobla, els 15 vots falangistes feien cridar allò que havia estat motiu de detenció del seu cap, arma en mà, correllatge en banderola i el feig de flexes al pit, quelcom passà al quarter dels carrabiners, tirant cap a la carretera d'Inca.
Els de les vuit hores hi anaren a cercar noves i trobaren armes també. Ells foren els únics que en portaren: que els feixistes havien sortir armats de l'església i tenien la plaça presa, sense que els homes en King-Kong, segent de la Guàrdia Civil fes res.
Amago de resistència
De galones para arriba todos abajo, va dir un carrabiner, desprès de detenir el comandant de lloc. Alfonso Castellary, qui els havia volgut apuntar a la revolta. Jaume Serra, Joan Pizà, Pep Bassa i el jove de 18 anys, Francesc Gost, prenieren armes i amb els carrabiners adictes decidiren marxar cap a Cap de Pinar i resistir tot i esperant que arribarien forces gubernamentals ben aviat segons noves de la ràdio peninsular.
Van partir amb la camiona de Na Ravella, no sense algun escamot prop dels quarter en el moment de la fuita.
Plaça de Sa Pobla d'estiu. El dilluns 20 de juliol fou presa pels falangistes
Band de Guerra
El dimecres, 22 de juliol, es proclamà l'estat de Guerra a Sa Pobla i en Joan Mas va prendre l'alcaldia. Pocs dies desprès foren presos batle i regidors republicans, ademés d'altres sospitosos d'esquerranisme.
En Miquel de Son Fornès feia d'enllaç als de Cap de Pinar, que gracies als carrabiners havien trobat un bon amagatall a una cova, on només podien entrar d'un en un.
Abans del diumenge següent decidiren negociar la rendició sempre i quan fossin processats. Al primer dia de vida a la montanya havien vist un submarí a la badia de Pollença. En Jaume Serra volia fer senyals amb un vidre, però davant el dubte que no fos dels sublevats es decidiren per no fer-ho. Tenien l'antecedent de l'octubre del 34, que sotat l'estat de guerra moltes actuacions foren considerats delictes i preniren la deteminació de la rendició als militars.
Detenció
Amb aquesta suspita es van veure ageguts enterra amb un canó de mausser rere les orelles, mentre un oficial del regiment d'Inca els demanava el nom, llinatges i alias. El misser Joan Pizà na va voler que el seu delicte fou confús amb un delicte comú i repetí el nom propi quan li demanà el mal-nom.
Ja no passaren pel poble, on el local havia estat saquejat i en l'intent de tirar la bandera socialista a tirs es va ferir un falangista. Quan arribaren al vaixell Jaume I, ja hi trobaren coneguts.
Un poble militatirtzat
El quarter dels carrabiners, l'edifici de la quartera al mercat i un magatzem de la carretera de Muro, foren habilitats per a casernes militars. Instrucció i viatges cap a la badia d'Alcúdia per fer trinxeres en prevenció d'un enunciat desembarc ocuparen els reste de dies de juliol dels poblers. Falange insistia en la creació de milícies i no foren pocs els qui s'apuntaren a anar a fer guàrdies a la costa. La secció femenina també engrosà les files i tothom estava obligat a anar a misa sota multa de cinc duros i presenciar les desfilades dominicals. Desprès van venir les demandes d'or per comprar avions i algun intès amb assumptes de fundició s'hi feu bo.
El talant de la gent de llavors ençà no ha canviat massa. A D. Joan Pizà, no fa massa anys, els al·lots encara l'insultaven de comunista, com les nines ho feien amb la que seria la seva esposa, que no dubtava amb enfrontar-se a qui fos per defensar-se i defensar el "tío" Jaume, afusellat el març del 37. Aquest dia, dos falangistes feien guàrdia al portal de caseva sense deixar que ningú s'hi acostàs i amonestant la seva mare quan la sentien gemegar.
|
|
AL MARGEN
Tres carrabiners fugitius foren afusellats: G. Valcárcel Moll, Juan Orozco i el corneta Antonio Palazón.
Tret de Ca'n Mir amb l'apotecari Trian, va morir a una cuneta el president de la societat obrera de Sa Pobla, Pere Serra, en Santet.
En Miquel Simó, radiotelegrafista de vaixell, fou detingut a Itàlia.
En Pau Comes, es va mantenir amagat dins una pared falsa fins ben acabada la guerra es pensava que havia fuit fore de l'illa.
Joan Pizà es va salvar gràcies a l'intervenció d'un canonge que aconseguí, per amistat amb la família que es perdessin les fulles del procès on s'esmentava que ell havia usat una arma. Quan l'amollaren, en Tianet feu una cridanera proclama en la seva contra sobra la plaça i el tornaren a detenir.
El nombre de detinguts a Ca'n Mir va ser nombrós i causà esglai a Sa Pobla saber que s'havia detingut el batle, en Felip.
Estava condemnat a mort. Llegia constantement a Ca'n Mir on estava tancat -allà on hi ha la sala angustias hom comenta amb sorna-. I va riure quan aquell de Maria demanà tabac a un centinel·la del mateix poble, i deia que li era igual la marca, amb tal que no fos ARRIBA ESPAÑA, que era la inscripció que portaven els paquets del tabac elaborat a Sa Pobla des del 32 (unes 500 tones l'any 36)
L'onze de març davant el piquet d'afussellament va tenir l'ànim de fer una cigarreta, banyar-la al llavi i encendre-la per al seu company de professió, un mestre de Llucmajor anomenat Zanoguera, que tremolava, quan l'acompanyava en l'hora definitiva.
Tenia la virtud -diuen- de no callar mai, ni tan sols davant el president del tribunal del Consell de Guerra de la causa 37 de 1936 per rebelió armada que era la seva. Va contestar que els rebels eren als qui el jutjaven. El president s'aixecà i li pasà el canó de la pistola a la cara. I per resposta va tenir el puny a la pròpia galta i la demanda de què es tregués l'uniforme i sortissin fora de la sala. Li acabaven de llegir la sentència.
La familia va anar a viure a El Terreno. La mare estava destroçada era l'únic fill que li quedava d'altres sis morts per tuberculosi. Tenía 23 anys. I una de les dues germanes que resten diu que enre les pertenències que els hi tornaren al recollir el cos no hi havia la ploma: M'han dit que el Pare Atanasio la guardava dins una vitrina. Ara també es mort i no sé on anar a reclamar-la.
