Els mallorquins uniformats i republicans

Memoria Civil, núm. 37, Baleares, 14 septiembre 1986

Miquel Ferrà i Martorell

 

Vaig conèixer a Josep Clar, comandant de l'Exèrcit pocs anys abans de la seva mort. Autèntic militar de professió i home honest, havia perdut, acabada la guerra, els mèrits de la seva carrera, depurat com tants d'altres pels vencedors d'aquella creuada que s'autodenominava "salvadora" i "antimarxista". Aleshores, en els dies de la postguerra, quan l'ambient del carrer era el de les cues de racionament i del silenci. Don Pep va fundar una "acadèmia" al carrer Sant Jaume, a Ciutat, que servís per a preparar el jovent desitjós dingressar als establiments de les forces armades, fet que li permetria de combatre d'alguna manera la nostalgia. Sobre el seu despatx de direcció i a manera de record, tenia l'amic comandant una bomba de ma, un curiós "specimen" de granada anarquista, que segons em contà havia estat requisada durant al Bieni Negre a un revolucionaris de la FAI, a València. Em parlà també del que suposa renunciar a una vocació i a l'esforç de tota una vida. I és que els gran jerarques del Moviment deien clar i llampant en la llengua de Cervantes: "Quien no está con nosotros, está contra nosotros. En nuestras filas no hay lugar para los tibios ..." I un dia que mon pare, milicià, s'atreví a demanar a un cap dels falangistes que quin era el delicte d'unes persones que anaven a afusellar, va rebre aquests mots com a definitiva respota:

 

- No els matam pel que han fet sino pel que hagueren pogut fer ...

 

- El tema comporta dificultats. ¿Militars mallorquins fidels a la República? Són "rara avis" que cal classificar entre els papers perduts, entre les promocions del silenci, entre els que tenint aquí als seus familiars havien de patir per ells, ben temorencs de traïdores repressàlies. Era precís callar per no destapar la llebre. Després, la mort, l'exili, el camp de concentració o un retorn menys o més passat pel "purgatori franquista" on un amagava sota terra els secrets del seu pecat "oficial" ...

 

L'Escola d'Arts i Oficis (Curiós escenari per a macabres judicis, devia esser aquell ...!) ocupat pel Consell de Guerra, conegué una llarga desfilada d'homes de caserna. Soldats que foren passats per les armes. Els d'Infanteria, entre d'altres, Gabriel Campins Deyà, Sebastià Ordines Fiol, Miquel Busquets Vidal, Antoni Campins Rosselló, Jaume Horrach Pol ... i Sebastià Sureda Colom ... I els infants de marina, com Andreu Pol Company ... Altres potser tot esperant una oportunitat, sapigieren escórrer el "bulto". Era cosa de sort. Per això, el Front de Manacor i Son Servera obrí, als que tenien la fuita en el pensament, algun camí d'esperança: Es passaren al bàndol de Bayo entre el 23 i 29 d'agost d'aquell primer any de la guerra més d'una vintena de soldats entre altres civil, dels que tenim el nom d'alguns: Joan Guinart Calafat, Gabriel Galmez Gómez, així com el Tinent Jeroni Sitjar Vila, que després col·laborà a Sa Coma amb Bayo ... Tampoc mancaven un bon nombre de mallorquins entre les tropes del "desembarcament", la Centuria Mallorquina, de la que formaven part Josep Homar, Miquel Pons, Antoni Guasp, Joan Deyà, Miquel Rigo, Vicenç Vila, Andreu Gil, Josep Moyà, Magdalena Company ...

 

Podriem afegir dintre d'aquest capítol als carrabiners de Mallorca que aprofitant igualment l'avinentesa del front manacorí es passaren a les fileres republicanes o fugiren amb altres mitjans cap a Menorca o la Península, com s'esdevingué amb aquells que pogueren eixir de Potocolom en companyia del batle de Felanitx ... i per altra banda, els soldats i oficials que lluitaven als rengles republicans, bé perquè s'haguessin passat, bé perquè es trobessin a la zona governamental en començar la guerra. Dels batallons expedicionaris primer i tercer d'Inca i de Campos se'n donen casos als fronts de l'Alcàrria i Guadalajara.

 

Però un cas ben singualr és el de Pere Capellà que lleial als seus principis pogué fugir a Barcelona amb companyia d'alguns amics i ja al Principat, després d'una breu estada com a mestre de Sant Andreu, ingressà a l'Escola Popular de Guerra, d'on sortí Tinent, essent destinat a Guadalajara i a Madrid, a la batería carrillo, obtinguent el grau de Comandant ja prop de l'acabament de la guerra. Presoner, ingressà al Penal d'Alcalà de Henares per a complir una sentència de 20 anys de presidi. Amb tot i amb això, surt el 1943 en llibertat condicional, retornant a Mallorca, on es casa i forma familia. Vençut però no enderrocat, planta cara a la supervivència. Ningú tanmateix li podrà robar els seus records de qui sapigué esser fidel a sí mateix, fidelitat de poeta que sabria expressar de forma tan eloqüent en el versos que dedicava al seu amic Antoni Pericàs i "altres companys d'evassió" ...

 

"Mallorquines se han pasado

por los campos de la Alcarria

no todos son, de Mallorca lacayuelos del pirata ..."

 

 

 

 

 

I és que un professional de la milicia es trobava quasi sempre entre l'espasa i la paret, sotmes a l'atzar i a les ordres dels seus superiors, fossin lleials o rebels al Govern de Madrid, Un "no ho vull fer!" o "jo no penseo com vostè" podia significar esser metrallat contra un mur en un conf´`us vocabulari de delictes. Els "nacionals" acusaven als militars que no seguien la seva facció de donar "auxili a la rebel·lió..." ¿Rebel·lió? I els que desertaven dels rengles republicans podien esser jutjats per un Trigunal Castrense com a traïdors a la pàtria. ¿A on estava la pàtria? Aquesta és la pregunta que es devien fer, enfonsats en un mar de confusions, els homes de uniforme. I foren aqueixos dubtes els que portaren el general Miquel Campins, cap de la guarnició de Granada, a la mort segura. Vacil·là al davant de la sublevació i només pressionat després pels seus oficials, declarà l'Estat de Guerra. Així i tot, els seus veritables sentiments es posaren massa en evidència. Total. four sotmés a Consell de Guerra i afusellat aquell mateix estiu de 1936, el 16 d'Agost. En realitat foren pocs, molts pocs, els militars de carrera que no participaren en el "complot" franquista. I per això mateix, la repressió contra els oficials republicans no és inflada de xifres. I basten dues dades per a confirmar tal tesi: Del dotze caps més importants de l'Estat Major se'n sublevaren nou i de les cinquanta-una guarnicións se'n aixecaren quaranta-quatre. Tals números ho diuen tot. Exèrcit i poble s'enfrontaren a la majoria dels casos de tal manera que en el camp republicpa qualsevol bicorni, galons o estels, acadèmica gorra de plat i altres distintius de la professió armada, eran poc menys que sospitosas.

 

Més apropat al poble per causa de no procedir d'acadèmies o casernes eren doncs aqulles que es feren homes de guerra en el curs del conflicte. Tal s'esdevingué amb Josep Moyà, del que ha se'n ha fet una entrevista i que és, com hem vist, un altre d'aquests casos aïllats i exepcionals. Sergent, destinat a Extremadura en el Grup Especial d'Aeronaus número 1 i després en els fronts d'Almeria, Brunete, Guadalajara, terol, Tortosa, Vinaròs ... Josep Moyà feu la seva pròpia lluita i sobrevisqué a tan dura experiència. Ell mateix ha contat que li caigué, ja de retorn a Mallorca, una condemna de sis anys per la consabuda falta de no haver seguit els aires del "Moviment" ... Un "auxili a la rebel·lió" que altres havien ja pagat a força de sang. Siogui aquest doncs un punt de reflexió per a demostrar que una guerra civil és el gran parany on hom pot caure, on els uniformes no són per a distinguir nacions en baralla sino germans en crisi, on la mort i el matar per matar es converteix en vici aferradís i morbós que amb una òptica d'avui dificilment es pot comprendre. De tortes maneres i per tal de sopesar el grau d'odi que existia en aquell moment n'hi hauria prou amb reproduir alguns versos d'un anònim alferes provisional, com aquells que es formaven a l'Acadèmia Militar instal·lada al Santurari de Lluc entre febrer i març del 37 i als que Mossén Andreu Caimari dedicà en català un extens poema lloant al règim franquista i denigrant a la República. Anem però al Romance del Rojo Traidor, després inclós a les antologies escolars per a més "inri" i neteja de cervells:

 

!!Ay de ti, rojo traidor,

el de la fiera mirada.

dentro del pecho el rencor

y en el puño la amenza!

Vendiste tu patria a Rusia

y al diablo entregaste el alma.

..........

Y cuando mueras, la tierra

te negará sus entrañas.

Porque eres rojo, perjuro

que traicionaste a la Patria".