Émile Vandervelde | | BIOGRAFIES | TEMA MOVIMENT OBRER | SOCIALISME | fideus |
Émile Vandervelde (Ixelles, 25 de gener de 1866 - 27 de desembre de 1938), fou un advocat i polític belga, diputat des de 1894, dirigent de la Segona Internacional des de 1889 i ministre en diverses ocasions. Va estudiar dret a la Universitat Lliure de Brussel·les, on es va doctorar en dret el 1885 i en ciències socials el 1888. Afiliat al Partit Obrer el 1886, en fou president de 1928 a 1938. De 1900 a 1918 va presidir l'Oficina Socialista Internacional. Elegit membre del Parlament Federal de Bèlgica el 1894, va ser ministre d'Estat (1914-1916) i d'Abastaments (1916-1917). Durant la revolució russa va prendre partit pels menxevics davant dels bolxevics. Al capdavant de la cartera de Justícia (1919-1921), va reformar el règim penitenciari. Va ser ministre d'Assumptes Exteriors (1925-7), sense cartera (1935) i de Sanitat (1936-1937), càrrec del qual va dimitir arran de l'escandalós assassinat de l'ambaixador belga a Espanya, Jacques de Borchgrave, en el transcurs de la Guerra Civil Espanyola. Obres
Bibliografia
Enllaços externs:
Col·laboradors de la Viquipèdia. Émile Vandervelde [en línia]. Viquipèdia, l'Enciclopèdia Lliure, 2014 [data de consulta: 20 de desembre del 2014]. Disponible en <//ca.wikipedia.org/w/index.php?title=%C3%89mile_Vandervelde&oldid=14541772>.
|