Porreres, morts i albercocs

Memoria Civil, núm. 27, Baleares, 6 julio 1986

Damià Quetgles

Una vegada a l'any la fruita madura penja de l'arbre i la tasca del sequer no es pot deixar no fos cosa caigués per massa madur, l'albercoc. Ningú ha sabut recordar si aquell estiu del 36 es van podrir molts d'albercocs. El que sí sap tothom, encara que hom en parli en veu baixa, és que la república no la deixaren madurar a Porreres. I es va tallar i treure el cor a moltes famílies deixant cara al sol la popa del fruit.

Al voltans del segle XX a Porreres s'havia consolitat una societat tradicional agrària que coneixia un cert progrés econòmic. Ferrers i fusters habilidosos i un ampli sector de la construcció dedicat a l'extracció de marès bàsicament, animaven econòmicament a una població d'un sis mil habitants dedicats a l'agricultura. El tumult registrar quan la revolució gloriosa de 1868 i la conseqüènt repressió, malgrat es reduís a no donar feina als que havien robat les sobrassades als senyors "perquè encara tenien els llavis vermells", havia conformat una actitud servill entre amos, missatges i jornalers, qiue ara es podien fer amb els propis trocets de terra.

No és estrany, doncs, que en el moment d'expansió socio-econòmica, els assumptes públics, interessessin el més mínim i, fins i tot, no es deixàs ni un pam d'acera a molts de carrers. Encara ara a Porreres hi ha pocs espais públics.

Desfilada feixista pels carrers de Porreres

Una república niala

Un vell republicà encara recorda el nombre de vots de la coalició republicano-socialista a les eleccions del 31. Eren 37 vots. Tants pocs o tants com capellans hi havia a la vila, contats amb llàgimes de rosari de beata.

Mostrar certa constestació al poder caciquil servia per aconseguir arrebassar qualcom més que una ensaïmada i una copa al cacic. I mantenir l'actitud de disconformitat suposava passà a la manade de "republicans".

I és que els republicans, que eren una quincena, mostraven un cert resentiment per la marginació a la que se'ls condemnava. Però aquell 1931 guanyaren per cames als regionalistes per a registrar-se com a comitè republicà en el Govern Civil de Ciutat, després d'arribar-hi a peu tota una nit caminant.

A mesura que avançava la República els sectors laborals més liberalitzats com els treballadors de la pedrera o sabaters, s'organitzaren en La Fraternidad Obrera, on no mancava algun simpatitzant del socialisme i algún més jove i més radical que treballava per les idees comunistes. Però els pagesos més il·lustrats i menestrals es mostraven més republicans que res a les reunions que mantenien a S'Hostal

L'atemptat

Andreu Obrador, boter d'ofici, ha esdevingut el més mític personatge porrerec. Hi ha opinions de tots els guts en torn a aquest personatge que un diumenge de 1935 disparà una pistola sobre D. Lluís Sitjar a la sortida de missa de dotze. D. Lluís era el cacic de Porreres. Però hi ha qui diu que en nas de xot, que és com anomenaven a Andreu, cercava D. Jaume Vaquer, el jutge, però va trobar D. Lluís i li disparà tot dient llevant-te a tu d'enmig aboliré aquesta mala raça de Porreres. No el matà però li costà molts d'anys de presó. Diuen, alguns que cercava el jutge per un caminet de tres pams que un veinat amb més influència li havia llaurat.

El Front Popular

Organitzats els republicans a Esquerra Republicana i, neixent del si d'UGT i La Fraternidad Obrera un petit però actiu grup de comunistes encapçalats perl jove Andreu Sorell, a mitjans 1935 Miquel Ximelis va treure un diari de caire progressista, La Voz de Porreras per tal d'aglutinar tots els elements progressistes del poble. La victòria del Front Popular determinà que a Porreres es destituís el vell ajuntament de dretes per posar-hi una Comisió Gestora amb els elements republicans del poble, que fins a les hores havien hagujr d'anar pels racons.

Climent Garau, l'abanista i pintor de ca'n Camiró, presidí aquest grup d'entusiastes republicans que estaven decidits a convèncer el poble que la llibertat era necessària per a millorar les condicions materials de vida i que l'Ajuntament havia d'actuar en interés públic i no al servie d'interessos privats.

Però realitzar obres com la Graduada, pressupostada en 163.200 pessetes era ferir els interessos dels frares i monges i de les cases llogades per aquesta fi en el poble. Primer era un desbarat construir una escala de 12 graus, per a la gent de dreta. Però decidida la construcció rera una consulta plesbiscita (on jugà un paper important el mestre Bennàssar amb l'eslogan de se abre una escuela: se cierra un presidio. Porrerense, vota sí ), la qüestió es centrà en el debat sobre l'ensenyament laic.

Per altra banda, el batle havia prohibit una processó per Setmana Santa i el rector Lluís Crespí havia decidit no passar el solpas pel poble ordenant als bons cristians que deixessin les portes obertes i feria una beneida simbólica des de l'altar.

Per a tenir content al cacic els republicans li havien comprat la casa que tenia a plaça, els amos de cafès de la part d'abaix posaren el crit el cel i ja es deia que el buit de sota el catafal a construir havia de ser una presó, malgrat el batle digués que seria per als músics deixar-hi els instruments.

Una Falange potent

La fundació de Falange porrerenca es feu a Sa Bastida el 8 de març de 1936. El 6 de juny ja tenia una centúria i el cap provincial li passà revista a Son Rado. Van fer una bona festa.Al día següent fou detingut Joan Janer que en feia propaganda. Per aquestes dades que per tot bullia l'ambient es va sospitar que unes caixes que es devallaven a San Felip eren armes. Foren detinguts i traslladats a la presó de Manacor esl caps de Falange Baltasar Barceló i Andreu Rosselló. Però mai s'ha sabut si era un dispòsit d'armes o ciris el que s'havia entrat a San Felip. També fou reitingut a l'Ajuntament Miquel Sala, cap d'estació i membre de Falange. Però el registre efectuat pel caporal de la Guàrdia Civil no fou fructífer.

El 19 de juliol els Falangistes van prendre l'Ajuntament sense dificutats i una esquadra sota el comandament de Jaume Vaquer va desplaçar-se a Manacor i una altra, manada per Gabriel Servera, a Ciutat. El batle nombrat a la setmana entrant fou Damià Moll que era el carter i sabia qui distribuïa premsa republicana. Aquesta mateixa setmana s'organitzà el sindicat feixista i la Secció Femenina, amb una cinquantena de membres, ja soria a patrullar pels carrers amb porres.

Deia el Marquès de Zayas que la de Porreres era "la Falange més disciplinada i nombrosa de l'illa.

El nou batle ordenà d'immediat als membres de la Gestora que havien de passar revista dues vegades al dia, però el batle Climent Garau, després de la gestió feta sense éxit a Ciutat amb Climent Serra. constructor de l'escola, per aconseguir armes, va amagar-se per fora vila. També ho feren alguns comunistes i en Perequela que havia arribat el dilluns matí per avisar de l'aixecament, des de la pedrera de Son Fullana on treballava. Ja el reberen els feixistes a trons.

En un dia i amb carros es van desfer les obres començades a la plaça i cada diumenge hi havia desfilada, al temps que les afiliacions a les milicies es multiplicaren-

El mur exterior de la capçalera de l'oratori de la Creu de Porreres fou un dels indrets elegits pels feixistes mallorquins per exterminar quasi a diari les persones que foren feels a la República. Durant molts d'anys, la porta d'aquesta església, plena de forats de bala, ha estat un prova molt aclariroda dels fets repressius ocorreguts a Porreres (fotografia i tex:  Porreres, desfilades de dia, afusellaments de nit / Bartomeu Garí, Documenta Balear, Palma, 2007

Comença la repressió

L'anunciat desembarcament va fer perllongar les passades de llista a la Sala aquell dia de la Mare de Déu d'agost. L'endemà ja fou una retenció continuada, amb l'interval per anar a dinar o a sopar. La llista de la nit del 17 ja només deixà a un anar a domir a caseva. Els altres 13 traslladats a Mancor. Aixòo que soparen de presa per ser a la llista d'hora no fos cosa que s'enfadessin els falangistes. No sabien que la nit següent acabarien els seus dies davant la paret del cementiri de Manacor.

Els dies que seguiren amb els republicans desembarcats, a Porreres foren dies de caça de rojos. Poc a poc anaren caien tots fos a una cuneta o a un pou sec.

El dia que fou caçat el batle i el seu germà va semblar una bulla. Sobre tot quan un li feia llevar una faus i un martell pintat sobre una façana. Van acusar-lo públicament d'haver robat el dipòsit de la subhasta de les escoles, que en realitat havia emprat per liquidar el porcentatge dels arbitres corresponent a l'any 35 amb la Diputació. Però en aquelles hores tenia dret a defensar-se.

La secció femenina amb l'anunciada i no real entrada a Madrid de l'exèrcit nacional, desfilaren amb graneres a l'espatlla i al crit viu de "hem de fer net". Tal volta, aquest entusiasme convertí a Porreres en el cementiri de Mallorca. Però quan fou instal·lada l'ametralladora rera la Creu i els afusellaments eren quasi bé diaris, va començar a minvar tant d'entusiasme i els capellans del poble ja no predicaven que l'església no podia ser el refugi dels amagats de Falange. Una que no era no ho pot dir, però potser es sentís un olor entre dolçet i agre a mort, o a albercoc podrit.