Sens dubte, Llorenç Bisbal, va equivocar-se d’època, perquè ni el seu tarannà dialogant ni el seny que demostrà posseir amb escreix, eren virtuts gaire excel·lents des del punt de vista d’un sindicalisme immadur; ni tampoc no eren les més escaients per enfrontar-se a una patronal que no tenia gens ni mica clara la diferència entre obrer i esclau. Això no obstant, Bisbal no va renegar del seu moment històric i va saber convertir-se en l’eix entorn del qual giraren les reivindicacions obreres del primer terç de segle. Dues foren les observacions que marcaren l’actuació de Bisbal. D’una banda, encaminà els seus esforços a cohesionar i enfortir l’obrerisme. De l’altra, maldà perquè els seus dirigents comprenguessin que el pragmatisme havia de substituir, en les negociacions laborals, la quimera revolucionària. Així, el 1923, quan els anarquistas i els comunistas s’escindiren del moviment obrer, va saber recollir les despulles d’un sindicalisme malmès i desmoralitzat. I, posteriorment, el 1925, encoratjà la creació de la UGT mallorquina, de la qual fou nomenat secretari general. Al mateix temp, havia propiciat les hores dolces del socialistes amb el verguisme, iniciades quan aquells no s’uniren al cor general de protestes per la venda, per part de Joan March, de les accions de la Isleña Marítima a la Trasmediterrània. En aquesta ocasió, s’aixecaren moltes veus, a l’esquerra de l’espectre polític, acusant-lo de reformista. Al capdevall tantes com, sovint sovint, s’aixecaven des de la dreta per acusar-lo de revolucionari. És a dir que, Bisbal, fou l’home a batre des dels extrems, senyal inequívoc que la seva veu gaudia d’un indiscutible prestigi dins uns amplis cercles de la societat. Prestigi, si més no, que li reconeixien públicament polítics d’idees tan divergents com eren Joan March o Gabriel Alomar. En realitat, Bisbal, fou un sindicalista pragmàtic i tenaç, que plantà cara a la patronal per les vies del diàleg. I els qui qüestionaren i els qui lloaren, en vida, les seves decisions, coincidiren , en la seva mort, el 1935, a afirmar que el socialismo mallorquí havia perdut el seu lider carismàtic. Tant és així, que l’esclat de la guerra civil sorprengué una FSB en crisi, perquè els homes destinats a substituir-lo – Joan Monserrat i Parets, Jaume Garcia o Ignasi Ferretjans – no gaudien de proa predicament com per refondre en una sola voluntad d’acció, les ben disperses actituds ideològiques dels seus afiliats.

Llorenç Capellà

Gran Enciclopedia de Mallorca

vol. 2 pàg. 151

El dia 22 de febrer de 1935 moria a Palma Llorenç Bisbal. La Comissió Executiva de la UGT de Balears, en el cementiri de Palma, vetlant els restes mortals

  els fideus   BIOGRAFIES