Enguany es commemoren els vint-i-cinc anys de la mort d’en Guillem Gayà, Es Mestre,1902-1989. Lluitador antifranquista, comunista de socarrel, un home compromès amb el seu poble.

Va néixer a Sant Joan i va estudiar magisteri. La seva primera destinació fou a un poblet dels Pirineus aragonesos, Fanlo i allà li va agafar la caiguda de la monarquia. Ell dugué la bona nova a aquest poblet i s’encarregà de proclamar la República

En tornar a Mallorca, s’instal·là a Llucmajor, s’afilià al Partit Comunista i aviat el nomenarem membre del Comitè Provincial com a responsable d’agricultura. Era l’únic membre del Comitè que no era obrer. A Llucmajor impulsà la unitat de les Joventuts Comunistes i Socialistes constituint les JSU. Fou el primer lloc de l’estat espanyol que es dugué a terme aquest procés unitari.

Els primers dies del cop d’estat feixista del juliol del 36 fou detingut i conduït a la Casa des Poble, convertida en caserna de Falange, torturat pels matons del marquès de Zayas i tret al camp per assassinar-lo. Afortunadament pogué escapar i sobreviure gràcies a l’ajut de bones persones que el mantingueren amagat durant uns dies. En reposar-se de les ferides conegué la mort d’un dels falangistes que l’havien torturat, José Barberà, màrtir de la cruzada nacional en Mallorca, com publicaren els diaris per amagar que havia mort en una topada entre feixistes al carrer Colón de Palma.

En Guillem Gayà sobreviu i continua la lluita, aquesta serà una característica de tota la seva vida. Entre altres coses fa d’enllaç amb els vaixells britànics que estan fondejats a la badia de Palma, als que arriba nedant i els passa informació de la situació a Mallorca, especialment de l’aviació italiana.

Pocs mesos després tornà a ser detingut i començà el seu llarg periple per diverses presons: Can Mir, la provincial, Canàries, Chinchilla, Puerto de Santa Maria, acabant a Burgos... fins el 1952 que torna a Mallorca.

La seva primera tasca serà arreplegar els companys del Partit Comunista que havien quedat despenjats després de la gran caiguda de 1948 que pràcticament desarticulà l’oposició democràtica i molt especialment els comunistes, més de 80 foren detinguts.

En aquelles dures condicions de repressió i por, en Guillem Gayà, poc a poc, va reagrupant a distints companys. En Miquel Julià, Guillem Terrassa, Colau Alzina, Antoni Llodrà, José Luis Segovia, els germans Peralta, Marcos i José, en Joan Boyeres de Muro, en Joan Oliver de Sant Joan, en Miquel Rigo...i més tard en Dalmacio Motilla i en Liberto Rigo. S’organitza el partit, se monta un aparell clandestí de propaganda, torna editar-se i distribuir-se Mundo Obrero i Nuestra Palabra i se restableix la relació amb la direcció del Partit a Paris. En Marcos posa en marxa l’Oposición Sindical Obrera. Són anys de trobades al carrer, en boscos, al bar Suís o al bar Plata.

Ningú pot negar que la presència i incidència del partit comunista a la dècada dels anys 50 fou molt petita, però tampoc ningú pot negar que fou l’única força política antifranquista que va existir i lluitar aquells anys terribles. El cert és que aquella extraordinària feina que feren companys com els que he anomenat abans, féu possible que el Partit Comunista quan va començar la dècada dels 60 tingués una major estructura i estigués en condicions d’afrontar amb coratge i força la lluita dels darrers anys del franquisme.

Els demòcrates del nostre petit País sempre estarem en deute amb aquell grapat de lluitadors que se jugaren la llibertat i la vida en aquella llarga i terrible nit dels anys 50 a Mallorca i entre ells tingué un paper destacat en Guillem Gayà.

Es Mestre segueix dirigint el Partit Comunista els anys setanta, quan aquest incorpora desenes d’obrers vinguts de la península, com Rafael Azorin que estructuraran el sector obrer, especialment a la construcció, però també advocats, com Ignasi Ribas, periodistes, professionals de tots tipus, fins i tot el fiscal Miquel Miravet i dóna cabuda a persones provinents d’allò que avui diríem classes mitjaness com Sebastià Bauzà o Francisca Bosch, que estaria destinada a jugar un important paper en la lluita antifranquista dels propers anys.

Però encara no havien acabat les penúries pel Mestre i a rel d’una caiguda de la cèl·lula de taxistes fou detingut novament, el 1965, empresonat i condemnat pel Tribunal de Orden Público. Passà dos anys a Carabanchel. Quan va sortir s’havia convertit en el pres polític mallorquí amb més anys de presó a les seves espatles.

A la sortida tornà asumir la secretaria política i desenvolupà la política del partit d’aquells anys, impulsant la més ampla unitat de l’oposició democràtica. El 1972 va representar al PC a la Mesa Democràtica. Fou la seva darrera activitat com a responsable del Partit per què va considerar que ja havia arribat el temps de deixar la responsabilitat en mans més joves i fou anomenat secretari polític el periodista Antoni Maria Thomàs.

Va continuar lluitant fins a la seva mort i en aquells anys difícils no només va entregar la seva vida a la lluita contra la dictadura franquista i per un món millor, sinó que va tenir la capacitat de veure els canvis que s’estaven experimentant a la societat mallorquina i assumí sense dogmatismes els canvis que calien.

Text publicat a "L'Altra Mirada" nº 34 - desembre 2014

Presó de Burgos en la dècada de 1950. El primer per l'esquerra  Julià Frau, el quart  Guillem Gayà "Es Mestre" i el quint Antoni Vich "Cavallet"	Primera fila per l'esquerra: Miquel Rigo, Mestre Joan Boyeras de Muro, Guillem Gayà "Es Mestre" i Antoni Vich "Cavallet", segona fila: Francesca Bosch i Nicolau Alzina   [III Conferència del PCIB, Formentera 1976]

Jean Schalekam