S'ARRACÓ / Blancs i negres

Memoria Civil, núm. 37, Baleares, 14 septiembre 1986

Damià Quetgles

Les Comes i el Port eren nuclis de población més units a Andratx, però S’Arracó havia viscut una dinàmica diferenta, sobre tot en alló que pertoca a l’emigració. Si els andritxols tenien una zarza de posades camí de Cuba, a Ciutat i a Barcelona, els arraconers havien fet fortuna establint-se a França. Així que, entrada la década dels anys vint, S’Arracó tenia una inmensa fortuna espargida per terres Gales. I com a comunitat sentia la necessitat d’un desenvolupament propi.

L’any 1925 es creà, doncs, una societat de “Amigos del Pueblo” i un periòdic La Voz Arraconense per tal d’unir voluntats i aconseguir qie els andritxols no apedregassin cap altre arraconer quan anès al cinema o a l’Ajuntament a arreglar paperum. Una gran majoria d’arraconers es manifestaren a favor de l’independència que propiciava una llei del Directori referente a segregacions municipals. Al juny de 1926, idò, S’Arracó ja va tenir batle, en la persona de Joan Alemany Esteva “Coves”.

Un poble de quatre anys

Hi va haver una festa en tota el primer dia d’independència. Però aviat començaren a venir problemas. Matilde Pomar hi va arribar com a mestre. Es demanà la sucripció popular per a construir una escola, mentre els al·lots eren instruits a una casa llogada. Haver de pagar personal d’administració creave el problema d’augmentar el pressupost municipal, que recala sobre els propietaris rurals i els treballadors del lloc. Així que, des del mateix Ajuntament autònom es prologué el retorn, la reintegración a l’ajuntament d’Andratx. S’hi oposaven els emigrants retornats d’idees avançades sobre tot en Jaume Porcel i els col·lavoradors de La Voz Arraconense, que exigien una transformación radicalñ de la vida del poble basada, fins ara, en la feina de la corda i l’agricultura d’autosuficiència, que arribava a cultivar fins i tot a petites cales i comerllars pròxims al mar, com és el cas de cala Egües. Les rivalitats es feren ferotges. Blancs i negres. Integristes i independentistes. Progressistes i reaccionaris. Idealistes i realistes … Els termes podrien ser qualsevols. La realitat una divisió del poble tal que perdurà més anys que l’Ajuntament. Ni matrimonis es feren, durant un llarg periode, entre blancs i negres.

Consumatum est

El govern del general Berenguer va fer renovar sis ajuntaments per tal d’evitar la caiguda de la monarquia. La meitat de regidors serian elegits entre els que ja ho haguessin estat durant la monarquia i l’altre meitat seria elegida pels majors contribuents del poble. S’Arracó no va tenir on escollir. Els que estaven a l’Ajuntament eren representants dels majors contribuents. Faran noves llistes i Jaume Porcel denunciava al periòdic la voluntat d’integració dels nous representants i els atacava dient que dels vuit noms, nomñes unm era del poble.

El 26 de febrer de 1930, idò entrà el nou batle Jaume Alemany, amo de Son Castell, possessió de Lluís Alemany, andritxol que es presentaría a Diputat a Corts al costat de Joan March. L’excusa d’impossibilitat de sostener un ajuntament propi va servir per fer avenir el batle de s’Arracó amb el d’Andratx, Macià Ensenyat, home també de D. Lluís. I la integración es consumà. La Voz ho publicà en forma d’esquela: El día 15 del actual mes de mayo de 1930 dejó de existir S’Arracó como municipio independiente, quedando nuevamente agregado a Andratx-

Entrada la II República, a les eleccions de maig de 1931, S’Arracó aportà a l’Ajuntament d’Andratx els dos únics regidors de dreta. Jaume Porcel donà per perduda la batalla al poble. Va dir que se’n anava a viure a Andratx, per fer-s’hi batle i retornar la independència. Però no retornaria ni ell ni la independència. El remolí del temps i de la gent se’n duria fins i tot el seu amic àcrata Joan Pujol Alemany i el seu fill Guillem, que l’amagaren de les garres de la barbàrie. Barbèries que disoldria un gris viscós de rencors, les represes dels negres i les emigracions dels blancs.