Arconovaldo Bonacorsi, una aventura

Memoria Civil, núm. 36, Baleares, 7 septiembre 1986

Llorenç Capellà

 

 Mateu Torres Bestard, Arconovaldo Bonacorsi, Antonio Álvarez Osorio i Alfonso de Zayas a la presidència d'una desfilada militar a Palma

 

 

Es possible que la història no sempre faci justicia, però el pas del temps és un alambí pel cual s'ecolen totes les reaccions anímiques que la trajectòria pública d'una persona qualsevol desvetla en una determinada col·lectivitat i, al capdavall, el cul de botella, queda definitivament reflectit el sentiment que hauran provocat les seves actuacions. Així -i sempre fent referència a la nostra guerra civil- cinquanta anys de silenci no han pogut evitar que la repressió es simbolitzi en Emili Darder, o que Arconovaldo Bonacorsi -que és l'home al qual dedicam un interès preferent en aquest número- representi la imatge dels repressors.

Potser no fos el Comte Rossi l'ùnic responsable dels actes criminals que es produïren a Mallorca. I sense cap dubte -tot i que ha de carregar amb bona part de responsabilitat per haver-ne estat el seu instigador públic- ens adonam que tampoc no el podem definir com el repressor més ferotge, si començam a espigolar la llarga llista de personatges sinistres, l'estrella dels quals començà a refugir aquell devuit de juliol i s'apagà, sobtadament, quan es produïren els primers símptomes de normalització de la vida civil. Amb tot, Rossi era el més popular de tots ells, perquè les seves actituds histriòniques li serviren per potenciar als ulls de la població, la imatge de l'home, fill de Júpiter, masclista i dèspota. Aquesta imatge, estimada, altre temps, tant a la Itàlia feixista com a l'Alemanya nazi, ha estat posteriorment ridiculitzada per les pròpies societats que l'encabiren, perquè, al capdavall, un poble sempre sobreviu als qui pretenen convertir-se en els seus botxins. No ens hem d'estranyar, doncs, pel fet que els mateixos que aplaudiren i elevaren quasi fins a la perfecció mítica un personatge com Rossi, ara refusin admetre públicament que foren els seus amics. Així que, cas que pogués existir el Rossi desproveït dels seus vestits d'opereta, advocat de Bologna i militant feixista convençut dels seus ideals, s'ha fos com un terròs de sucre dins l'aigua, i ha quedat dempeus la imatge d'un home superficial i colorista. Resten a la memòria popular multitud d'anècdotes que el defineixen i és que, tal volta, Rossi fou únicament això: una anècdota.

 1. El primer contacte d'Arconovaldo Bonacorsi amb els "Dragones de la Muerte" es va produir a l'antiga Casa del Poble, convertida des dels inicis del cop d'Estat en seu de Falange. Mateu Palmer va fer formar la tropa -composta per trenta-tres o trenta-quatre falangistes- i Rossi els va arengar, tot fent ús dels seus millors recursos d'actor: cabells despentinats, veu tronant, esguard ferotge. Els "Dragones" sols recorden una de les frases:

- Noi andiamo coi pugnali e bombe di mano! Una bomba in agni mano e il pugnali tra le denti!

Aquest dia començà a propalar-se o a créixer la seva fama de guerrer ferotge.

2. Quan Rossi va traslladar-se a Manacor per tal d'inspeccionar el front, va obligar el xofer a circular molt prop de les posicions ocupades per les tropes de Bayo,. I aquest, de tornada a Sa Bassa, va entregar les claus del cotxe a Mateu Palmer, tot dient-li que si aquell italià pretenia besar els rojos que anàs a peu a les trinxeres, perquè ell no tenia cap interès que li fesin el repèl. Aleshores Palmer va demanar un voluntari entre els "Dragones" i va presentar-se'n un -al qual anomenarem Enrique Mora- que es convertiria en el seu xofer després de superar satisfactòriament la prova que tot seguit relatam.

- Tu sei in gamba! -li va demanar Rossi amb veu tronant-.

- Yo no sé mi general si soy gamba o camarón -li contestà aquest- Yo voy con usted donde sea.

- Va bene. A la máquina, súbito!

S'instal·laren tots dos al cotxe. Mora al volant, Bonacorsi al seient posterior. Unicament va grunyir, el general: Avanti.

-¿Qué. a donde vamos? -replicà Mora confús-.

- Avanti, avanti ...!

Avanti?- va preguntar-se el xofer-: doncs per envant! Dret, dret, sortiren de Manacor i tot seguint dret, dret, ja veien la mar. Que no em dirà que pari, aquest foll? pensava Mora, i va prémer l'accelerador, sense parpellejar. Quan sonaren prop d'ells les canonades del Jaume I, Rossi semblà despertar-se d'un somni. Cridà:

-Ferma, ferma, cretino ...! In dietro, in dietro ...!

Retornaren a Manacor a tal velocitat, que les rodes no fregaven l'asfalt. Malgrat tot, Rossi mirava per la finestreta cap enrera, i repetia:

- Ferma, ferma, cretino ...!

No cal dir que en català ferma significa corre.

3. Es innegable que Rossi era un home temperamental i tenia rauxes de valor i d'altres d'apocament. A l'assalt a Sa Coma brillà tant el seu valor com la seva absoluta falta de coneixements militars.

Les forces republicanes dominaven el capcurucull de la muntanya i ell, aprofitant les ombres de la nit, va col·locar els Dragones a la falda. Deixaren les escopetes i sols portaven una granada a cada mà i el punyal al cinto o a la boca, tot depenia de la mossaguera que tingués cadascun. Quan clarejava, Rossi donà l'ordre d'atac. Tots llançaren una granada al marteix temps, cosa que va provocar un estrèpit prou notable, i lo donaren a les cames, muntanya amunt. Rossi, al capdavant de la tropa, semblava foll. Cridava. Cridava seguit, seguit:

- Andiamo, viva la Falange, via l'Espagna ...!

- Des de dalt veren com per l'altra falda de la muntunya corrien una dotzena de milicians, espaordits. L'abrandament de Rossi, per tant, havia estat decisiu per foragitar l'enemic, però els militars no podien estar de demanar-se que hauria passat si al capcurucull de Sa Coma hi hagués hagut una metralladora emplaçada.

4. Ja des de la seva arribada a Palma el militars espanyols -sobretot García Ruiz. no congerniaren amb Rossi. El consideraven un mal estratega i contemplaven, amb malfiança, les seves maniobres per fer-se amb el comandament de les accions bêl·liques. A una reunió que tingué lloc els primers dies de setembre del trenta-sis, i a la qual assistiren militars espanyols i italians, Rossi amenaçà García Ruiz de retirar-li l'ajut italià si no assumia les seves propostes tàctiques.

Giuseppe Cirelli va tallar la disputa, tot donant la raó als militars espanyols.

Bé sabia Rossi -tot i les seves fanfarronades- que Ciano no tallaria l'ajut als mallorquins sublevats.

Rossi amb la seva guardia personal

Arconovaldo Bonacorsi

5. La fanfarroneria de Rossi era tan acusada, que era capaç de realitzar qualsevol acte bé sigui de valor com de crueltat, per tal de mantenir viva la seva imatge d'home de ferro. Un matí abandonà l'Hotel Mediterràneo sense saludar ningú, i el seu xofer -al qual continuarem anomenant Enrique Mora- tot veient-lo apropar-se, va advertir els membres de la guardia personal.

 - Vius al·lots, que avui se monea du es barret posat!

Sa monea -i entenguin en el seu just terme l'expressió del seu ajudant- era Rosi que, efectivament, aquell dia no estava per berbes-. Tot fent camí cap a la Casa del Poble, ordenà a Mora que es returàs davant una farmàcia. Li ho ordenà, imperiosament, com hi ordenava qualsevol cosa, però aquesta vegada tenia un motiu més que justificat, atès que un inoportú mal de queixal no el deixava viure. Així que s'aturaren a la farmàcia que fa cantonada entre els carrers de Sant Miquel i Comte Sallent, front per front al carrer 31 de Desembre, i Rossi, amb escarafalls, demanà un calmant. I l'apotecari -o bé perquè no el va entendre, o bé atordit per la importància d'aquell il·lustre visitant- no el servia amb la urgència que el seu dolor requeria. Per tant, va ficar-se la punta del punyal dins la boca o amb un moviment sec va arrebassar-se el queixal.

Acte seguit va enfundar l'arma i l'acomiadà un respetuós silenci.

6. Odiava els comunistes, fins al punt de perdre els estreps pel sol fet de sentir anomenar Marx.

- Tutti morti, tutti morti repetia amb insistència.

Segons propies declaracions al front de Manacor havien agafat republicans que portaven, a les butxaques, arrecades de nines amb trossos d'orella adherida.

Miting de Rossi a Manacor, a la seva esquerra Alfonso de Zayas

7. No cal ni dir que les orelles li despertaven la sensibilitat dormida. No volia sentir anomenar les curses de braus i va negar-se a assistir a la celebrada el mes de setembre a Palma, per tal de homenatjar les tropes que havien lluitat victoriosament a Porto Cristo.

- Horroroso -exclamava en castellà-, quan els anomenaven.

-¿Horroroso? -s'atrevi a replicar-li un dels seus amics-. Ustedes, en Roma, echaban a los cristianos a las fieras.

Se'l quedà mirant, Rossi. Es que el bou no és enemic -va dir-li- allò que seria un espectacle seria enfrontar un lleó amb un torero.

8. De tornada de la conquesta d'Eivissa, Rossi va adonar-se que un falangista s'havia omplit les butxaques de joies.

- A robato -únicament repetia- a robato.

Sense pensar-s'ho gaire estona, va cridar el Marquès de Zayas i li ordenà, calmosament:

- A robato, alhora deve essere fusil·lato.

Zayas aconseguí salvar-li momentàniament la pell. L'enviaren al front del Nord, i un tros de metralla republicana s'encarregà de acomplir la sentència que havia dictat Rossi.

9. La personalitat de Rossi estava marcada tant per la seva fe feixista com pel seu caràcter impulsiu. En el seu despatx, situat a l'edifici de la Trasmediterrànea, un Rossi relaxat i alegre li demaná a Joan March, el fill del financer, amb quins ulls veia el moviment falangista. March li va respondre a cau d'orella, per la qual cosa els assistents a la reunió no pogueren saber instuir-la. Rossi canvià de color i tots els dimonis li ballaren per l'esguard.

Sense pensar-s'hi va expulsar el jove March del seu despatx.

10. Rossi era un home extremadament exaltat, que actuava a Mallorca com a senyor de forca i gatzoll. Així i tot, els seus partidaris acabaren per perdre-li el respecte amb el qual acollien els seus fets i els seus gests, les primeres setmanes d'estança a Mallorca i, a la darreria, els seus inacabables discursos en italià des de la balconada de l'ajuntament de Palma, únicament eren escoltats pels moixos que prenien l'oratge a les teulades. La gent sols vibrava amb el vina l de les seves arengues que sempre acabaven de la mateixa manera:

- Viva España, viva Franco, viva el Duce ...!

La grassona ombra del Duce s'allargassava com la d'un xiprer per tal de projectar-se sobre l'Espanya nacionalista.

11. Rossi dotat de l'orgull -més que franc, brutal- dels camises negres no s'estava de proclamar la supremacia italiana sobre el govern de Burgos. Així. l'hora de trametre unes ordres per escrit a Garcia Ruíz, els tractava de col·laborador seu.

El cop de puny que pegà a la taula del seu despatx el coronel nacionalista, va ressonar més fort que el tambor del Bruc.

12. Amb tot, la seva defensa de l'Espanya nacionalista era prou ferma. Tot visitant la presó militar d'illetes en genrral Ramos de Unamuno va saludar-lo de lluny, amb la mà alçada. Rossi li cridà:

-Tu sei un traditore de la tua patria!

13. Traidores. per a Rossi, ho eren totes aquelles persones que no se sentien identificades amb el fascio i era dur, molt dur, a l'hora de judicar-les. Quan dugueren a Sa Bassa de Manacor les infermeres republicanes que havien caigut presoners a Porto Cristo, sols va tenir ulls per a una d'elles.

- Guarda -repetia- que bella é questa donna

Així i tot, l'afusellaren com les altres.

Desfilada per Palma el 6 de setembre de 1936, Rossi a cavall

14. Per tal de mantenir la seva fama d'home superlatiu, a Rossi li calia esser desitjat per les dones. Els seus ajudants ho sabien i s'afanyaren per pasar-li entre els llençols les millors prostitutes del mercat. tot alliçonat-les sobre la necessitat de mantenir davant ell el comportament propi d'una senyora de classe social benestant.

- Signore generale -li deien sol·lícits- tenim una signorina per bene, per bene!

I girant-se a la meuca, li repetien a cau d'orella:

- Disimula el teu ofici, que si l'endevina mos fotrà a tots!

15. L'única decepció amorosa que va tenir Rossi va esser amb Na Margalida, una de les al·lotes més guapes de Ca N'Helena. Na Margalida estava grassa i Rossi odiava les dones grasses. Per tal de dissimular les popes, ella va ficar-se dins el llit tot esperant-lo. Quan Rossi va alçar el llençol, els seus crits ressonaren per tot el Mediterraneo.

- E brutta, é brutta!

- Pardal, quin home més estrany! -contava Na Margalida, al cap d'uns moments, en el vestíbul- m'ha trobat dins es llit i m'ha dret defora. Sort que m'ha donat deu duros.

16. Això no obstant, no totes les dones que tingueren relacions amb Rossi foren professionals de l'amor, encara que cal dir que la seva moral no era clara com un mirall. Una d'aquestes, va presentar-se a Enrique Mora tot sol·licitant-li que la introduis a l'estança del general. Mora no va negar-se, sempre i quan l'apassionada amant no posàs emperons a tenir relacions primerament amb ell. La dona acceptà i Mora acomplí la seva promesa.

- Signore generale -li deia- tiene una signorina per bene, bellísima!

I Rossi se'l mirà, sorneguer:

-Pero prima sono io -li va respondre- prima sono io, o ti do un gel colpo

17. El mes de desembre del trenta-sis, Rossi va abandonar Mallorca. Se'n portava or, molt d'or, perquè era la seva obssesió comprar or i joies. En canvi, a les seves maletes hi havia ben pocs obsequis: un tros de metralla provinent d'una bomba llançada pel Jaume I, i tres fusells "mauser" i dues baionetes, que perteanyien a l'exercit de Bayo.

Abandonà Mallorca amb avió. Quan s'acomiadava dels seus "Dragones de la Muerte", no podia imaginar-se que del seu pas entre nosaltres sols quedarien un seguit d'anècdotes burlesques i cruels.

Arrivedereci, Conde Rossi.