Heriberto Quiñones

Memoria Civil, núm. 29, Baleares, 20 julio 1986

Antoni Nadal

 

 

Heriberto Quiñones, segon per l'esquerra vestit amb americana, junt a un grup de soldats republicans mallorquins a Barcelona cap 1937 ("Heriberto Quiñones y el movimiento comunista en España 1931-1943, David Ginard i Féron)

Heriberto Quiñones González és el nom de guerra que va usar els darrers anys de la seva vida un agent de la Internacional Comunista nascut cap al 1907 a la Bessaràbia, una contrada de l'actual República Socialista de Moldavia, situada al SE de l'URSS. Sembla que durant la dècada dels anys 20 treballà a l'America Llatina al manament de Vittorio Codovila. L'any 1930 fou expulsat pel govern francès i en traspassar la frontera pirenenca duia la documentació a non de Yefin Granowdiski, polac.

Aviat va usar-ne d'altres fins que un funcionari de l'ajuntament de Xixón li proporcionà una documentació més sòlida i amb el nom pel qual fou conegut a Mallorca

Instal·lat a Mallorca

Segons Gregorio Morán, Quiñones fou destinat a València per tal que dirigís una colla d'infiltrats dins l'exèrcit. Si això és cert, degué restar-hi poc temps, perquè sembla que Quiñones fou jutjat el setembre de 1931 a Mallorca. Seigui com sigui, el juny de 1932 ell era a la presó provincial de Palma i en sortir-ne se n'anà a València, segurament desterrat, acompanyat d'Aurora Picornell (amb qui es va casar al cap d'uns mesos). El febrer de 1934 Heriberto i Aurora estengueren l'organització del PC a Menorca i assistiren al congrés extraodinari de la Federació Obrera de Menorca (UGT).

Dirigent comunista

Uns mesos després hi hagué l'escissió del grup encapçalat per Antoni Bauçà i Quiñones s'erigí en el dirigent regional del partir. A partir de llavors, l'activitat i la influència del PC a les Illes s'incrementà. Aleshores, Quiñones treballava en el servei municipal de clavegueres com a picapedrer i intentà la unificació dels sindicats de la construcció., sense aconseguir-ho. El 1934 fou, també, l'any en què publicà els articles més importants a "Nuestra Palabra" (Respuesta a El Obrero Balear, febrer-març; El momento actual y tareas inmediatas de la revolución obrera y campesina", març-abril, Los sindicatos autónomos fascistas y su misión, maig; etc.).

Continues detencions

El 28 de març de 1934 fou jutjat a l'Audiència de Palma a porta tancada i se l'absolgué. El 6 d'octubre fou detingut en un despatx de la Casa del Poble de Palma i el tancaren a la presó d'Illetes. Contradient la suposada ignorància dels mallorquins sobre la identitat de Quiñones, arran de la seva detenció es va posar de manifest que la policia sabia que era estranger. El 23 de desembre fou traslladat a Astúries i el 31

 

d'aquell mes ingressà a la presó d'Oviedo. En fou allibertat el 25 d'abril següent, però encara fou detingut de bell nou el 14 de maig per causa de l'incompliment del servei militar. Una tuberculosi contreta a la presó li n'eximí. Quiñones arribà a Mallorca el 10 de novembre de 1935 i pogué saludar els assistents en un míting que l'Esquerra Republicana celebrà aquell diumenge en el Teatre Balear. Quiñones però, tenia la salut malmesa i s'hagué d'allitar fins a mitjan març de 1936, data en què una nota apareguda a "N.P." ens informa que el Front Popular li havia proporcionat una col·locació i que la seva salut havia experimentat una millorança.

Milicià de Bayo

Tanmateix, al cap d'uns mesos hagué d'ingressar en el sanatori madrileny d'Humera per recuperar-se de la tuberculosi. Alla el sorprengué l'alçament militar i sense cap dilació se n'anà a Barcelona, on va passar per mallorquí (Quiñones era un políglota que parlava correctament el mallorquí), Va participar en el desembarcament de Bayo i tot seguit visqué a Menorca, on dirigí la nova època, bilingüe, de Nostra Paraula fins que fou traslladat al front de Llevant l'any 1937. Aqueix any fou ascendit al Comité Central del PCE, tot i que fou recriminat per la seva benevolència envers els cenetistes balears. Sembla que la major part de la contesa la va passar a València integrat en  un servei d'informació (el SIEPP) i que més tard treballà com a traductor a l'ambaixada de l'URSS. Unes altres informacions diuen que arribà a ser nomenat comandant del XIV Cos de Guerrillers. Quan la guerra prengué un caire irreversible, els soviètics li varen oferir la possibilitat de sortir de l'Estat, però ell la va refusar.

Reorganització clandestina

A la fi de la guerra fou confinat en el camp d'Albatera, d'on aconseguí fugir a final d'abril de 1939. S'anà a València i treballà per la reconstrucció del partit. L'estiu de 1939 fou detingut i torturat una altra vegada, en aquesta ocasió per agents nazis encarregats de cercar professionals de la Komintern. Li aplicaren la tortura elèctrica i en ingressar a la presó de València fou instal·lat directament a la infermeria. Quiñones pogué sortir de la presó l'octubre de 1940 mitjançant la subornació d'un sacerdot que tenia accés als expedients del Jutjat militar número 11. D'octubre de 1940 a abril de 1941 sembla que romangué a Barcelona. A final d'abril arribà a Madrid fent-se passar per arquitecte. Allà es va fer càrrec de la Comissió Central Reorganitzadora del PCE i la transformà en el Comite de l'Interior. Quiñones sabé afrontar les adverses circumstàncies de la clandestinitat i reeixí en la seva missió.

Expulsat del partit

Mentrestant, la delegació del PCE a Mèxic va decidir d'impulsar i de controlar el ressorgiment del partir a l'interior. El complitat pas d'informació i la política d'unitat nacional que Quiñones preconitzava inspirat en la del Dr. Negrín causaren un seguit de malentesos entre les dues direccions que culminaren amb l'expulsió de Quiñones del partir. El 30 de desembre de 1941 fou detingut a la Puerta de Alcalá. Quiñones reconegué que era el secretari general del PC a l'interior, però no aconseguiren estirar-li cap altra confessió. La irreductibilitat de Quiñones obligà la policia a inserir un anunci a l'ABC en el qual sol·licitaven informació sobre un "accidentat" recollit al carrer i que tenies les seves característiques. La dispesera de Quiñones, que era militant del partir i l'única persona que coneixia el seu domicili, no va caure a la trampa, però al cap i a lo fi la desaparició de Quiñones fou denunciada pel "jefe de la casa" una institució creada per controlar els veïnats. Al cap de dos mesos d'estada a la DGS, Quiñones ingressà a la presó de Porlier en una llitera. Li havien trencat l'espinada i tenia els peus i les mans engalavernats. Un pres comú, homosexual, el va cuidar els darrers mesos. A la presó estant, li comunicaren l'expulsió del partit per traïdor. El 20 de setembre de 1942 un consell de guerra el sentencià a mort i el 2 d'octubre següent fou afusellat, assegut, davant les parets del cementiri de l'Est de Madrid juntament amb els seus camarades Sendín i Cardín. Es conta que Quiñones va cridar !Viva la Internacional Comunista¡ poc abans de morir.

A hore d'ara, la figura d'Heriberto Quiñones continua sense rehabilitar pel PCE.

Capçalera de Nuestra Palabra, òrgan del Partit Comunista a les Illes Balears