1933 - 1936: la dreta a l'ofensiva

Memoria Civil, núm. 4, Baleares, 26 enero 1986

Gregori Mir

 

A les Eleccions Generals de 19 de novembre de 1933 el centre-dreta va guanyar, La CEDA es va convertir en la majoria més nombrosa del Congrés de Diputats amb 110 escons. A les Balears va aconseguir dos diputats, Lluis Zaforteza i Tomàs de Salort. S'hi havia presentat en coalició amb el Partit Regionalista que presentà a Bartomeu Fons, i el Partit Republicà de Centre, amb Joan March i Pere Matutes com a candidats, que també foren elegits a la segona voltta per cobrir el lloc de les minories sortiten elegits Francesc Julià i Teodor Canet del Partit Radical de Lerroux. Reberen el suport electoral de la coalició CEDA, Partit Regionalista, republicans de centre. A les Balears el centre-dreta va guanyar còmodament.

A les notres illes els partits republicans i d'esquerra de qualque manera es varen desplomar i només pogueren mantenir influència a l'Ajuntament de Palma, la Diputació i a qualque poble. Les formacions polítiques del centre-dreta havien passat a l'ofensiva. Acció Popular de les Balears (CEDA) es va convertir en la força política més important. Com ja es va dir, en bona part aquest fenomen s'explica per la pràctica desaparició del Partit Republicà de Centre de Joan March. Aquest faria derivar la seva decisiva influència cap a la CEDA i en menor mesura cap el Partit Radical que actuaria com a satèl·lit de la dreta.

 

Joan March Ordinas

José Maria Gil Robles

Alejandro Lerroux

 

Organització d'Acció Popular

Acció Popular va actuar amb notable dinamisme i ben aviat va establir-se en quasi totes les poblacions de les illes. A Eivissa va ser el nom de Partit Social Agrari, dirigit per César Puget Riquer.

Aquest dinamisme organitzatiu ho demostra el número de militants que en poc temps va tenir, L'Unió de Dretes, nucli a partir del qual es va forma Acció Popular, tenia entre 1.200 a 2.000 afiliats. La transformació de l'Unió en Acció Popular va significar el màxim índex de penetració del partit a les illes i la màxima quantitat de militants. El Comité de Palma tenia uns 3.500 militants, i a 39 pobles hi havia comités. A totes les illes el total d'afiliats s'aproximava als 20.000.

En Acció Popular, que actuava amb mètodes organitzatius moderns, va tenir especial importància la Secció Femenina, que tenia unes 16.000 adherents. Va ser presidida per Francisca Roca de Unzué, amb Pilar Solanas-Cazaña com a principal activista. Com es sabut, la República va possibilitar la presència de la dona a la vida pública i totes les formacions polítiques procuraren incidir a través d'elles en un sector social fins llavores marginat a l'hora de votar.

També tingué molta d'incidència a les Joventuts d'Acció Popular (JAP), que a les illes tenia a Francesc Joan de Sentmenat com la persona més representativa.

Per conèixer Acció Popular de Balears és fonamental l'estudio de la publicació ACCION.- Periódico de Acción Popular Agraria de Mallorca (58 números a 8 de juny de 1935 a 18 de juliol de 1936). Va ser una publicació que d'una banda transmitia la doctrina de la CEDA, i, per l'altra, prenia postura davant els problemes polítics mallorquins. Sense que hagi pogut confirmar-ho, sembla que el responsable de la publicació era l'advocat i escriptor Gabriel Cortés, amb una estreta col·laboració de Jordi Andreu Alcover. Però en la publicació de cada vegada cobrà més importància l'actuació de la JAP.

La CEDA va ser una mescla de persones i d'ideologies no sempre afins o no sempre homologables, cosa que explica la seva ambigüetat, el seu posibilisme i les seves contradiccions, sovint plasmades amb les actuacions de les JAP. Com diu Tuñón de Lara, la expresión ideológica de la CEDA se realizaba aparentemente a través de la JAP, de regusto fascitizante; y la propia heterogeneidad de la CEDA permitía que en ella hubiese, junto a demócratas auténticos como Giménez Fernández, hombres de extrema derecha, para quines la CEDA era en su camino hacia el fascismo".

A ACCION també s'hi troba aquesta heterogeneitat, que venia explicada pel fet que tenia que dirigir-se a uns grups socials políticament sense vertebrar. I d'una manera especial s'hi troba una notable actitud anti-catalanista -sovint expressada en un correctíssim català-. Aquesta actitud provocà que el diputat i president de la CEDA, Lluís Zaforteza, l'any 1935 presentés una proposició de llei per serparar les Balears del distrit universitari de Catalunya.

El "straperlo"

No obstant ambigüetats i contradiccions, la CEDA va intentar dur a terme una política posibilista vers el nou règim. Juntament amb el Partit Radical de Lerroux, va ser la força política en que es va estructurar els governs de l'Estat durant dos anys. El Partit Radical era el lligam que feia possible i credible aquell possibilisme, difícilment acceptat pels altres partits republicans i d'esquerra. Però aviat l'estreta col·laboració entre populars i radicals havia de desaparèixer. Va ser arran de l'assumpte de straperlo o l'escàndol Nombela, el primer dels quals havia de tenir com a protagonista l'Hotel Formentor de Mallorca. Les persones implicades pertanyien al Partit Radical i els fets demostraren una evident corrupció, que els partits republicans i d'esquerra volgueren que també arribés a la CEDA. La reacció d'Acció Popular de Mallorca va ser fulminant i va denunciar els pactes, almenys els pactes tàcits, amb els radicals, de la mateixa manera que a Madrid va entrar en crisi la coalició governamental.

L'assumpte de "straperlo" va tenir com a protagonista l'Hotel Formentor, que sota nova direcció feia aquest anunci a la premsa illenca.

 

La caiguda de Lerroux

La conseqûència d'aquests fets varen ser nefastes per a la República, car va significar la desintegració i pràctica desaparició del Partit Radical de Lerroux. També va significar un major desplaçament de la CEDA vers posicions polítiques i ideològiques cada vegada més hostils a la República. El Partit Radical era el cordó umbilical que fins llavors havia unit una part de la dreta amb el nou règim. Romput aquest cordó, a Gil Robles li va ser molt difícil mantenir coherència i ordre en una coalició tan heterogènia com era la CEDA. Altres partits de dreta, com Renovación Española, Falange Española i Comunió Tradicionalista, per diferents motius obertament contraris al règim republicà, veren augmentar el nombre de militants, i conegudes personalitats d'aquests partits iniciaren preparatius per derricar.-lo.

S'havia arribat a una situació realment greu, car el diàleg entre els grups polítics pràcticament no existía. Els fets revolucionaris de l'octubre de 1934, que entre d'altres coses van significar l'empresonament o l'exili de la majoria dels dirigents que l'any 1931 havien duit la República, havien estat el primer avís d'aquell impossible consens sense el qual no és possible cap règim democràtic.

Festa d'inauguració de la il·luminació de les coves del Drach, on acudiren totes les autoritats. A la fotografia podem identificar Llorenç Villalonga i Francesc Julià

A l'ombra de March

Les Eleccions Generals de febrer del 1936, en les quals el Front Popular va guanyar àmpliament, demostraren la fonda divisió política i espiritual entre els espanyols. A les Balears, pràcticament la mateixa coalició que havia guanyat les eleccions del 1933, va aconseguir el copa, és a dir, els set diputats que correspònien al nostre distrit. S'hi presentaren com independents Joan March i Servera, fill del financer, i Pere Matutes, d'Eivissa; en Bartomeu Fons, pel Partit Regionalista; de la CEDA sortiren elegits Tomás de Salort, César Puget i Juan Pujol, director del diari Informaciones de Madrid, que era propietari de Joan March. Era evident que a les illes s'havia consolidat el centre dreta i que els grups polítics d'aquestes formacions giraven entorn els interessos i la influència de Joan March, el qual, havent fugit de la presó, des de l'extranger va donar el màxim suport al front de dretes.

Joan March a Gibraltar després de fugir de la presó - 1933

Pocs mesos després va esclar la Guerra Civil. Encara no sé explicar-me el que exactament signifiquen les següents paraules publicades a la revista ACCION el 7 de setembre de 1935: Un movimiento nacional salvará España. Ni turnos ni convivencia con las fuerzas de la revolución latente, En tot cas, són paraules molt significatives per entendre una dreta que anava transformant l'ofensiva política en posicions clarament rupturistes. Però, a l'observador honest sempre li quedarà el dubte de si els partits republicans i d'esquerra tenien un coneixement exacta de la realitat social, econòmica i cultural de l'Espanya dels anys trenta, així com una anàlisi de les mentalitats col·lectives. És a dir, si realment varen fer l'esforç necessari per fer possible el consens sobre el qual s'havia de fonamentar la República, que, tanmateix, no era revolucionària.

Gabriel Cortés, a la vora de Jordi Andreu Alcover, responsable de la publicació ACCION.