Don Andreu fa la impressió de ser un home callat i un xic melancòlic. Tot veient-lo caminar -a indicació del fotògraf- pels jardins de la casa pairal, em recorda la imatge dels cartoixos, tan aferrats al seu entorn geogràfic, fet d'amor i de silenci. Posaria les mans al foc que aquest home de setanta-cinc anys, formit i de veu rogallosa, descabdella una i altra vegada el fil del seu pensament per tal de retrobar-se amb la història de la saga familiar -d'altra banda proclivi en personalitat descollants en el camp de la política, com són ara Alexandre Rosselló, Antoni Pou o Lluís Alemany entre d'altres- i es detura amb amorosiment en el record del seu oncle, Alexandre Jaume, afusellat la matinada del vint-i-quatre de febrer de mil nou-cents trenta.set.

Salta als ulls que don Andreu estimava Alexandre Jaume. Malgrat el seu esforç per deturar a qualque racó del pit el torrent emocional que li desperta la conversa, la traeixen la veu trèmula i una frisança, gairebé infantil, per mostrar-me els papers de l'oncle que guarda curosament: des d'articles de reflexió política fins a les cartes de comiat. Hom diria que don Andreu assumeix -tan per convenciment com per fidelitat- els plantejaments ètics sobre els quals va fonamentar-se l'actuació política d'Alexandre Jaume.

I és que ell -aleshores un advocat novell que a penes contava vint-i.-cinc anys- l'acompanyà fins a l'hora de la mort. I d'un mateix cop li prengueren l'amic i el mestre.

Es mala d'esborrar del pensament -ho hem d'admetre. aquesta tràgica carambola.

Andreu Jaume, nebot i deixeble d'Alexandre Jaume

Memoria Civil, núm. 39, Baleares, 28 setiembre 1986

Llorenç Capellà