Pep Cortès és un home molt pellós. Recorda la seva estada al vaixell Jaume I i a Can Mir amb una indissimulable ironia -d'altra banda exempta de qualsevol espurna d'odi envers els seus cancellers- i s'ha convertit, amb el pas del temps, en un dels aglutinants de la memòria col·lectiva dels represalitats. Pep Cortès -més conegut com a Pep Pepe per ocurrència d'un altre republicà famós, els mestre d'escola Miquel Mercadal -va néixer a Pollença, i la guerra el va sorprendre quan encara era ocell de primera volada, fet que acabava de complir els vint-i-un anys. Fill únic i de posició social benestant, aleshores pertanyia a Esquerra Republicana i se sentia força identificat amb les posicions moderades i alhora progressistes de Manuel Azaña. Truncada, però, la seva militància el juliol del trenta-sis, no va incorporar-se a la disciplina de cap altre partit fins quaranta anys després quan va sol·licitar la seva afiliació al PSOE, perquè -al seu entendre- encarnava la continuïtat d'aquella estratègia azanyista que ell havia compartit amb força entusiasme. Actualment és regidor de l'Ajuntament de Pollença i als seus setanta-dos anys, més que vanagloriar-se de la inmensa sort que suposa el fet de ser rendista per dret de bressol, pot sentir-se satisfet d'haver sabut tresorejar l'estimació de tots els qui l'han tractat. I és que Pep Pepe -tal i com deia Machado- ha estat, fonamentalment, al llarg de la seva vida, un home bo.

Josep Cortès Pep "Pepe", un home bo

Llorenç Capellà

La fallida del credit

Memoria Civil, núm. 4, Baleares, 26 enero 1986

Josep Cortès