fideus

  ORGANITZACIONS POLÍTIQUES

 
ESTAT CATALÀ  

Estat Català és un partit independentista de Catalunya. És el partit polític català més antic que hi continua tenint activitat, i darrere del PNB (1895) i el Sinn Féin (1917), és el tercer partit nacionalista més antic d’Europa.

 

 

En origen el seu caracter combatent i insureccionalista l'enmarcaria dins de la deficinió d'organització terrorista per uns, mentre que rebrien el qualificatiu d'exèrcit d'alliberament pels oposats als primers.

Actualment es defineix com a partit independentista, interclassista i no dogmàtic, que lluita per la independència dels Països Catalans i el català com a única llengua oficial.

Història

Fundació i intents insurreccionistes

Estat Català va ser fundat per Francesc Macià, Lluis Marsans, Daniel Cardona i Civit, Domènec Solé i Manuel Pagès i Mercader , dirigents de la Federació Democràtica Nacionalista, el 18 de juliol de 1922 després de la Conferència Nacional Catalana, on es conclou que, mentre hi hagi una monarquia a Espanya, Catalunya no podrà obtenir autogovern; per tant, cal trencar qualsevol relació amb Espanya i proclamar l'Estat Català que es pogués confederar amb el País Valencià, les Illes Balears, la Catalunya del Nord, i potser, Occitània.

Convençut de que el parlamentarisme polític amb l'Estat Espanyol seria estèril, advocà per la lluita armada, en mimetisme amb el moviment d'alliberament irlandès, que feia poc havia aconseguit la independència del Regne Unit. Per a aquesta iniciativa necessitava un diners que sabia que no aconseguiria dels catalans de l'interior, donat que el moviment nacionalista era controlat per la Lliga Regionalista. Així, s'adreçà als catalans d'Amèrica.

Els catalans de Cuba col·laboren econòmicament a sostenir el projecte a partir del 1922 i durant una dècada. El Centre Català de l'Havana es constitueix en associació secreta, amb el nom de Club Separatista Català núm. 1. L'organització dels Clubs s'estengué a altres països i es creà la Federació Internacional de Clubs Separatistes Catalans, que finançaran el partit.

Durant els anys 20 participà activament contra la dictadura del general Primo de Rivera (pronunciament de setembre de 1923), com a rèplica de la repressió que l'obligà a passar a la clandestinitat. L'octubre de 1923 Macià i l'estat major del grup fugiren a Perpinyà. A l'interior restà un directori format pel doctor Soler i Damians, Alzina i Vallmitjana. També organitzaren 54 escamots de 10 membres, que eren dirigits per Daniel Cardona i Civit, també redactor de l'òrgan del partit, L'Estat Català, i per Manuel Pagès i Mercader. Cardona es va exiliar l'agost del 1924 i el cap a l'interior fou Marcel·lí Perelló i Domingo, qui també mantenia contactes amb la Societat d'Estudis Militars dirigida per Miquel Ferrer i Sanxís, i fundava a l'interior la sots-organització secreta i armada Bandera Negra.

A París constituïren el Comitè d'Acció de la Lliure Aliança i el Comité Revolucionari de París. El 23 d'abril de 1925 Francesc Macià i Miquel Soldevila, en nom del Govern Provisional de Catalunya, van emetre l'Empréstit Pau Claris per a finançar un alçament armat. Alhora, es creava a Barcelona la secció de xoc la Bandera Negra (Santa Germandat Catalana), amb comitès a Besiers, i Buenos Aires.

L'octubre de 1925 Francesc Macià i Josep Carner i Ribalta marxaren a Moscou amb José Bullejos (PCE) per a entrevistar-se amb els dirigents de la Komintern. Per la mediació d'Andreu Nin i Pérez, aconseguiren les simpaties de Lev Trotsky, Nikolai Bukharin i Grigori Zinoviev, però Stalin no els va recolzar per manca de definició ideològica i perquè no ho veia clar.

El 6 de juny de 1925 Bandera Negra intentà el magnicidi contra Alfons XIII, acció coneguda com el Complot de Garraf. Així mateix participà, com a fets més importants, en la invasió des de Prats de Molló, en què l'ex-coronel Macià en persona va organitzar una partida armada per a la invasió del Sud del Principat des de Prats de Molló (Rosselló) el 1926. El pla fou descobert per les autoritats franceses; Macià fou condemnat a sis mesos de presó i després deportat a Bèlgica, com la plana major del partit.

EL 1928 Francesc Macià i Ventura Gassol celebraren una Assemblea a Cuba amb suport del Grup Nacionalista Radical, on intentaren canviar el nom del partit pel de Partit Separatista Revolucionari Català, però els militants de l'interior no ho acceptaren. Alhora, alguns dels militars més esquerrans es van unir al Partit Comunista Català de Jordi Arquer i Saltor. Més tard, Estat Català va ser un dels partits impulsors del Pacte de Sant Sebastià (1930), on juntament amb nacionalistes bascos, gallecs i republicans espanyols es posaren les bases per democratitzar l'Estat Espanyol.

A la Conferència d'Esquerres, celebrada els dies 17-19 de març de 1931 al carrer Cros del barri de Sants de Barcelona, es va unir al Partit Republicà Català i al grup de L'Opinió donant lloc a Esquerra Republicana de Catalunya,dins la qual Estat Català conservà autonomia organitzativa.

La Segona república

L'abril de 1931 Francesc Macià va proclamar a Barcelona l'efímera República Catalana, que no va passar de restabliment de la Generalitat de Catalunya per les pressions del Govern Central. Francesc Macià va esdevenir, doncs, el primer president de la Generalitat reinstaurada. La plana major del partit es va integrar en Esquerra Republicana de Catalunya. Alguns, però, no ho accepten. Daniel Cardona i Civit se'n separa i funda Nosaltres Sols! i es funden els grups marxistes i independentistes Alta Tensió i Elements d'Estat Català.

Del 3 al 10 de gener del 1932 Jaume Compte i Canelles convoca una Assemblea de la qual en surt Estat Català-Front Separatista d'Extrema Esquerra, partit obrer de caire nacionalista i revolucionari que per l'abril del 1932 convoca una Conferència Nacional Obrera. Alguns membres del Partit Comunista Català, com Pere Aznar, se li uniren, però Josep Rovira i Canals, Domènec Ramón i Amadeu Bernadó es passaren a Unió Socialista de Catalunya. Finalment, amb els seus partidaris va refundar el partit com a Estat Català-Partit Proletari, que després s'organitzaria com a partit independent amb el nom de Partit Català Proletari. El sector més nacionalista, però, fundava el Partit Nacionalista Català.

El 1933 el cap de les joventuts d'Estat Català, Josep Dencàs i Puigdollers, intentà organitzar escamots armats amb suport de Miquel Badia i Capell. Tots tingueren un paper destacat en els fets del sis d'octubre de 1934. Dencàs fugí a l'estranger, Badia fou empresonat i Compte va morir lluitant al local del CADCI.

Guerra civil espanyola

Pocs dies abans de l'inici de la guerra, el juny del 1936, Estat Català abandona Esquerra Republicana de Catalunya i es reorganitza de manera independent sota la direcció de Josep Dencàs i Puigdollers i Joan Torres i Picart, amb la fusió del Partit Nacionalista Català, algun sector de les Joventuts d'Esquerra Republicana i del grup Nosaltres Sols!. Un cop esclatada la guerra, del juliol del 1936 al juliol del 1937 aconseguiren el control del Diari de Barcelona, dirigit per Marcel·lí Perelló i Domingo.

Estat Català participà activament en tots els fronts de guerra, creà les seves pròpies tropes per lluitar, essent especialment lloades el Regiment Pirinenc núm. 1 de Catalunya, la Columna Volant Catalana i el cos expedicionari que intentà recuperar Mallorca, que havia caigut en mans feixistes. Durant els anys de la guerra Estat Català, disconforme amb la situació revolucionària del país i a fi de poder encaminar-lo cap a la independència, intentarà obtenir el poder de la Generalitat a través d'un complot contra el seu president que serà descobert. Tanmateix, va patir fortes distensions internes.

Postguerra

A partir de 1939, perduda la guerra, molts dels militants del partit foren afusellats, i molts altres van anar a l'exili. Els que van creuar la frontera francesa, van ser internats en camps de concentració de la Catalunya Nord. Alguns foren posteriorment capturats pels nazis alemanys i deportats a camps d’extermini. Els militants que quedaren lliures s'integraren al Front Nacional de Catalunya, on Estat Català conservà la seva autonomia interna. Estat Català col.laborà amb els serveis secrets britànics, francesos i polonesos i amb la Resistència Francesa. Comptant amb la col·laboració dels militants resistents de l'interior, tingué una intensa activitat en les xarxes d'evasió d'aviadors aliats i jueus per sortir de l'Estat francès.

El 16 de juny de 1939 sorgiren distensions entre els dos caps del partit, el secretari general Vicenç Borrell, i Joan Cornudella i Barberà, futur cap del Front Nacional de Catalunya. Borrell fou destituït i Estat Català es va integrar al FNC fins el 1947. Tot i que mantingueren una estructura al marge del Front, per a ells serà un punt de referència en plantejament ideològic i procés de reorganització. Del 1940 al 1946 la seva activitat fou molt feble i dins del Front. El seu militant Pere Llevat va morir en un tiroteig a Arenys de Mar. I el setembre del 1941 la seva xarxa d'espies fou desarticulada.

EL 1942 el Comité de Barcelona d'Estat Català aplegà entre 20 i 30 militants, dirigits per Ventura Niubò, Josep Planchart i Martori, Àngel Cortès, Xavier Balagueró i Jordi Renom. Segons fonts internes, l'any 1942 el partit creà la idea i edità el primer mapa dels Països Catalans. El 1945 entrà a formar part del Consell Nacional de la Democràcia Catalana de Josep Pous i Pagès amb representació pròpia, independent del Front Nacional de Catalunya.

La lluita a l’interior continuà. Del 1942 al 1943 les Joventuts d'Estat Català (Jordi Renom, Xavier Balagueró i Àngel Cortès) van fer pintades nacionalistes arreu del barri de Gràcia, repartiren propaganda antinazi i editaren la revista Torxa, de manera que el 1944 crearen una Secció Universitària. El 1944 Vicenç Borrell tornà a Barcelona i rellançà el partit per tal de recuperar els exiliats i els que s'havien passat al FNC, i proposa crear una coordinadora de partits a l'interior (Unitat Catalana) per tal de fer costat a les institucions a l'exili. Això provocà una polèmica entre el sector oficial de Borrell i els partidaris de col·laborar amb el FNC, agrupats en la revista Almogàvers (Joan Berguedà, Pere Pérez, Joan Monyarc, Gonçal Gorges). Potser apleguen un centenar de militants. El maig del 1945 fou detingut el militant Àngel Cortès per repartir propaganda en la Universitat; fou apallissat per companys de Pablo Porta Bussoms, cap del SEU, i empresonat durant tres mesos.

L'abril del 1945 es va celebrar la primera reunió del Consell Regional de Delegacions d'Estat Català, que aconseguí la reunificació definitiva dels dos sectors el desembre de 1946. Fins aleshores només havien fet alguns actes de propaganda i simbòlics, com el 28 d'abril als germans Badia. Borrell i Renom s'alternaren la presència en el Consell Nacional de la Democràcia Catalana i fins el 1947 es mantingueren ambigus en la polèmica que aquest van mantenir amb la Generalitat de Catalunya a l'exili. El juliol del 1947 l'abandonaren, acusant-lo de pactar amb els espanyols, i van formar amb ERC la Federació Nacionalista Republicana de Catalunya, tot acusant la Generalitat a l'exili de deixadesa i inactivitat, i als líders d'UDC, MSC i FNC de personalisme. Acció Catalana Republicana s'hi afegiria el 1948.

El partit sortí del Front Nacional de Catalunya el 1947 en esdevenir aquest un partit polític, i es reorganitza de manera independent. Aleshores potser tenia uns 500 militants. Tanmateix, la tasca d'oposició al règim tenia poca influència en la població i el partit fou sacsejat per diferències internes. Així esdevindria un grup ultraclandestí, minoritari i sense massa arrelament llevat a Barcelona, raó per la qual no fou desarticulat.

Començà, als anys 50 i 60, a realitzar accions polítiques i militars contra el règim franquista mercè l'esforç del seu cap Salvador Bartolí i Guiu. Adoptà plantejaments del laborisme britànic. El 1947 intentà crear una organització armada amb base piramidal d'escamots de cinc militants (cinquenes) amb arsenal a França, mercè la voluntarietat del secretari general de les Joventuts, Xavier Balagueró, però no consta cap actuació d'ell des del 1950.

Cap el 1970 un grup de joves vinculats a les Joventuts Obreres d'Estat Català crearen el FAC (Front d'Alliberament de Catalunya), independentista i socialista, però que volia vincular-se al Consell Nacional Català. Més tard, d'altres es passarien a EPOCA i Terra Lliure.

Transició i democràcia

El 1976 Estat Català reaparegué a Barcelona, sota la direcció de Josep Planchart i Martori i Ramon Rius; es declararen independentistes dels Països Catalans, liberals i interclassistes. A les eleccions generals espanyoles de 1977 va donar suport a Esquerra Republicana de Catalunya. Més tard es va pronunciar en contra de l'aprovació de la Constitució espanyola de 1978 i l'Estatut d'Autonomia de 1979, ja que les considerava eines contràries a les plenes llibertats dels catalans, així com continuistes del règim del dictador Franco. Segons les teories d'Estat Català, l'Estatut quedava supeditat a una Constitució que negava els drets nacionals inalienables i imposava una monarquia borbònica hereva la de 1714 i del franquisme.

Estat Català s'ha presentat a les eleccions generals espanyoles, però inicialment no ho feia a les autonòmiques catalanes, per tal de no restar vots als altres partits nacionalistes. A les eleccions generals espanyoles de 1979 va obtenir 6.328 vots, que van representar un 0,29 %.

Després d'un cisma intern, pendent de ressolució judicial, es crearen dues faccions: una interclassista "oficial", i una altra exclusivament d'extrema esquerra.

Respecte a l'últim plebiscit sobre el nou Estatut (conegut com a l'Estatut de Miravet) l'Estat Català oficial no és va posicionar en cap sentit deixant llibertat de vot als seus militants. La facció d'Estat Català d'esquerres va fer campanya pel vot negatiu sota el lema Cap Estatut ens farà lliures. Independència.

Estat Català s'ha presentat en diferents eleccions, amb un resultat inferior al 0,1% dels vots de Catalunya. Es va presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya (1999) obtenint 1.174 vots (0,06 %). A les eleccions generals espanyoles de 2000, va obtenir 2.321 vots (0,07 %), a les eleccions al Parlament de Catalunya (2003) va obtenir 1.890 vots (0,06 %) i a les Eleccions al Parlament Europeu de 2004 va obtenir 1.540 vots (0,07 %). Des de 2004 el partit no s'ha presentat a les eleccions [1].

Notes

  1. Dades extretes del Departament de Governació [1]

Bibliografia

  • Josep Carner i Ribalta El Complot de Prats de Molló Barcelona, Dalmau editors, 1987
  • Joan Crexell i Playà . Origen de la bandera independentista. Barcelona: el Llamp, 1984. (La Rella)
  • Imma Tubella i Casadevall Jaume Compte i el Partit Català Proletari. Barcelona: la Magrana, 1979. (Alliberament; 8)
  • Albert Viladot i Presas Nacionalisme i premsa clandestina (1939-1951). Barcelona, Curial, 1987

Enllaços externs

 

Col·laboradors de la Viquipèdia. Estat Català [en línia]. Viquipèdia, l'Enciclopèdia Lliure, 2007 [data de consulta: 30 de juny del 2007]. Disponible en <http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Estat_Catal%C3%A0&oldid=1188544>..