Lamberto Cortes

Memoria Civil, núm. 10, Baleares, 9 marzo 1986

Jaume Pomar

Lamberto Cortés, AVESPA a Ràdio Mallorca, corresponsal de la SER, de MARCA, subdirector del DIARIO DE MALLORCA diu que es dedicà als esports perquè no veia clara la política de la postguerra.

El despatx on em rebe està ple de plaques conmemoratives. Pau Lambert Cortés és avui, entre nosaltres, un dels pocs periodistes vius que encara poden fer memòria personal o col·lectiva, d'aquella època. Fill de dentista, anava destinat a seguir la tradició familiar, però s'interferí, després del segon curs de medicina, la seva afició per les lletres i entrà a La Almudaina, a través d'un oncle seu que estava mig vinculat amb l'empresa. Això era l'any 1931 ó 32 i ell tenia 20 o 21 anys.

- Tenies idees polítiques?

 Si les he tengudes, sempre he procurat no fer-les avinents. En tot cas, les meves idees sempre han estat, sobretot cristianes i basades en el respecte als altres. He procurat ser amic de tots, sigui quin sigui el seu color polític. Potser em podria definir com a cristià liberal.

Els murs van carregats de paisatgsime inequívoc: Ramon Nadal, Coll Bardolet en abundància, Ferrer Guasch, De Soto, Juan Servera. Un crucifixe sobre la taula de treball, petit incrustat sobre una pedra, actúa a manera de símbol. Als prestatges, llibres de l'Editorial Moll i algunes obres de la Seix Barral dels anys 60.

- El meu pare m'educà en el liberalisme. Vaig estudiar al Col·legi Cervantes, amb n'Andreu Crespí en Francesc de Sales Aguiló. Després, a La Almudaina, que dirigia aquell bon periodista que va ser D. Jeroni Amenguse, els meus companys de periodisme varen ser: En Pere Peyró, en Joan Bauçà en Tous i Maroto, en Manuel Andreu Fontirroig, en Ramis Togores.

Actuava com a simple espectador

- I poc després passares al Correo de Mallorca que pertanya al bisbat, no?

- Sí, sota la direcció de Joan Ramis d'Ayreflor. Seria el 32 o el 33, quan ell en va sostreure. Deia que era més important, dins la premsa nostrada, un braç romput al carrer de Colón que cinc morts em accident fora Mallorca.

- Fundador de Ràdio Mallorca?

- No, perquè l'emissora obrí el 33 i jo no hi vaig entrar fins el 35 ó 36.

- Des del teu lloc d'observació es devia constatar perfectament la progressiva radicalització de les dues Espanyes, que havia d'acabar en el fatídic enfrontament fraticida.

- A mi no m'afectava, perquè actuava com a simple espectador i no vaig tenir mai problemes. Jo no feia informació municipal ni política.

Al final, cap al 36, vaig fer la informació de Govern Civil. Abans de la guerra, el governador rebia els mitjans informatius cada migdia. Record el darrer, n'Antonio Espina i, abans d'ell, l'asturià Liarte Lausina, També tenguérem dos governadors menorquins: en Manent i en Carreras, que després va ser diputat.

- Acció Popular que més tard seria CEDA, enquadrava l'acció política dels sectors socials preocupats per la religió. Què me'n pots dir?

- Aquí a Palma, tenien el local molt prop del Cine Born, El president regional era el Marquès del Verger. Va venir en Gil Robles a donar un mitiín al Cine Modern, que per cert jo hi vaig anar i en vaig fer la informació o, com dèiem aleshores, la "resenya".

El paper de Ràdio Mallorca

- Ràdio Mallorca va jugar un paper important en el moment de l'Alçament de juliol del 36. Interessa la teva visió des de dintre.

- Jo era locutor i el vespre del 18, dissabte, vaig tancar l'emissió amb tota normalitat. Me pareix que era a les onze del vespre. El diumenge, 19, vaig fer vida normal i tenc una idea molt vaga d'haver notat alguna cosa pel carrer. Aleshores nosaltres vivíem al carrer de Sant Miquel, davant Can March, i vàrem veure passar tropes. Jo diria si portaven canons, però no ho sé cert. En veure soldats tothom alarmat: què passa?.

Me'n vaig anar a la Ràdio i vaig veure que estava intervenguda o ocupada militarment. Soldats comandats pel capità Pep Isasi. Pels micròfons hi parlava el locutor fundacional, el sergent d'artilleria Pep Pons Monjo. Llegia el comunicat de guerra. Ningú no va fer comentaris. Mentre durá l'ocupació, les primeres setmanes, crec, a partir de l'Alçament, no vàrem poder retrasmetre publicitat.

- I cada dia es donava el comunicat de guerra i la xerrada d'en Queipo de Llano, no és així?

- Efectivament, els migdies, crec que de dues a tres, i els vespres, entre les nou i les onze, crec que a les deu. Les intervencions d'en Queipo de LLano no s'agafaven gaire bé, perquè connectàvem amb Ràdio Sevilla. Els comunicats es retransmetien per Ràdio Nacional d'Espanya a totes les emissores que estaven dins zona nacional. La crònica de guerra, la firmava El Tebib Arrumí, pseudònim d'un periodista, en Ruiz Gallardón.

- I el periodista al carrer, què veia i què sentia?

- Porques coses. Prest em cridaren a files. Jo crec que era de la quinta del 32 i em vaig incorporar al Regiment Mixt d'Artilleria. I el tinent coronel Martínez de Tejada em va dir que com que jo era de Ràdio que anàs a la ràdio i allà vaig estar.

Amic de Barbarà

- I no t'assabentaves dels aconteixements, dia per dia?

- No, perquè no freqüentava cap tertúlia. A la ràdio em feien escriure coses, passar en net, redactar. Però mentre durà l'ocupació militar només parlà en Pep Pons. Record, sí, que un dels primers dies després de l'Alçament jo passava pel carrer de Colón i algú em va dir, textualment: aquí s'ha mort un falangista. Era en Pep Barbará, que jo l'havia tractat a la mili. Fèiem guàrdies plegats, ell era cabo i jo artiller. Per cert que estàvem nosaltres dos de guàrdia, a la sala d'armes,, on ara hi ha el Govern Militar, quan arribà en Franco com a comandant general de balears. En Barbarà ja l'havia conegut abans, forem companys de batxiller, era simpàtic, extravertit, li agradava riure ... Moltes coses les he sabudes després, no me n'enterava en el moment que es produïen.

El 18 de juliol vaig tancar l'emisora amb tota normalitat: l'endemà va ser intervenguda militarment

- I després?

- Vàrem seguir la vida normal, tornàrem a donar publicitat. Record vagament que en Llorenç Villalonga va donar unes emissions, que em sembla que eren de tipus patriòtic.

- Que les hi varen fer aturar.

- Això no ho record.

- I a la premsa escrita?

- Tots els diaris reflectien els aconteixements. Publicaven els comunicats oficials.

- I el Conde Rossi, no va parlar per ràdio.

- Me pareix que sí, però al que més record va ser el tinent coronel García Ruiz, quan hi hagué el desembarcament d'en Bayo a Manacor. Aquest sí, va parlar dues o tres vegades.

Periodistes repressaliats - El bisbe Miralles.

- Alguns periodistes varen se repressaliats.

- Sí, en Miquel Àngel Colomar, i en Pep Agustí Palmer, els hi llevaren el carnet de premsa i no els ho tornàren fins bastants d'anys després. A d'altres no els hi va passar res, per exemple als de la redacció de La Almudaina, Malgrat haver firmat la resposta als catalans, tan es Gaspar Reynès com en Joan Pons i Marquès varen ser respectats.

- Recordes al bisbe Josep Miralles?

- Em va casar a mi l'any 1943. Al Correo de Mallorca el coneixíem com a Don Pep d'Es Mirador o també Es Senyor, perquè ell era edl president del Consell d'Administració del diari. En el moment de fer l'homilia a les meves noces va sofrir una fallida de memòria i li va quedar el cervell en blanc. No pogué articular el sermó. Pocs anys després moria, víctima de l¡arteriosclerosi.

- Què opines de l'acció de l'Església durant aquells anys?

- Aquestes coses no es poden valorar amb ulls d'avui, perquè la perspectiva ha canviat moltíssim.

L'esport a la Postguerra

- I a la postguerra dels anys 40?

- Vaig deixar de treballar a Ràdio Mallorca entre l'any 41 i el 43 per problemes econòmics amb l'empresa, resolts sempre en bona armonia amb en Pep Fuster, el director. Em varen cridar l'any 43 i vaig tornar com a locutor i Cap de Programes fins que em jubilaren. Ràdio Mallorca ja esta adscrita a la Cadena SER.

- I ve el moment de l'especialització esportiva en  el camp periodístic: Avespa a Ràdio Mallorca, corresponsal de la Cadena SER. de Marca, subdirecció de Diario de Mallorca, etc.

- Com altres periodistes sorgits d'aquella època, no vaig veure clara la política d'aquells anys i vaig pensar que l'esport em  permetria continuar la professió sense entrebancs. Et puc citar els exemples d'en Jacinto Miquelarrena, n'Eduardo Teus, en Fernando Orts i n'Antonio Valencia que feren el mateix que jo.