| |
Francesc Carreras va néixer al nombre 5 del carrer de Gràcia
el juny de 1896. Era el tercer fill d’una família de classe mitja, amb son
pare que era comptador a l’Ajuntament de Maó i secretari de la Cambra de
Comerç. El jove va fer el batxillerat a l’Institut de Maó i, després, va
seguir els estudis de Ciències Naturals a la Universitat Central (Madrid),
que acaba el 1917. Durant un parell d’anys, el jove torna a Menorca,
treballa de professor interí a l’Institut de Maó i col·labora amb estudis
científics a la
Revista de Menorca.
Cap a 1918-1919, Francesc Carreras se’n va a viure a Madrid. Hi va perquè el
seu germà major, en Mateu Carreras, ja s’hi ha instal·lat com a metge. En
Mateu, un altre personatge a descobrir, és llavors el metge personal de
Manuel Azaña i
compagina la seva labor professional amb l’activitat directiva a l’Ateneu
de Madrid. A la capital, Francesc estudia Farmàcia; quan es llicencia
n’obre una a la capital. Això, i el seu casament amb la sevillana Carmen
Luque, suposen l’assentament del jove maonès a Madrid.
Carreras
ens mira quatre llocs a la dreta de Manuel Azaña. Fotografia 1930 amb els
dirigents d’Acció Republicana
El compromís
El compromís polític de
Francesc Carreras va néixer clarament en l’àmbit familiar. Son pare, Lucas
Carreras, era un dirigent republicà local que va arribar a ser membre del
Directorio Republicano de Maó. El seu germà, Mateu, també desenvolupava una
alta activitat política en el republicanisme de saló madrileny, sempre al
costat de Manuel Azaña. Tant son pare com els seu germà també eren maçons,
com ell mateix. Quan s’instal·la a Madrid, Carreras ja ha pres el compromís
republicà. De fet, l’any 1921, quan es constitueix la Joventut Republicana
de Maó, sota la presidència de Pere Taltavull (futur company d’Enric
Limosner a l’exili francès), Carreras Reura es desplaça des de Madrid per
intervenir-hi. No obstant aquests contactes amb Menorca, la carrera política
de Carreras es desenvolupa a Madrid. L’any 1925 forma part del grup
d’intel·lectuals que, amb Manuel Azaña, funda Acción Política que, uns anys
després, es transforma en
Acción
Republicana. L’ideari d’aquesta abasta la defensa de l’Espanya
autonòmica, l’anticlericalisme, la reforma agrària i la reforma de l’exèrcit.
L’octubre de 1930, el maonès participa, a Madrid, en la creació d’Alianza
Republicana, suma de diversos grups republicans, que situa a
Alejandro Lerroux en el
lideratge del partit. Carreras Reura ja és un home fort en el si del partit,
i la prova és que entra a formar part del seu Consell Nacional.
Carreras torna a les illes
Arran de la proclamació de la
Segona República, el jove Carreras serà nomenat governador civil de Balears;
és el més jove de tots els governadors civils d’Espanya. La missió d’aquella
primera fornada de governadors republicans era la de modernitzar
l’administració perifèrica de l’Estat. Carreras s’hi dedicà de ple, però va
ser en una segona creuada on va destacar: la creació i obertura de nous
centres escolars. Són moltes les escoles que va impulsar Carreras durant
aquells mesos en el Govern civil. Tant és així, que un periodista de fama
com Lluís Bello, en el seu estudi sobre el sistema educatiu espanyol, ha de
destacar-lo. Tanmateix, una circumstància inesperada acaba amb aquell lloc
de responsabilitat. El fet que Azaña hagués de deixar l’escó de diputat per
Balears creà una vacant que obligà a celebrar noves eleccions per a
ocupar-la. El Partit Republicà mallorquí acordà que el candidat fou Carreras
Reura. Els republicans menorquins ho van corroborar immediatament. Els
eivissencs s’hi van oposar. Finalment, Carreras aconseguí la seva acta de
diputat. Els republicans menorquins podien celebrar que en tenien dos, de
diputats a Corts: Teodor Canet i Francesc Carreras. El primer representava
l’ala més moderada, el segon era veu del sector més progressista.
A les Corts espanyoles
L’estada de Carreras Reura al Congrés va ser breu, uns dos
anys. Durant aquest temps, el fet més destacable en el que va participar va
ser el debat i aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Ja és sabuda
la divisió que hi va haver en les files republicanes en relació al projecte
d’Estatut que Catalunya envià a Corts. Francesc Carreras, com
Alexandre Jaume,
sempre van defensar les actituds més nacionalistes en el si de la majoria
republicana. Tant va ser així que, quan el 25 de setembre, el president
Azaña va a Barcelona per fer entrega solemne de l’Estatut aprovat al
president de la Generalitat, entre els escassos polítics que poden entrar a
la sala de l’estació i assistir a la festa de gala posterior hi trobem
Carreras Reura; amb ell, un altre maonès,
Joan Manent, aleshores
governador civil de Balears.
Tanmateix, durant aquest primer període de la Segona República es produeix
la ruptura republicana, bàsicament entre aquells que són favorables a
Lerroux, que són majoria a Menorca, i aquells altres que aposten per Azaña,
els quals, en moltes circumscripcions, com a Balears, arriben a fer
coalicions preelectorals amb els socialistes. En les eleccions de 1933,
fruit entre altres causes d’aquesta divisió, les esquerres i el
republicanisme perd a Balears. Carreras Reura torna a la seva Farmàcia i a
la docència al prestigiós Instituto de San Isidro de Madrid.
La refeta del republicanisme
La primavera de 1934,
Carreras participa a Mallorca en la creació d’Esquerra
Republicana Balear amb
Emili Darder,
Bernat Jofre,
Francesc Aguiló,
etc. D’ençà 1931, Mallorca havia estat el camp d’acció política del maonès,
i això explica que sigui un personatge que també és present en la
historiografia mallorquina. La seva activitat a la veïna illa no es reduïa
únicament a la feina orgànica, sinó també als seus escrits ideològics a
revistes com
Ciutadata
o
República.
ERB va néixer amb una ideologia republicana, progressista i nacionalista,
amb una majoria de militants que expressaven clares simpaties amb
Esquerra
Republicana de Catalunya, i una minoria, en la que ens trobem a
Carreras, més favorable al corrent azanyista. Els anys 1934-1936 seran de
construcció d’aquest partit, que participarà activament en les eleccions de
1936 generalment en les candidatures del
Front Popular, encara que
adoptessin denominacions diferents segons els territoris. Per altra part, el
republicanisme lerrouxista, ferit de mort pel descrèdit del seu líder i els
casos de corrupció, es dissol en la desfeta electoral.
Al Govern Civil de Madrid
La victòria del Front Popular
tornà portar Carreras Reura a un Govern Civil, en aquest cas al principal
destí de tots: el Govern Civil de Madrid, lloc de màxima responsabilitat i
confiança del Govern. Per tant, Carreras és Governador Civil de Madrid quan
esclata l’aixecament de feixista a la capital, també durant els mesos previs
a aquest, extraordinàriament conflictius, i en els mesos posteriors, quan es
desplega l’ofensiva de les forces nacionals contra la capital. Possiblement,
aquesta pressió no serà ja suportable i el maonès deixa el Govern Civil
durant el setembre de 1936. Després passa a ocupar el lloc de director
general de Farmàcia en el Govern de la II República, i una de les seves
preocupacions principals és assegurar el proveïment dels productes
farmacèutics bàsics. Carreras passa amb el Govern a València i, després, a
Barcelona. Encara va mantenir una estreta relació amb Menorca i tenim
documentades tres actuacions importants: a) les gestions per al nomenament i
vinguda a Menorca de Josep Brandaris, per posar ordre en els conflictes
locals; b) la creació d’una espècie de central de farmàcia a Maó; b) la
solució als conflictes entre el governador militar de Menorca, José
Brandaris, i el governador civil, Francesc Mercadal.
Carreras marxà a l’exili el gener de 1939, per trobar-se amb la seva esposa
i la seva filla que l’esperaven a Narbonne.
L’exili a Colòmbia i a Mèxic
La seva estada a França no va
ser llarga, el març va poder marxar a bord del
Colombie
a l’exili transatlàntic. Va ser un dels refugiats amb sort, ja que marxà amb
un contracte de treball sota el braç. Carreras havia d’instal·lar-se a
Bogotà perquè havia estat contractat com assessor en la política sanitària
del Govern d’Eduardo Santos. Santos va ser un lliberal que va voler fer
entrar exiliats seleccionats, no més de 400, per a modernitzar el país.
Aquests eren tècnics, professors, metges, arquitectes, enginyers, etcètera.
Carreras va treballar en l’estudi del cultiu de la coca i les conseqüències
socials, econòmiques i sanitàries del tràfic de drogues. En certa manera, el
seu va ser un estudi pioner i ajudà a la creació de la policia sanitària del
país. Arran d’aquestes feines, Carreras també va guanyar una certa reputació
internacional. El canvi de Govern i la crisi econòmica motivà el final dels
dies de Carreras a Bogotà. El 1944 passà a Mèxic, on, entre d’altres
ocupacions ocasionals, va ser consultor científic de l’enciclopèdia d’UTHEA,
de la que era director gerent un altre maonès que, com ell, havia nat al
carrer de Gràcia: Estanislau Ruiz Ponsetí. A Mèxic, Carreras va recuperar
una major activitat política. No és que l’hagués deixada a Bogotà, però era
a Mèxic on radicava la plana major de l’exili espanyol. A Mèxic va ser
secretari de l’Ateneu Salmerón, dirigent d’Izquierda Republicana i director,
durant anys, de la revista que portava la mateixa denominació.
El retorn
L’any 1950, Carreras Reura va
tornar a Madrid. Malgrat que pesaven sobre ell diverses condemnes, el govern
franquista acceptà el retorn de l’exiliat degut al seu delicat estat de
salut. Carreras es va retirar a Madrid i va morir l’any següent, quan tenia
56 anys d’edat. La seva filla tenia llavors 17 anys. Avui, la seva filla viu
encara a Madrid. Aquest treball biogràfic ha fet que rememorés aquells anys
d’exili que va compartir amb ell. El llinatge Carreras ha continuat en els
seus fills i també en els fills que va tenir el germà, el metge Mateu
Carreras.
Josep Portella Coll
|
|