Pablo de Azcárate y Flórez (Madrid,
1890 - Ginebra,
1971) va ser un
polític,
jurista,
diplomàtic i
historiador
espanyol del segle XX. Originari d'una família de gran tradició
liberal, era nebot de
Gumersindo de Azcárate, i nét de
Patricio de Azcárate.
Va
començar la seva carrera diplomàtica en la recentment
formada
Societat de Nacions, que va abandonar per actuar com
a ambaixador del govern de la
II República a
Londres durant la
Guerra Civil Espanyola, la qual cosa el va obligar a
exiliar-se.
Es va
dedicar després a la cerca d'ajuda per als republicans
que havien abandonat el país, a través del
Servei d'Evacuació de Refugiats Espanyols (SERE). En
1948, va ser enviat per l'ONU
com comissionat per a la Treva en
Palestina, i després va exercir com a secretari de
la Comissió de Conciliació de l'ONU que entre 1949 i
1952 va buscar una solució al
conflicte àrab-israelià.
Posteriorment es va retirar a
Suïssa, on es va dedicar a escriure diversos llibres
i assaigs basats en les seves experiències. Aquestes
obres i els seus arxius particulars han estat utilitzats
com a referència i es consideren d'un gran valor
documental.[1][
Biografia
Família i formació
Pablo de Azcárate formava part d'una família
lleonesa de gran tradició liberal, arribada de
Navarra el
1770.[3]
Era nebot de
Gumersindo de Azcárate, i net de
Patricio de Azcárate.[4]
El seu pare,
Cayo de Azcárate Menéndez (1852-1923),
era un
coronel d'enginyers
liberal, que de
1912 a
1917 comandà el
Regiment de
Telègrafs d'El
Pardo,[5]
(després anomenat Regiment de Transmissions núm.
21) que va estar destinat a
Larache de 1914 a 1917, durant la
Guerra del Rif.[6]
Després del naixement del seu darrer fill,
Justino, va morir la seva esposa, Delfina
Flórez, i Cayo es casà amb la seva cunyada,
Eulalia Flórez. Malgrat residir a Madrid, la
família Azcárate era originaria de
Lleó, on hi tenien una casa pairal a
Villimer, usada per Pablo a temporades.[3]
Pablo es va formar en la
Institución Libre de Enseñanza, d'acord amb la
tradició liberal i republicana de la seva família.
Després d'estudiar
Dret a
Madrid, i dins dels programes de la
Junta d'Ampliació d'Estudis, va completar la
seva formació a
França i
Anglaterra, on va començar la seva vocació
internacionalista.[7]
Va ser
catedràtic de
dret administratiu a la universitat de
Santiago, on va obtenir plaça en
1918, època en la qual va iniciar la seva
carrera política. En 1918 va ser triat
diputat a Corts per la circumscripció de Lleó
pel
Partido Reformista de
Melquíades Álvarez, influït per
Lluís de Zulueta i Escolano i
Manuel Azaña.[n.
2][8][7]Posteriorment
continuà la seva càtedra a la
Universitat de Granada fins que sol·licità
l'excedència per a començar la seva carrera
diplomàtica.[9]
Societat de Nacions
El
1922 va entrar a formar part de l'adreça
tècnica de la
Societat de Nacions, amb seu en
Ginebra i creada en 1919 amb la finalitat
d'establir les bases per a la pau mundial, sent
nomenat en
1931 director del Departament d'Assumptes de
Protecció de Minories Ètniques, substituint al
diplomàtic
noruec
Erik Colban.
Ja en 1931 es va haver d'enfrontar als conflictes
ètnics de l'Alta
Silèsia, a la zona sota sobirania de la
Segona República Polonesa, la important
població d'origen alemany que hi vivia va
denunciar el tracte que sofria. L'assumpte es va
solucionar amb una tèbia condemna a la política
polonesa de repressió, que no va acontentar
Alemanya.[10]
En un àmbit similar, va abordar el
1932 el problema de la minoria
Székely, una ètnia d'identitat
hongaresa situada en territori
romanès. Per a això es va desplaçar a Romania,
on es va entrevistar amb representants Székely.
Després d'estudiar el cas, el Comitè va decidir
adoptar una solució de compromís, lliurant algunes
terres en propietat als székely, encara que va ser
considerada una solució a curt termini.[11]
Aquests casos van fer madurar al seu cap alguns
conceptes; esdevingué un ferm defensor de les
minories i un any més tard denuncià que la
Carta de les Nacions Unides no incloïa cap
disposició que tractés el problema.[12]
Encara que se mantingué en el càrrec fins el 1934,[13]
de
1933 a
1936 exercí com a Secretari General Adjunt de
la Societat de Nacions.[14]
Després de l'esclat de la
Guerra Civil Espanyola, passà uos dies a París
ajudant
Fernando de los Ríos Urruti a reorganitzar
l'ambaixada espanyola (un autèntic
mercat
d'ofertes d'armes, segons les seves pròpies
paraules), de la que després se'n faria càrrec
Álvaro de Albornoz.[16]
Renuncià al seu càrrec en la Societat de Nacions,
i el
13 de setembre assumí el càrrec d'ambaixador
del
govern republicà a
Londres, on buscà el suport del govern
britànic per a la República, encara que
Neville Chamberlain proclamà la
no intervenció el
1937. Des de l'ambaixada, aconseguí atenuar
les simpaties que d'antuvi mostrà la societat
britànica pels sublevats.[14]
Mantingué contactes constants amb els diputats
dels partits simpatitzants, proporcionant-los
informació i dades que pogueren ser utilitzats en
las sessions del
Parlament Britànic.[17]
Les seves gestions durant aquests tres anys foren
constants, i sempre lamentà profundament el suport
nul prestat per les autoridats britàniques als
republicans espanyols, com reflexà al seu llibre
Mi embajada en Londres durante la Guerra Civil
Española.
1936
Azcárate, que comptava amb relacions en el
Foreign Office de la seva etapa com a
Secretari Adjunt de la Societat de Nacions, no va
ser ben rebut pels sectors més conservadors de la
política britànica, especialment per
Winston Churchill, que va rebutjar estrènyer
la seva mà durant una recepció.[15][18]
Mentre, el seu fill
Manuel, dirigent de les
Joventuts Socialistes Unificades, va
encapçalar una delegació als
Estats Units, on durant dos mesos va donar a
conèixer la realitat republicana espanyola.[19]
1937
Al febrer, davant la Societat de Nacions, Azcárate
va considerar un error la proposta anglo-italiana,
secundada per
França, d'impedir l'entrada de voluntaris a
Espanya.[20]
Precisament al març, va enviar al Foreign Office
proves documentades de la intervenció
italiana en la contesa espanyola, sol·licitant
la seva presentació davant el
Comitè de No-intervenció, encara que la seva
proposta no va prosperar.[21]
El
12 de maig va assistir, juntament amb
Julián Besteiro, que s'havia allotjat en la
seva residència, a la coronació del rei
Jordi VI, visita que va aprofitar Besteiro per
entrevistar-se el dia anterior amb
Sir
Anthony Eden, Secretari d'Estat del Foreign
Office, amb la finalitat de buscar una mediació en
el conflicte espanyol, encara que segons Azcárate
no va obtenir més que "bones paraules".[22]
El
20 de juny, Sir
Frederic G. Kenyon -exdirector del
Museu Britànic- va publicar a
The Times les seves sospites que el
patrimoni
pictòric espanyol es trobés deteriorat o fins
i tot a l'estranger, al que va respondre Azcárate
des de les mateixes pàgines del diari convidant
Kenyon a visitar-lo. Aquest es va desplaçar a
Espanya al setembre per fer les pertinents
comprovacions, i va tornar a Londres confirmant el
bon estat de les principals obres, i posant para
The Times en una fotografia al costat de
Las Meninas, una de les obres sobre les
quals circulaven més rumors.[23]
L'1
de juliol, Azcárate va assistir en
París, al costat del president de la República
Juan Negrín i l'ambaixador a França,
Ángel Ossorio y Gallardo a una reunió amb
Léon Blum i el nou cap del govern francès,
Camille Chautemps, amb la finalitat de
recaptar el suport francès per a la seva causa,
davant el perill que suposava la intervenció de la
Alemanya nazi i la
Itàlia feixista. Azcárate era amic personal
del Dr. Negrín, i gaudia a París d'un important
prestigi entre les personalitats polítiques
franceses. Aquest tipus de reunions van ser
habituals durant la Guerra Civil, i al març del
mateix any havia tingut lloc una altra similar. A
pesar que es va produir un principi d'acord, el
seu suport no va arribar a materialitzar-se.[24]
La inestabilitat política de França va poder jugar
també un important paper en aquest fet.
A la fi d'any, el seu germà
Justino, que havia estat fet presoner pels
revoltats a Lleó res més començar la guerra, va
ser canviat en un intercanvi de presoners per
Raimundo Fernández Cuesta, i va passar també a
França
1938
Durant tot l'any, a més de les gestions habituals
durant el conflicte civil, es va dedicar a fer
arribar informació al govern de
les illes sobre els excessos comesos pel
bàndol revoltat sobre la població civil,
especialment les xifres de morts per bombardejos.
Al juny, va elevar una protesta al Foreign Office
a través del ministre
Halifax, pels bombardejos sobre la població
civil duts a terme en
Alacant (25 de maig) i
Granollers (31 de maig).[25]
Halifax el va tranquil·litzar dient-li que
enviaria una carta de protesta al govern de
Burgos.[26]
Al juliol, fou l'encarregat de comunicar al govern
britànic la decisió de Negrín d'acceptar la
proposta del Foreign Office de retirar de la
guerra als voluntaris estrangers de tots dos
bàndols, la qual cosa afectava a les
Brigades Internacionals.[27]
Al final de la guerra, juntament amb molts uns
altres intel·lectuals, va ser sotmès pel
govern franquista a la retirada de la seva
condició de catedràtic. Aquesta
depuració
es va produir mitjançant
Ordre Ministerial al febrer de 1939, al costat
d'altres destacats catedràtics
(veure requadre).
La
depuració
d'Azcárate
... se separa definitivament per ser
pública i notòria la desafecció dels
catedràtics universitaris que s'esmentaran al
nou règim implantat a Espanya, no solament per
les seves actuacions a les zones que han
sofert i en les quals sofreixen la dominació
marxista, sinó també per la seva pertinaç
política antinacionalista i antiespanyola en
els temps precedents al Gloriós
Moviment Nacional. L'evidència de les
seves conductes pernicioses per al país fa
totalment inútils les garanties processals
que, en un altre cas constitueixen la condició
fonamental en tot enjudiciament, i per això,
aquest Ministeri ha resolt separar
definitivament del servei i donar de baixa en
els seus respectius escalafons als senyors:Luis
Jiménez de Asúa,
Fernando de los Ríos Urruti,
Felipe Sánchez Román i
José Castillejo Duarte, catedràtics de
Dret;
José Giral Pereira, catedràtic de
Farmàcia;
Gustavo Pittaluga Fattorini i
Juan Negrín López, catedràtics de
Medicina;
Blas Cabrera Felipe, catedràtic de
Ciències;
Julián Besteiro Fernández,
José Gaos y González-Pola i
Domingo Barnés Salinas, catedràtics de
Filosofia i Lletres, tots ells de la
Universitat de Madrid.
Pablo Azcárate Flórez,
Demófilo de Buen Lozano,
Mariano Gómez González i
Wenceslao Roces Suárez, catedràtics
excedents de Dret
Ordre
del 3 de febrer de 1939,
Ministeri d'Educació Nacional.[28] |
1939
A mitjans de febrer de 1939, va actuar com a
intermediari del govern de
Juan Negrín davant el govern britànic, per a
una possible mediació d'aquest en l'alto
el foc. Segons
Chamberlain: "El Govern de Sa Majestat té
el major afany per veure que la guerra acaba a
Espanya sense més vessament de sang, i mantindrà
relacions amb ambdues parts per si desitgen els
seus serveis per reunir-les".[29]
Malgrat les negociacions entre Azcárate i el
secretari de l'Exterior, el
Vescomte Halifax, per intentar aconseguir unes
bones condicions de retirada, la resposta de
Franco -a través del
duc d'Alba, representant dels revoltats a
Londres- va ser taxatiu i va exigir la
rendició incondicional del govern de la República,
per la qual cosa les negociacions van quedar
trencades.[30]
En aquest sentit, diversos estudis apunten que,
malgrat les inquietuds existents, el govern
britànic no era conscient de les terribles
represàlies que sofririen els vençuts, i no va fer
valer la seva influència per evitar-ho.[30]
Finalment, el
27 de febrer de 1939, els governs de França i
Gran Bretanya van fer públic el seu reconeixement
del govern del general Franco,[31]
després de la qual cosa Azcárate va renunciar al
càrrec d'ambaixador.[32]
El 8 de març va prendre possessió del càrrec
Jacobo Fitz-James Stuart y Falcó, XVII
Duc d'Alba.[33]
Postguerra
Davant la seva situació complicada, no va tornar a
Espanya, però va continuar defensant la causa
republicana. Des de l'exili
de
França va coordinar, com a President des del
27 de març, el
Servei d'Evacuació de Refugiats Espanyols
(SERE), una organització creada per Juan Negrín
que tenia la funció d'ajudar als refugiats
espanyols fugits del
franquisme, i que tenia la seva seu a
París.[34]
Gràcies a aquest servei, molts republicans van
aconseguir fugir a
Mèxic,
Xile o
Argentina. Dins de les seves activitats al
SERE, Azcárate va dur a terme freqüents visites
als
camps de refugiats del sud de França, en una
de les quals (al
camp de concentració d'Argelers) va ser
acompanyat pel seu fill Manuel, que descriuria el
lloc com un espectacle escruixidor.[35]
Va abandonar la seva activitat en el SERE a
l'octubre de 1939, prenent el lloc
Tomás Bilbao.
En plena
Segona Guerra Mundial, i a causa de l'avanç
del
exèrcit nazi sobre França, Azcárate va tornar
a
Londres, on va establir una important
infraestructura que va permetre als exiliats
desenvolupar una destacada activitat cultural.[7]
Allí va habitar en la seva residència de
Taplow al costat de la seva esposa i varis
dels seus fills i néts.[36]
A la
Gran Bretanya també hi buscaren aixopluc
dirigents republicans com Negrín,
Santiago Casares Quiroga,
Francisco Méndez Aspe,
Manuel de Irujo i
Carles Pi i Sunyer.[37]
A l'agost de 1941 va constituir l'Associació
d'Exiliats Espanyols, on va desenvolupar una
ingent labor, que incloïa xerrades, i on va
aconseguir reunir a nombrosos exiliats.[38]
Després de la Segona Guerra Mundial, va impartir
cursos per a estudiants d'espanyol
a la
Universitat de Cambridge.[39]
En aquests cursos va compartir docència amb
exiliats coreligionaris seus com
Margarita Comas Camps,
José Castillejo Duarte,
Eduardo Martínez Torner i
Esteban Salazar Chapela, que van acabar els
seus dies en
Londres.[39]
Allí es va fer el
30 de maig de 1945 un concorregut homenatge a
Pau Casals, amb discursos d'Azcárate i del
propi Casals davant ambaixadors i ministres
llatinoamericans. També va col·laborar amb
publicacions dels exiliats republicans, com la
revista
Independencia, del consell de redacció de
la qual en formà part.[40]
Totes aquestes activitats dugueren al règim de
Franco a sotmetre'l a una estreta vigilància a
través de l'ambaixador a Londres, el Duce d'Alba,
qui li'n enviava freqüents informes.[14]
Mediació a Palestina
En 1946 va
entrar a formar part de la recentment creada
Organització de les Nacions Unides (ONU), com a molts altres
antics membres de la Secretaria de la Societat de Nacions. Dos
anys després, en
1948,
va ser nomenat per l'organització Secretari Adjunt al Comissionat
Especial Municipal del comitè encarregat d'intervenir en la
pacificació de
Palestina, on finalitzava el mandat britànic, i que es trobava
sumida en plena guerra civil.[9]
El càrrec de Comissionat li havia estat adjudicat a
Harold Evans, un
quàquer
nord-americà que ho havia acceptat a condició de no assumir
les seves funcions fins que s'hagués restablit la pau, per la qual
cosa es va mantenir en
El Caire fins que aquest moment arribés, exercint Azcárate les
seves funcions.[41]
Res més
produir-se la seva designació, el govern de
Franco va comunicar als estats àrabs que Azcárate no era
reconegut legítimament pel seu règim, intentant desprestigiar la
figura del diplomàtic espanyol.[42]
Arribà a
Jerusalem el 2 de març de 1948, quan les forces britàniques
preparaven llur evaquació del Mandat,[43]
i el
15 de maig es desencadenà la
Guerra araboisraeliana de 1948. Els sis membres de la comissió
encapçalada per Azcárate trobaren molt poca col·laboració dels
britànics.[44]
El diplomàtic español definí el barri jueu com:
« |
"...una de les
aglomeracions urbanes més insalubres, tal vegada, del món" (...) "per
molt dolentes que siguin les condicions actuals o futures en les
quals la seva població sigui obligada a viure, mai serien pitjors o
fins i tot iguals a la misèria que envoltava els seus sòrdids
habitatges de la
ciutat vella de Jerusalem."[45] |
» |
Segons l'ex oficial del
Foreign Office H. Eugene Bovis,[n.
3] Azcárate va assumir les funcions de Comissionat
Municipal amb valentia i vigor, però en aquelles circumstàncies,
la seva missió era impossible. No tenia forces militars a la seva
disposició amb les quals restaurar o mantenir l'ordre.[41]
Segons Bovis, la part jueva de la ciutat s'havia organitzat com a
municipi abans de la sortida dels britànics, i els seus
representants es van oferir per cooperar amb Azcárate.[46]
A la zona àrab no hi havia cap tipus d'organització, i quan va
arribar la
Legió Àrab, el seu comandant
Abdullah el Tell es va negar a cooperar, al·legant que l'única
autoritat existent era la militar.[46]
Llavors Azcárate es va desplaçar a Amman (Transjordània), on va
intentar aconseguir la mediació del rei
Abdullah I, però el monarca va objectar que no era acceptable
cap tipus d'autoritat internacional a Jerusalem.[46]
Davant la
gravetat de la situació, Azcárate va enviar un telegrama urgent el
26 de maig al
Secretari General de les Nacions Unides,
Trygve Lie, informant-li de les condicions en què es trobava
la ciutat..[47]
Malgrat tot, fou testimoni, el
28 de maig, de la rendició de les forces de
Haganà, que defensaven el barri judeu de
Jerusalem, davnt l'ofensiva de la Legió Àrab,[48]
succés després del qual es va declarar una
treva.
Així les coses, el
4 de juny es va desplaçar al Caire i va informar Evans de la
situació. Aquest, després d'una breu visita a Jerusalem amb el
mediador de l'ONU
Folke Bernadotte, va renunciar al seu càrrec i va tornar a
Estats Units. Després d'això, el càrrec de Comissionat
Especial Municipal va ser eliminat per l'organització.[46]
De juny a desembre del mateix any, Azcárate va exercir com a
representant del mediador de les Nacions Unides (primer
Bernadotte, fins al seu assassinat al setembre, i després
Ralph Bunche) amb
Egipte i la
Lliga Àrab. Després d'aquest període, va ser nomenat secretari
de la Comissió de Conciliació, que va organitzar diverses reunions
i dues conferències: Lausana (maig de 1949), i
París
(setembre de 1951) amb la finalitat d'aconseguir un acord entre
palestins i israelians, però que no van conduir a cap solució.[43]
Poc després, va escriure:
« |
I el que és de desitjar,
en interès dels mateixos refugiats, és que al més aviat
possible es posi terme a aquesta estèril i desmoralitzadora
controvèrsia. Les dues parts haurien de deixar de buscar un
cap de turc i reunir els seus esforços per liquidar aquest
problema dels refugiats àrabs de Palestina que, no només
constitueix un perill internacional, sinó que perjudica la
reputació de tots els pobles del Pròxim Orient, tant en
l'ordre de l'eficàcia com en el de la humanitat.[49] |
» |
Últims
anys. Llegat
- Retir a Ginebra
El 1952 es va
jubilar de la seva carrera diplomàtica, i es va retirar a Ginebra,
on va dedicar els seus últims anys a escriure sobre les seves
vivències. Va alternar la seva estada a
Suïssa amb visites esporàdiques a la seva casa de
Versalles, on s'havia establert el seu fill Manuel Azcárate, i
que va servir de refugi temporal per a altres exiliats com Juan
Negrín,
Blas de Otero i
Julián Grimau.[36]
El 22 de febrer de 1959, va participar a
Cotlliure en l'acte d'homenatge amb motiu del 20º aniversari
de la mort d'Antonio
Machado, on va pronunciar un discurs sobre la figura del
poeta.[38]
Dins de la seva
obra literària en aquesta època cal destacar Wellington y
España, publicat en 1960, escrit després d'estudiar
minuciosament els despatxos del
Duc de Wellington durant la
Guerra del Francès[50]
amb el que desmunta la versió del militar britànic sobre el
protagonisme dels exèrcits espanyols a la
Batalla de Talavera de
1809.[51]
Però potser la seva obra més rellevant per la seva importància
històrica va ser Misión en Palestina: nacimiento del Estado de
Israel, publicat en espanyol i en
anglès (el 1966, com Mission in Palestine, 1948-1952),
basat en la seva experiència com a mediador i utilitzat com a
referència en bona quantitat de llibres posteriors al·lusius al
conflicte àrab-israelià. Missió a Palestina va ser publicat
a Espanya en 1968 per l'editora Tecnos, creada per
Enrique Tierno Galván, i dins de la seva sèrie de
Relacions Internacionals dirigida per
Antonio Truyol y Serra.[52]
Segons va publicar el diari
ABC de Madrid en la seva presentació, L'atzarosa
experiència viscuda durant quatre anys, de difícil negociació i de
riscos, sobre el territori de Palestina és relatada [per Azcárate]
amb una equanimitat i un luxe de detalls sense precedents.[53]
El 1968 donà el
fons documental "Gumersindo de Azcárate" a la
Institución Libre de Enseñanza, i poc abans de morir també ho
va fer amb el fons "Sanz del Río".[54]
Actualment aquests fons són gestionats per la Fundación Francisco
Giner de los Ríos.
- Llegat
-
Pablo de
Azcárate va morir a
Ginebra el desembre de
1971,
als 81 años.[55][56]
El seu fill
Manuel Azcárate va ser dirigent del
Partit Comunista d'Espanya (PCE) fins a 1981. Manuel va
publicar el 1994 el llibre Derrotas y esperanzas (Tusquets
Editors,
Premi Comillas 1994) en el que va donar a conèixer part dels
diaris escrits pel seu pare, i a través d'ell es van conèixer
episodis històrics inèdits, com l'oferiment de Juan Negrín a
Franco, a la tardor de 1939, d'una important quantitat de béns
dels quals encara disposava el
govern republicà a canvi d'una
amnistia per als refugiats que sobrevivien en terribles
condicions als
camps de concentració del sud de França, opció que va ser
rebutjada per Franco.[35]
El 21 d'octubre
de 1987,
i després de rebre a Ginebra la
Medalla Nansen de l'Alt
Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats, el rei
Joan Carles I d'Espanya va recordar en el seu discurs la gran
contribució de
Salvador de Madariaga i Pablo de Azcárate amb l'organització.[57]
En els
anys 2000, l'Ajuntament de Lleó li concedí un carrer, situat
al barri modern d'Eras
de Renueva.[58]
Els seus arxius
particulars han estat utilitzats com a referència i es consideren
d'un gran valor documental. En
2009,
el
Ministeri de Cultura d'Espanya va adquirir 225 carpetes amb
retallades de premsa de diversos països que formaven part del
Servei d'Informació Diplomàtica d'Espanya del que va ser director.[1]
Obra
L'obra literària
d'Azcárate comprèn traduccions de clàssics com
John Stuart Mill i
Robert Filmer, anotacions personals i altres publicacions. De
les seves vivències en els àmbits de la docència, la política i la
diplomàcia, va publicar els següents
llibres i
assaigs:
-
El régimen
parroquial en Inglaterra (1912)[59]
-
La
intervención administrativa del Estado en los ferrocarriles
(1917)[59]
-
La guerra y
los servicios públicos de carácter industrial (1921)[59]
-
La Liga de las
Naciones y las minorías nacionales (1944)[59]
-
Spain: past
and future (1945)[60]
-
Memoria sobre
Los "Vaughan Papers" (1957)[61]
-
La
intervención nazi-fascista en la guerra de España (1957)[62]
-
La guerra
hispano-americana (1960)[59]
-
Wellington y
España (1960)[59]
-
Mission in
Palestine, 1948-1952 (1966)[61]
-
La cuestión
universitaria: epistolario de Francisco Giner de los Ríos
(1967)[61]
-
La guerra del
98 (1968)[61]
-
Misión en
Palestina: nacimiento del Estado de Israel (1968)[61]
-
Gumersindo de
Azcárate, estudio biográfico documental (1969)[61]
-
Sanz del Río
(1814-1896) (1969)[61]
-
Tres rincones
del siglo XIX leonés (1971)[63]
-
Mi embajada en
Londres durante la Guerra Civil Española (1976)[n.
4][61]
-
En defensa de
la República (2010, editat por
Ángel Viñas)[64]
Notes
-
↑ Tots
els nens eren fills de Cayo de Azcárate i Delfina Flórez, qui
morí en nèixer el darrer, Justino. Després, Cayo es casà amb
la seva cunyada, Eulalia Flórez.
-
↑ Posteriorment les
seves idees van evolucionar cap al republicanisme.
-
↑ H. Eugene Bovis (n.
1928)
va ser oficial del Foreign Office i va servir a Líban, Israel
i Egipte. De la seva experiència a Palestina va escriure el
llibre The Jerusalem question, 1917-1968 (Veure
bibliografia)
-
↑ Tot i que Pablo de
Azcárate va morir el 1971, el 1976 es publicà Mi embajada
en Londres durante la Guerra Civil Española, en el que es
publiquen notes recollides al seu diari durant els tres anys
de guerra civil que dedicà a cercar suport per a la república.
Referències
-
↑
1,0
1,1
El Mundo. «Viaje
al centro de la memoria», 30 d'abril de 2010.
-
↑ Rumeu de Armas,
Antonio, La Real Academia de la Historia. Real Academia
de la Historia, 2001.
ISBN 84-89512-84-1, pàg. 148
-
↑
3,0
3,1 Diario de
León «Juan
Pedro Aparicio recibe hoy la distinción de «Cepedano del Año»»
Consultat el 29 d'abril de 2010
-
↑ León Noticias «Sierra-Pambley,
Patronato y Guerra Civil (I)» Consultat el 28 d'abril de
2010
-
↑ Regiment de
Transmissions «Coronels
amb comandament a la Unitat des de la seva creació com a
Regiment de Telègrafs.» Consultat el 28 d'abril de 2010
-
↑ Enginyers del Rei «REGIMIENTO
DE TRANSMISIONES NÚM. 21. Campañas» Consultat el 28
d'abril de 2010
-
↑
7,0
7,1
7,2 Monferrer,
pàg. 151
-
↑ Congrés dels
Diputats «AZCARATE
Y FLOREZ, PABLO DE» Consultat el 28 d'abril de 2010
-
↑
9,0
9,1 Artehistoria
«Azcárate
y Flórez, Pablo de» Consultat el 28 d'abril de 2010
-
↑ Fink, pàgs 323-326
-
↑
J. Watson, Cameron. «ETHNIC
CONFLICT AND THE LEAGUE OF NATIONS: THE CASE OF TRANSYLVANIA,
1918-1940» (en anglès), 30 d'abril de 2010.
-
↑
Fernández Puyana, David. «El
régimen jurídico para la protección de las minorías nacionales
en los países de la Europa Oriental conforme al Derecho
previsto en Naciones Unidas», 1 de maig de 2010.,
pàg. 3
-
↑ Fink, pág 354
-
↑
14,0
14,1
14,2 Monferrer,
pág. 152
-
↑
15,0
15,1
«Diplomáticos
(pocos) contra Franco». El País, 5 de setembre de 2010.
-
↑
Monje Gil, Isidoro. «La
embajada de España en París y el inicio de la Guerra Civil»,
3 de maig de 2010. pàg. 8
-
↑ Varis autores.
Homenaje a Carlos Cid. Universidad de Oviedo, 1989.
ISBN 84-7468-173-1, pàg. 305
-
↑ Bahamonde, pág 56
-
↑ Bahamonde, pàg. 58
-
↑ Revista Cuenta y
Razón «La
mediación internacional en la guerra civil española»
Consultat el 29 d'abril de 2010
-
↑ Beevor, pàg. 191
-
↑ Bahamonde, pàg. 271
-
↑
Museo Nacional del Prado. «Cronología
del Museo. 1937», 3 de maig de 2010.
-
↑ Beevor, pàg. 258
-
↑ Beevor, pàg. 301
-
↑ Beevor, pàg. 302
-
↑ Profesionales PCM «Brigades
Internacionals: El nom de la llibertat» Consultat el 28
d'abril de 2010
-
↑ Otero Carvajal, Luis
Enrique: La destrucción de la ciencia en España: depuración
universitaria en el franquismo.
Universitat Complutense de Madrid, Editorial Complutense,
2006
ISBN 84-7491-808-1, pps 74 i ss.
-
↑ Centro de Estudios
Políticos y Constitucionales «La
diplomacia inglesa y el fin de la guerra civil española»
pàg 58
-
↑
30,0
30,1 Centro de
Estudios Políticos y Constitucionales «La
diplomacia inglesa y el fin de la guerra civil española»
pàg 59
-
↑ Bahamonde, pàg. 228
-
↑
Time. «War
in Spain. Monday, Mar. 06, 1939» (en anglès), 3 de maig de
2010.
-
↑
Primeras Páginas. «Madrid-Londres-Berlín:
espías de Franco al servicio de Hitler», 3 de maig de
2010. pàg. 5
-
↑ Cervantes Virtual «Palabras
del exilio 2.» Consultat el 28 d'abril de 2010
-
↑
35,0
35,1
Santos, Félix. «Españoles
en la liberación de Francia: 1939-1945», 2 de maig de
2010.
-
↑
36,0
36,1
Azcárate Giménez, Carmen. «“No
... es que yo he nacido en el exilio”», 2 de maig de 2010.
-
↑ Canal i Morell,
Jordi.
Exilios: los éxodos políticos en la historia de España, siglo
XV-XX. Silex Ediciones, 2007.
ISBN 84-7737-189-X, pág. 254
-
↑
38,0
38,1 Monferrer,
pàg. 154
-
↑
39,0
39,1 Monferrer,
pàg. 137
-
↑ van Noortwijk,
Annelies; van Haastrecht, Anke. Periodismo y literatura.
Rodopi, 1997.
ISBN 90-420-0334-0, pàg. 33
-
↑
41,0
41,1 Bovis, pàg.
58
-
↑ Álvarez-Ossorio,
Álvaro, España y la cuestión palestina. La Catarata,
2003,
ISBN 978-84-8319-155-2, pág. 21
-
↑
43,0
43,1
El País «Pablo
de Azcarate y el nacimiento de un Estado» Consultat el 28
d'abril de 2010
-
↑ Gallagher, Nancy, «Quakers
in the Israeli-Palestinian conflict» American Univ in
Cairo Press, 2007
ISBN 977-416-105-X, pág 34-35
-
↑ Mission in
Palestine, 1948-1952, Pablo de Azcarate, pp 78-79
-
↑
46,0
46,1
46,2
46,3 Bovis, pàg.
59
-
↑
UNITED NATIONS. Department of Public Information. «TELEGRAM
FROM DR. PABLO DE AZCARATE TO THE SECRETARY-GENERAL» (en
anglès), 30 d'abril de 2010.
-
↑ Gil Coria, Eusebio,
Del desencuentro a la comprensión: Israel, Jerusalén,
Iglesia Católica. Universidad Pontificia de Comillas,
2001.
ISBN 978-84-8468-023-9, pág. 113
-
↑ Universitat de
Barcelona «Las
raíces del apartheid en Palestina: La judaización del
territorio durante el Mandato británico» Consultat el 28
d'abril de 2010
-
↑
Foro de la Historia. «Hispanomanía»,
1 de maig de 2010. (Extracte d'una publicació d' El
Mundo, edició impresa, Any XII, Nº 240. Crònica diumenge
21 de maig de 2000, pp. 14 i 15, i del llibre Hispanomanía,
de
Tom Burns Marañón, Plaza y Janés, 2000)
-
↑
Rilova, Carlos. «Los
bienes relictos de Antonio Cánovas del Castillo. Algunas notas
sobre la novela histórica en el bicentenario del 2 de mayo de
1808», 2 de maig de 2010. pàg. 206
-
↑
López García, Bernabé. «30
años de arabismo español: El fin de la almogavaría científica
(1965-1997)», 1 de maig de 2010. Pàg. 6
-
↑ Diari ABC, edició
escrita.
Madrid, 16 de maig de 1968. pàg. 32 (Hemeroteca ABC)
-
↑
Ministerio de Cultura de España. «Institución
Libre de Enseñanza», 1 de mayo de 2010.
-
↑
The New York Times. «Dr.
Pablo de Azcarate, Official Of League of Nations, 81, Dead»
(en anglès).
-
↑
Reial Acadèmia de la Història «Pablo
de Azcárate y Flórez» Consultat el 28 d'abril de 2010
-
↑ Casa de Sa Majestat
el Rei «Paraules
de Sa Majestat el Rei a l'Alt Comissionat de les Nacions
Unides per als Refugiats al rebre la Medalla Nansen»
Consultat el 28 d'abril de 2010
-
↑ Google Maps «Carrer
de Pablo de Azcárate y Flórez a Google Maps» Consultat el
28 d'abril de 2010
-
↑
59,0
59,1
59,2
59,3
59,4
59,5
Author and Book Info. «Author
names starting with Az» (en anglès), 1 de maig de 2010.
-
↑
Universitat de Barcelona. «L'Exili
de 1939» (en català), 1 de maig de 2010.
-
↑
61,0
61,1
61,2
61,3
61,4
61,5
61,6
61,7
Google libros. «Búsqueda
de libros de Pablo de Azcárate», 1 de maig de 2010.
-
↑
Portal del Exilio. «Biografías
de figuras representativas del exilio Republicano Español»,
1 de maig de 2010.
-
↑
Uniliber. «Tres
rincones del siglo XIX leonés», 1 de maig de 2010.
-
↑
FNAC. «En
defensa de la República con Negrín en el exilio».
Bibliografia
-
Bahamonde Magro,
Ángel. Así terminó la guerra de España. Ediciones de
Historia, 2000.
ISBN 978-84-95379-09-2
-
Beevor, Antony, La Guerra Civil Española. Crítica,
2005.
ISBN 84-8432-665-9
-
Bovis, H. Eugene,
The Jerusalem question, 1917-1968. Hoover Institution
Press, 1971.
ISBN 0-8179-3291-7
-
Fink, Carole.
Defending the Rights of Others. Cambridge University Press,
2006.
ISBN 0-521-02994-5,
-
Monferrer
Catalán, Luis, Odisea en Albión: los republicanos españoles
exiliados en Gran Bretaña 1936-1977. Ediciones De la Torre,
2008.
ISBN 978-84-7960-386-1
Enllaços externs
Biografia a ArteHistoria
Col·laboradors de la Viquipèdia. Pablo de Azcárate y Flórez [en
línia]. Viquipèdia, l'Enciclopèdia Lliure, 2013 [data de consulta: 17 d'
abril del 2013]. Disponible en <//ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Pablo_de_Azc%C3%A1rate_y_Fl%C3%B3rez&oldid=11735471>.
fideus/
|