Maria de la Salut, "caciques" i caramel·lers

Memoria Civil, núm. 1, Baleares, 5 enero 1986

Damià Quetglas

Si els sociòlegs americans escolliren la ciutat d'Elmira per fer els seus estudis atenent la proposició que guardaven els resultats electorals de la EE.UU amb els sondeigs fets allà, Maria de la Salut, per tota una sèrie de factors, ens podria servir de petit laboratori per estudiar la història contemporània de Mallorca. La República allà va nèixer de la conjunció de forces contra el caciquisme de nou estil imposat per March i el seu representant local, Joan Carbonell, i acabà a causa de la radicalització entre dretes i esquerres, caciques i caramel·lers, amb sang innocent vessada a les cunetes de les carreteres per trets disparats per alguns pobres d'esperit.

En el poble de Maria

tots són veïnats o parents

i han llevada l'alegria

per una infinitat de temps

Així començà el plany d'una dona a quí segaren la vida del seu marit el 19 d'agost del 36. Simplement per unes paraules. No era de la societat obrera, ni republicà actiu. Simpatitzava, això sí. Era un comerciant que s'empatxava de ca seva. Un poc beat, i tot. Després de donar menjar als animals voltà per la plaça a veure què passava, tantes corredisses. S'aturà al cafè per apagar l'angoixa amb un copa, arrufat, expectant i mirant sense dir res aquells jovenots de camisa blava que esperaven el camió per anar a Manacor. Va entrar en Cotó i advertí al grup entre els quals es trobava en Xisco Jordà: Es ben hora que us calceu i partigueu cap a Manacor! A en Xisco li vessà: que ens calcem, no que us calceu!

.

Jaume Ginard, batle del Front Popular

El secretari, un metge i un capellà externs

Una trentena de noms relaciona al marquès de Zayas a la Vieja Guardia local, constituïda al març del 36, poc després del triomf del Front Popular i la constitució d'una comissió gestora per dirigir l'Ajuntament. Dia 6 d'aquest mes, en Jaume Ginard, "un cavall" en opinió del seu antecessors el càrrec, aconseguí que el secretari firmàs la dimissió. Però, en Galindo, el que hi posàrem ens va sortir feixista, comentà amb sorna un dies, després de molts anys d'exili a Mèxic. Amb el secretari, demanaren excedència tots els càrrecs municipals. Dia 9 van fer nous nomenaments oficials: saig, depositari, escrivà cobrador o veu pública i fosser.

El 20 de juliol arribà l'ordre de García Ruiz, por razones de orden público que manava la constitució d'una nova comissió gestora presidida pel falangista Antoni Fons i amb cinc veïns, que, evidentment foren tots falangistes. En Ginard era a Madrid a rebre una subvenció de 45.000 pessetes per construir unes cases als mestres davant l'església. Les escombres i la cisterna ja estaven fetes gràcies a la tasca desenrotllada per tal de pal·liar l'atur agrícola. Quatre dies després, foren suspesos d'ocupació i sou, i substituïts per falangistes, el dipositari, el cobrador, el jurat i l'encarregada del telèfon municipal. Fins i tot, el metge Monjo, promotor de les dues escoles fou substotuït pel metge Rafael Mateu, que per l'1 de setembre manifestava a l'Ajuntament l'interès d'anar-se'n del poble; que li causava el politiqueo de baja estofa.

Aquest metge havia col·laborat directament amb els falangistes, Després mostrava por. A travers del Sr. Florit i de Pere Salvador havien pactat un acord de no-agressió amb el president de la Societat Obrera, Miquel Carbonell. Per això, Falange li va instuir expedient.

Un altre personatge extern va tenir una intervenció directa en aquets dies d'esvalots al carrer i silencis a l'interior de les cases: el rector Macià Noguera. Havia arribat feia poc temps a substituïr el rector Arnau, promotor de vocacions i assot del batle Ginard. Aquest darrer a conseqüència d'un sermó on l'insultava per organitzar excursions a la platja, que impedien als al·lots anar a doctrina, l'havia fet tancar un dia al dipòsit muncipal de detinguts

Del carrer Nou a la Plaça Major

A la punta que fa el carrer Nou i Sa Tanca hi havia instal·lat el Centre Republicà, en el qual participaven una gran part del jovent del poble. Hi havia activitats instructives, teatre i una petita biblioteca. Al principal s'hi reunien també els homes de la Societat Obrera. Després es traslladaren al mateix carrer, a ca's Carter (ja eren prop de 90 membres i prenien escarades tapant clots i fent carreteres netes per la Diputació). Feien festes i ball d'aferrat, quan el costum ho permetia. En aquests balls els joves regalaven caramels a les al·lotes. I també ho feien en alguna festa infantil. Per això els deien caramel·lers.

Els conservadors i més catòlics assistien a un altre centre: a la cantonada del carrer del Pou amb el carrer Major, més aprop de l'Ajuntament i de l'església. Al 35, un grapat d'aquest joves fundaren una associació cultural al carrer Nou, situada en front del Centre Republicà. Allà -i en aquelles hores- s'havia perdut la ballera.

Cinc minuts

La cosa estava coenta. Quasi tant com el dia que el batle Caimari havia agafat el seu amic i governador per les solapes. Encara no era batle i li costà un dia d'empresonament.

Aquest dia més de dues-centes persones s'havien traslladat a Ciutat en manifestació contra la decisió judicial d'invalidar l'expedient contra el secretari Joan Carbonell, instruït pel batle Jaume Bergas, l'amo en Jaume Pastor. Havien arribat amb el tren a Sineu i sense dinar. Deixaren les figueres devora la carretera eixutes i es congregaren davant l'Ajuntament. Hi havia 20 guàrdies civils. L'amo en Jaume Pastor pujà al balcó i féu una crida, després que el tinent hagués retirat la seva força i els convidà a anarse'n a ca seva. En cinc minuts no hi va haver ningú, més que dos provocadors tancats al dipòsit, fins que tot hagués passat.

Arran d'aquests fets l'oposició es féu dura. No hi havia manera de fer-la entrar en raó. Els meus començaren a trobar que havíem anat enfora amb l'assumpte del secretari. No entenien que jo anàs en benefici del poble, costàs el que costàs", recorda l'amo en Jaume Pastor.

El fet més determinant per a presentar la dimissió fou quan el secretari li allargà sobre la taula un grapat de billets. Que un home com ell estàs dispost a comprar-me, era senyal que les coses havien canviat ferm. I és que Jaume Bergas - com aquell que diu - havia estat obligat pels qui el recolzaven a ser jutge-instructor d'un expedient contra el secretari. A diari prenia declaracions: dones que deien haver estar galtejades pel secretari en reclamar la paga de la Diputació per lletar infants de la Inclusa, persones a les quals havia dificultat la tramitació de papers ... Però l'apel·lació del secretari a Madrid era contundent: no es podia ser jutge i demandant al mateix temps.

El batle Miquel Gual, en Chingada, ja l'havia fer destituir per immoral durant la dictadura de Primo de Rivera. El substituí un nebot seu, però en March el féu reincorporar. El necessitava a l'Ajuntament-

La labor nostra, però, va ser fer obres sense doblers, diu l'amo en Jaume Pastor.

Un partit independent per al 14 d'abril

En vermell diu a na Blava no importa que seguem, sense segar tocarem els doblers que hi ha a la Sala.

És una de tantes de les cançons electorals que es feren en aquelles hores. Descriu, dues de les condicions que es recorden d'aquell secretari Joan Carbonell Gual, l'amo en Joan Necto. Al poble hi havia més gent que ara. Molts havien arribat d'altres pobles per comprar terres en els darrers establiments fets per Joan March a Maria. D'altres retornaven d'una aventura americana amb més o meyns fortuna. Però del que no hi ha dubte és que el qui viatje s'espavila. Deien que a l'Argentina hi havia unes màquines que batien. Aquí es feia a l'era i pareixia una animalada.

Llavonses -diu l'amo en Jaume Pastor, els homes érem de dues classes: ignorants, o sia aquells que el cap no els dava per més i els "homes libres". I per les eleccions del 31 decidiren presentar-se. Després es proclamà la República i els grans senyors (Morell, Espanya) decidiren fer front amb ells contra els verguistes, representats pel secretari, Es reuniren a les cases de So'n Roig i es votaren un a un els regidors i el batle. Havien creat un partit independent i ho copava tot. Hi havia una determinant voluntat política a fer un poble gran i ordenat, tant urbanísticament, com socialment o econòmicament.

Un centenari que no es celebra

L'origen d'aquesta localitat es perd en la boira de la història, però el 7 de setembre de 1938 es complien cent anys de la independència municipal. No arribà a celebrar-se aquest centenari. En aquests dies es tancava una altra vegada la llum del desenvolupament i la boira de la història amagava una altra vegada una llarga història de lluites i esforços. Un grapat de joves enlluernats per estranys ideals, dirigits per tèrbols personatges. inflats de suc i amb un fusell a les mans començaren a detenir gent, a divertir-se amb l'imposició de purgues de ricí, a demanar arbitràriament diners, a pagar amb un "Viva España!" els conills, les porcelles, els barrals de licor que prenien d'onsevulla. Eren els únics que de nit voltaven per la Plaça aquella revetla de la "Mare de Déu dels Missatges"