Guillem Gayà. Es Mestre, és i ha estat un revolucionari.

Si avui donam a conèxier alguns aspectos de la seva vida, no és tant per recordar temps dramàtics, sinó com a reconeixament a més de cinquanta anys de lluita continuada, per la pau, la democràcia i el socialisme.

Home del poble, que li tocà viure una realitat que rebutja i fa tot quan pot per canviar-la, sempre organitzat al si del PC; avui és l’exemple viu del que entenem per un eurocomunista. Llarga història la de Es Mestre, una història que podria començar així:

Es un cussó petit i ximple. Si corr pel carrer, les Santes dones del poble s’escarrufen i dicen  als infants: “No el toqueu, és un ca comunista”. D’en Guillem Masseno, que n’es l’amo, cal fer-se encara més enfora perquè és mestre, republicà, “té idees” (comunistes, per més senyes), i això, a Sant Joan, abans de la guerra, són pecats massa grossos.

Diuen que en Guillem Gayà de Ca’n Masseno, quan va néixer, no duia un pa davall el braç, com fa tothom, sinó un llibre i que, per tant, es crià magre i espavilat i va esser qui primer va saber llegir de la seva família.

A força de perdre nits, guanyà les oposicions i el destinaren a fora Mallorca. En aquell Poblete de l’Alt Aragó, deixat de la mà de Déu, “es Mestre” ho era tot. Tant feia de barber com de partera. A estones surava polls d’àguila, a estones sembrava llavor revolucionària entre els pagesos.

Tots l’envoltaren quan entrà dins el poble, damunt un cavall blanc, enarborant una bandera mai vista. Aquell dia d’abril del 1931, en Guillem Gayà proclamava la República a Fanlo.

Molt abans que es conegués la teoria de l’aliança de les forces del treball i la cultura, aquesta concepció ja es materialitzava a les Illes amb la presència d’en Gayà dins del Comitè Provincial.

Però la intuición revolucionària dels postres primers comunistes es va fer mes palesa quan, per l’esforç unitari encapçalat p’es Mestre, aconseguiren que fos Llucmajor el primer lloc d’Espanya on s’unificaren les joventuts comunistes i socialistes. Era l’any 1936.

Presó de Burgos en la dècada de 1950. El primer per l'esquerra  Julià Frau, el quart  Guillem Gayà "Es Mestre" i el quint Antoni Vich "Cavallet"	Primera fila per l'esquerra: Miquel Rigo, Mestre Joan Boyeras de Muro, Guillem Gayà "Es Mestre" i Antoni Vich "Cavallet", segona fila: Francesca Bosch i Nicolau Alzina   [III Conferència del PCIB, Formentera 1976]

Sempre en contra de la violència, així mateix es va armar quan els feixistes començaren a emprar la seva “dialèctica”. Contra Es Mestre que, amb tres pessetes dins la butxaca, sabia fer un Renou que semblava com si parassin una pistola i que aquest clic el salvà d’algunes males pasadse.

La sensibilitat política dels companys … Sureda, Guillem Gayà, Aurora Picornell i altres jugà un paper important dins el Front Popular, però, com que aquest, en conjunt, era dèbil a Mallorca, no tingué prou empenta pero posar-se a la sublevación, malgrat fets heròics com el de Regana.

Són les quatre de la matinada. Es Mestre i un parell més romanen tanquils. Un porxo els ampara del vent. Hi son tots. Tots fumen. En Guillem els a destria, pel caliu dels cigarrillos i pensa que són massa pocs set puntets de llum per surtir de la gran fosca.

El fort de Regana, devora Cap Enderrocat, domina amb els seus canons la badia de Ciutat. El sergent, home compromès que cotitza al Partit Comunista, ho té tot preparat: únicamente han de comunicar-se per ràdio amb la Generalitat, esperar i fer-se forts, tres díes … quatre dies … quinze dies … fins que arribin els vaixells del govern republicà.

De cop, els fanals d’un cotxe. De cop, corregudes i trets de fusell.

En Guillem i un altre no han pogut fugir. En el quarter generals dels feixistes (dies abans, la Casa del Poble), bufetades, potades, sang … En Guillem no sap     què hi feia ell dins aquell pinar, dels altres no en sap res. En Guillem només sap que és comunista i que ha de callar.

 Clareja el dia quan el duen baix murada i el fan caminar, ran de mar, amb els peus dins l’aigua. (Aigua neta i trasparent de les platges d’abans!).

La fredor d’una pistola al cap li fa pensar que amb la seva sang embrutarà l’aigua, farà una taca, s’estendrà … si no procura caure cap a l’altre costat quan se senti ferit o si no posa remei ara mateix … “M’ho he pensat més bé. Ho contaré  tot”.

Més cops i més sang a la Casa del Poble. Ha aconseguit allargar l’agonia i, amb la boca closa, desespera i exalta als feixistes.

De jove, en el poble, corria pollastres. Aquella carrera contra la mort també l’havia de guanyar. Les bales siulaven i la Garriga era poca per la seva embranzida. Con un fibló tot dret, girant, voltant com un fibló. I desprès ja no tocava de peus en terra i desprès …

“Allò de veure les estrelles no és una meràfora, perquè jo vaig veure tots els estels i fins i tot Saturn amb el seu anell. I el món estava damunt-davall i jo aferrat enterra per no caure; era com si estàs ajagut en el sòtil, i em costà pena comprendre aquell desgavell”.

Amb el cap xapat, rajant sang, fet un llàtzer, va surtir de la pedrera on havia anat a caure. Unes bones persones, que sempre n’hi ha, el curaren i l’amagaren. Poc temps després el vent li va fer arribar un boci de diari. Dins vasa de dol, el nom de seu botxí: “José Barbará, mártir de la Cruzada Nacional en Mallorca. Presente”.

Temps de coratge, esglaons de por. A ca’n Mir, prop de mil homes es nodreixen de terra roja. Cap al tard, la llista dels que no tornarien mai. A Bellver, a Illetes, als Caputxins, al Jaume I, tot és mort i reixes. A Porreres, a Son Coletes, arreu de camins i carreteres, tot és mort. I angoixa a les cambres buides i aprop de fons i bressols.

La sirena, el refugi, les bombes I un official francès que va i ve. De nit, l’oficial es lleva l’uniforme i practica la natación. Una grapada de papers dins una bossa de goma (d’aquellas d’aigua calenta) fermada al cos i lluny, ben lluny, un vaixell anglès. L’informació surt de l’Illa, les noticies arriben.

Temps de fresses i de risc, la rua de la Mort. A s’Arenal un nin amb el cap pelat i calçons curts, que nomia Catalina. Son pare ere mestre, comunista, el donen per mort, però n’hi ha que l’han vist disfressat, diuen que el veuen el vespre, diuen que se’n va a nedar, i n’hi ha que ho diuen allà on no importa … Les gavines alterades, l’alga, el vent i les ones també ho sabien i no havien dit res!

Com el camí de San Jaume medieval va esser conductor de progrés i de cultura, així el camí de les presons franquistas ha estat reserva i sementer de comunicación, on es congrià l’Espanya nova. Llarg plegrinatge el d’es Mestre. Ca’n Mir, la Provincial, Canàries (amb el govern provisional apunt per a quan acabàs la guerra mundial i més d’un general a les seves ordres), Chinchilla (que sempre es calava foc en dies de vent), Puerto de Santa Maria, per acabar recalant a Burgos i deixar-hi mitja vida.

Dels anys de presó, anys espessos, massa anys, no en deim res … o escrivim un llibre …

A l’any 53 no era bo de fer espigolar comunistes a Mallorca. Cinc anys abans, n’havien passat més de 80 per la presó i a molts els havien torturat. Dormien de panxa per mor de les injeccions d’aiguarràs a les anques … Quan sortien, procuraven fugir a Alger amb llaüts i barques de contraban o s’amagaven ben amagats. Es Mestre, així mateix en trobà, de comunistes, quan sortí de Burgos.

Va refer el Partit i cercà contacte amb la dirección a Paris. Armà una multicopista i l’octaveta, amb tinta fresca, tornà a compareixer per places i carrers. A Ciutat, en Marcos Peralta, treballador de la construcción, inicia la lluita obrera junt amb en Miquel Rigo i la seva companya. Mentre en Joan Oliver i en Joan Boyeras s’organitzaven en cèl·lules a la paresia. Eren pocs però continuaven mantenint l’esperança de molts. Un dia l’aparell de propaganda cargué en mans de la policia i en Guillem torna a Burgos.

El vaig coneixer en el bar Plata. Feia poc que havia tornat de la segona estada al penal de Burgos. “Els cabells blancs, la bondat a la cara”, però a la d’es Mestre hi ha. A més, una espira de foc que li abranda els ulls i li dóna aquest aire mig conrador mig artista bohemi que li és característic.

Parlarem de moltes coses –es Mestre es un gran xarrador!- i vaig entrar al Partit. Per aquell temps tornava a anar engrascat a refer l’organització i ho va aconsseguir. D’un en un ens va anar trobant, d’un en un ens va anar “tocant amb la gràcia del Partit”.

La discussió i preocupación sobre la nostra identitat com a poble, sobre l’autonomia, començava a fer-se lloc dins la nostra politica. L’òrgan del Comitè, “Nuestra Palabra”, passa a esser “Nostra Paraula”. I el mateix Comitè Provincial, un bon dia li començàrem a dir “Comité de las Islas del PCE” i, ben aviat, “de les Illes”.

Per a’s Mestre, enamorat de la nostra terra i ben assabentat de la nostra història, aquests canvis no podien esser sinó motius d’alegria. Però altres viratges de la nostra política, que humanamente l’haguessin pogut ferir, els avava assumint i, amb la mateixa comprensió, posant-les en pràctica.

Reconciliació nacional, pacte per la llibertat, la nostra via democràtica al socialisme, eren naturalmente discutits i acceptats. Moltes vegades era es Mestre qui amb més entusiasme acollia els nous elements tàctics.

Representava al Partit en la Taula Democràtica, quan li entraren “els set mals encontrats”: bronquitis crònica que arrossegava des de Burgos, pulmonia … La manca de salut junta mb la impertinència de la Social que no el deixava viure, el decidiren a dimitir de Secretari Polític de les Illes i anar-se’n a viure a una cova prop d’Estallencs.

Allá enrevoltant de moixos i en plena natura, li retornà la vena de pintor de la joventut i encara ara pinta i ho fa prou bé.

 Si a en Guillem Gayà li demanassin “Qui és es Mestre”, pens que contestaria sencillamente: “Un homo compromès, que milita al Partit Comunista, a l’agrupació de Calvià, que està bé d’acord amb l’eurocomunisme i cotitza mensualmente”.

Jean Schalekam