Miquel Julià, batle de Capdepera i un dels darrers en entregar les armes

Memoria Civil, núm. 51, Baleares, 21 diciembre 1986

Llorenç Capellà

- Es així amic? Va esser dels darrers a entregar les armes, vostè?

- Sí, i de mala gana, aquesta és la veritat. La meva bateria les va entregar a Torrelodones, a la 7a. Bandera de Castella, comandada per Company Rivera. Record que ens va dir: No les debe saber mal haberse rendido, porque a medida que atraviesen la España nacional verán que la hemos convertido en un jardin.

- Era un xic poeta, l'home.

- Si, supòs que sí, perquè em pots ben creure si et dic que Espanya no era cap jardí. Ni la seva part ni la nostra, perquè la guerra ho havia destrossat tot. Aquells dies romanguéren a San Rafael, a El Espinar. A El Espinar dormíem a una pallisa de bous, afamegats i bruts, però tot i que ens sabíem derrotats, el nostre ànim es mantenia incòlume. Aquesta nit a El Espinar, dins la pallisa, tots ens posàrem a cantar La Internacional. M'emocion quan ho record. Si més no, havia de ser patètica la imatge que oferiem aquell grup d'homes que ho havíem perdut tot, meyns els ideals.

- Després molts d'ells les perdrien, Miquel. La presó és insolidària, capola l'ànim de les persones-

- No t'ho negaré, però no sempre és així, no ho creguis. Estant empresonats a Salamanca, els militars que investigaven la nostra conducta en el front, no deixaven de fustejar els meus soldats amb preguntes capcioses. Els demanaven: ¿Qué arengas os hacía? ¿Cómo se comportaba? I cap d'ells m'acusà d'haver comès cap bestiesa. Fins i tot un d'ells declarà que no els feia saludar militarment ...!

- I per què no els feia saludar militarment ...?

- Home, i que no trobes que dient bon dia i bona tarda ja haviem complit ...?

- Jo trob que sí.

- Idò jo també. Mai no em crearen cap problema d'indisciplina els meus subordinats. I t'he de confessar que la seva actitud envers mí, a la presó, em suposà un suport moral inestimable. Cada dia s'afusellaven presoners, comprens? Eren temps dificils.

- I supòs que no tots els informes teus eran tan benignes com els d'aquests soldats.

- No, no ho eren. De Capdepera, el meu poble, n'enviaren un que m'hauria costat la vida, cas de no tenir tota la sort del món. Luceño era un militar d'Estat Major encarregat de revisar la paperassa que parlava de nosaltres, els presos, i, de cop i volta, el destinaren a Madrid. Llavors va tenir un rampell d'humanitat i va estripar tots els informes dolents. No va voler deixar més víctimes a les seves espatlles.

-Així que vostè va tornar a nèixer?

- Supòs que sí.

- I què deien aquests informes?

- Que jo, essent batle de Capdepera, havia fer cremar l'esglèsia per contruir-hi sobre les runes, una peixateria.

- Això no és cert.

- Es clar que no és cert!

- Malgrat tot, per Mallorca han circulat versions molt diferents respecte a les relacions que mantenia vostè amb l'Esglèsia. Sembla que la seva actitud era bel·ligerant.

- I tu també ho creus?

- Perdoni, em faig eco de l'opinió generalitzada.

- Mira, amic, dins la sagristia de l'esglèsia de Capdepera es repartien armes als qui, mesos després, se sublevarien contra la República. I jo era el batle i no podia impedir-ho. I ni tant sols m'escoltava Iriarte Lausín, que era el governador civil, quan li anava a explicar allò que tot el poble sabia.

- D'acord, i per aquest motiu va ordenar tancar l'esglèsia, vostè?

- No. I, a més, únicament la vaig tancar per un dia. El vint-i-cinc de gener del mateix trenta-sis hi havia d'haver eleccions a compromissaris i vaig assabentar-me que els extremistes de la dreta pensaven rompre les urnes. A posta vaig ordenar que, al llarg de les hores que duràs la consulta, tancassin tots els centres públics per tal d'establir un millor control de l'ordre.

- Home, jo no sé si l'esglèsia pot qualificar-se de centre públic.

- I per què no ...? I per què ha de ser una excepció ...? Has de tenir present que a Capdepera, per exemple, el catolicisme no era l'única expressió religiosa. Hi havia moltíssims de protestans, i cap d'ells no alçà la veu.

- Això vol dir que els catòlics l'aixecaren.

- I tant! El rector, don Montserrat Binimelis, protestà a Iriarte Lausín, tot pretextant que la meva ordre impedia la celebració de les Quaranta Hores. Aleshores el governador m'ordenà canviar de parer i així ho vaig fer per tal d'eviar gresca.

- Idò, a dir ver, el litigi va esser bo de resoltre.

- Espera, que no acaba aquí la cosa! Al poble va organitzar-se una manifestació d'esquerrans, tot exigint-me que tancàs l'esglèsia. L'assumpte ja s'havia desbordat i, per tal d'evitar que les opinions es radicalitzassin vaig ordenar a una parella de carrabiners que la tancassin.

- Així mateix tenia unes dallones, germà ...

- Les que em pertocaven com a batle, A les dues hores, aproximadament, vaig rebre un telegrama del governador comunicant-me la meva destitució i el Front Popular del poble li n'envià un altre en el qual li recomenava que nomenàs batle el rector, L'escàndol fou majúscul.

- No cal ni que m'ho digui.

- Tant i tant ho va esser, que la prensa de tirada nacional se'n va fer eco i Lausín va perdre el càrrec.

- I imagin que a vostè degué estar a punt de costar-li la pell. Si el trenta-sis l'empaiten, a Mallorca, l'haguessin fet xixina.

- Es cert, però em vaig saber amagar a temps. De dia vaguejava per la muntanya i, de nit, dormia a Son Vedó. Mestrestant, mon pare, que era mariner, va preparar la meva fuita que es va produir l'onze de novembre del trenta-sis. Erem mitja dotzena dins una barqueta de vela i feia llebeig. Arribàrem a Ciutadella.

- I Menorca suposava la llibertat, no és aixi?

- I tant. D'allí vaig embarcar-me en el Gravina que salpava cap a València, però a mig camí canvià de ruta i fé camí cap a Barcelona. I saps que és el primer que vaig fer ...?

- Ballar una sardana ...?

- No, home. Vaig anar-me'n de quatres al Secretariat Antifeixista de Mallorca, Vaig trobar-me amb Francesc de Sales Aguiló, amb Oliver Domenge, amb ton pare. Ells m'animaren a inscriure'm a l'Escola Popular de Guerra.

- Tant guerrer el veien ...? Si no m'equivoc vostè era mestre d'escola.

- Sí. jo era mestre de Bunyola i supòs que tots ells, que em conexien d'antic, em consideraven un home de pau. El que passa és que, en aquells moments, calien tots els braços per defensar la República.

- I vostè es fa fer artiller.

- Exactament. Em destinaren a la caserna del Clot, i al poc temps vaig demanar que em traslladassin al front del centre que, aleshores, era el més delicat. Vaig arribar a Madrid el novembre del trenta-set.

- Quina impressió li causà?

- En quin aspecte?

- En tots.

 - La moral de la població era extraordinària- Dit ara, sembla que estic fent demagògia, però creu-me, que no en faig. La vida madrilenya d'aquells anys, era alegre, solidària. En temps de guerra funcionaven quarante cinemes i vint teatres.

- Escolti, els atacas de l'exèrcit rebel, el mateix trenta-sis, havien estat molts durs. El canons no tiraven confits.

- D'acord, però no oblidi que el coronell Jurado els va detenir a Guadalajara i que, d'altra banda, els foragitaren de la Casa de Campo. Certament les rodalies com són ara Rosales, Cuatro Caminos, estaven molt castigades. Veies cases en ruines per tot arreu. A mi, precisament, em destinaren al front de Vallecas.

- Tota la guerra al front de Vallecas?

- No n'hi prop fer-s'hi! Al poc temps m'anomenaren cap de la bateria situada damunt les cuines del Palau d'Orient, i mesos després m'anomenaren ajudant d'operacions del cap d'Artilleria que era Fernando Casado, el pare de l''actor Fernando Rey. Vaig acabar essent el responsable de les quaranta bateries de la zona Nord.

- Vaja carrerassa!

- Trobes ...? Els meus coneixements em serviren per adonar-me d'una realitat prou inquietant: per cada projectil de mig metre que nosaltres enviàvem a les línies enemigues, ells ens n'enviaven dos de metre. La desigualdat existent entre els dos exèrcits era escandalosa.

- Aleshores, començà a veure la guerra perduda?

- Miri, nosaltres no féiem una guerra per guanyar, sinó per resistir. Des del primer moment sabíem que l'exèrcit rebel comptava amb l'ajud d'Alemanya i d'Itàlia i que nosaltres, per la nostra banda, no podíem confiar gens ni mica en les democràcies europees. Cas de dominar l'aixecament militar, Espanya amenaçava convertir-se en un república dels obrers i aquesta possibilitat espantava més a França o a Inglaterra que la pròpia Itàlia..!

- Escolti, Miquel, vol dir que no ens posam molt transcendalistes?

- Potser tenguis raó. Sí, segur que en tens ... Mira, cada dijous horabaixa tenia lliure, jo. I me n'anava al cinema o al teatre, a Madrid. Has sentit parlar d'en Ramper, el còmic ...?

- Sí.

- Idò una vegada no se li va ocórrer altra cosa que sortir a l'escenari amb un sac de serradís a l'esquena. Caminava de banda a banda i únicament deia: Serrín de Madrid. L'escàndol va ser formidable.

- Com a mínim el degueren amordassar.

- Ni prop fer-s'hi! No li feren res. Fins i tot en temps de guerra, la República permitia un altíssim grau de llibertat a les persones.

- Vol dir? No se m'enfadi, però li anomenaré una paraula tràgica: Paracuellos.

- I per què m'ahiria d'enfadar?

- Perquè a ningú no li agrada que li retreguin en públic la repressió que exerciren els seus.

- Mira, jo era militar i combatia a primera línea, tot exposant-me que una bala o un tros de metralla m'enviàs a l'altre món en un batre d'ulls. T'ho dic, perquè comprenguis que no vaig participar en la repressió ni tan sols vaig assabentar-me que existís. Ara bé, cas que existís, no defuig la meva part de responsabilitat com a militar republicà, i t'assegur una cosa: si la dreta espanyola no s'hagués aixecada en armas contra la República, no hauria existit un Paracuellos, ni ens hauríem mort els uns als altres, no jo m'hauria vist empresonat amb la vida pendent d'un fil. Qui encén el foc no s'ha d'exclamar si aquest mateix foc també el crema a ell.

- Veu, com s'ha enfadat?

- No ho cregui, però, a vegades, no ens queda altre remei que parlar clar. Si haguessis vist els darrers temps de Madrid ...! Els bombardeigs sempre es produïen al capvespre, quan els carrers eren de gom a gom. I afectaven el centre i les barriades obreres. Ni una sola bomba va esclatar en el barri de Salamanca ...!

Admirava Madrid. I l'estimava. En lloc d'anar-me'n, vaig quedar a esperar l'atac. I potser la mort. Aixecar la badera blanca, aquell 29 de març, va ser un moment trist, tristíssim

- I duraven molt aquests bombardeigs?

- Dues o tres hores, i pots tenir per segur que cada vegada produïen de vint a trenta morts. Els darrers mesos capolaren Madrid.

- I, mentestant, vostè què feia?

- Quan la Comandància d'Artilleria es traslladà a València, vaig optar per no moure'm de la capital i m'encomanaren una bateria instal·lada a la Dehesa de la Villa. Després, al gener del trenta-nou, m'anomenaren cap de bateria del Primer Cos de l'Exèrcit que operava al Guadarrama.

- Tenía notícies de Mallorca?

- Poques. En certa ocasió vaig rebre la visita de l'esposa de Fernando Leal, d'en Francesc de Sales Aguiló i d'en Pere Oliver. Venien en nom dels mallorquins residents a Barcelona, per a donarnos ànims als mallorquins que defensaven a Madrid. Em mostraren Mallorca Endolada. Record que n'Oliver em va dir que no voldria altra cosa que el seu fill tingués l'oportunitat de passar-se a les nostres files.

- Se'n passaren molts de mallorquins, ho recorda?

- A l'Alcarria se'n passaren uns vint-i-cinc. Tot just assabentar-me'n vaig anar a veure'ls. No et pots imaginar l'alegria que tinguérem els pocs mallorquins que érem a Madrid ...! Per a mi sols és comparable a la que vaig experimentar un dia que passàvem llista, a la Dehesa de la Villa. A la bateria hi havia gent de per tot arreu i l'un darrera l'altre anaven dient el seu nom. De repent sent un que diu: Bartolomé Vaquer. Ai, batua el món -li vaig dir- i tu d'on ets?. De Sóller, em va respondre, i t'assegur que en moments de soletat i d'enyorança, no hi ha doblers que pugin pagar la companyia d'un paisà.

- Soledat i enyorança, diu? La derrota que ja besllumaven els devia aguditzar aquests sentiments.

- Es possible, però al llarg de tants de mesos de mantenir-nos en el front, arribàrem a tenir una cuirassa moral molt més forta que la que pot tenir la gent de la reraguarda. El soldat, qualsevol soldat, els primers dies de combat té por. Una pot instintiva, irreflexiva, però poc a poc la supera i la mateixa mort d'un company no li fa fred ni calor. D'altre banda, la ràbia, que a les nostres files havia substituït la moral, ens mantenia dempeus, davant les trinxeres. Record que a la darreria de la guerra, els avions enemics ens tiraven pa. Era pa blan, que feia mengera. Idò no vaig veure cap soldat que se'n dugués un mos a la boca.

- Li ho hauria permès, vosté?

- I què vol que li digui ...? Erem a les acaballes. Havia caigut Barcelona i segons les nostres notícies, l'exèrcit de Franco preparava un atac fortíssim, definitiu, per Villalba i Torrelodones. En aquells moments, jo tenia la bateria allí, prop del Manzanares i únicament esperava l'assalt.

- L'assalt i la mort, Miquel?

- Es una mica absurd dir-ho, ara al cap de cinquanta anys, perquè difícilment es pot entendre el dramatisme d'aquella situació. Jo com tants d'altres, vaig refusar l'oportunitat que se m'oferia d'anar-me'n a l'estranger, perquè em sentida solidari amb el poble de Madrid. Admirava Madrid i l'estimava. A posta esperava l'atac. I potser, la mort.

- Un atac, d'altra banda, que sortosament no es produí.

- El vint-i-nou de març vaig rebre l'ordre d'aixercar bandera blanca. Va esser un moment trist, tristíssim. Bé sabia jo que rendint-se Madrid s'acabava la guerra, sí, però també moria l'esperança de llibertat de tot un poble.

- No pasarán, Miquel, quina ironia, veritat?.

- I no passaren. No oblidis que necessitaren tres anys per derrotar un exèrcit de civils. Tu creus que això és passar ...? Tu creus que això es una victòria ...?

- En tot cas em sembla una victòria ben trista.

- I a mi també. Vaig sentir-me absolutament sol, a punt d'arriar la bandera republicana.