A L'ENTORN DE JOAN MARCH "EN VERGA"

Memòria Civil, núm. 49, Baleares, 7 diciembre 1986

Pere Gabriel

 

" (...) El verdader impacte real, real, no pas llegendari, produït per les activitats del senyor March i la seva fortuna creixent, tingué lloc a les Balears. A València, la seva personalitat començà a rodejar-se de formes llegendàries. A Barcelona, aquesta superposició anà d'augment. A Madrid, que és potser la ciutat d'Europa més sensible i titil·lant pels diners dels altres - a causa, probablement, de la seva misèria -, veié sempre el senyor March a través d'una llegenda continuada i fenomenal. En el litoral del Mediterrani algunes de les activitats del senyor March foren considerades perfectament naturals, perquè quan hi ha, en un país, un monopoli és perfectament plausible que surti algú que tracti d'enderrocar-lo (...) Així, en definitiva, hem d'arribar a la conclusió - que em sembla certa - que on hi ha les noticies autèntiques sobre el senyor March és en aquests litorals, i concretament a les Illes Balears, perquè en els altres centres demogràfics llunyans la llegenda ha substituït la més gran part de la realitat (...).  (Josep Pla, Joan March, 1964, dins Retrats de passaport, 1970).

I. IMATGES D'UNA BIOGRAFIA ECONÒMICA I POLÍTICA PER FER

Imatges d'una biografia econòmica i política per fer

La biografia sobre Joan March i Ordinas força extensa, poques vegades apologètica, ha estat construïda amb maons iconogràfics. En aquest cas, les imatges han guanyat quasi sempre la partida a les pretensions explicatives dels molts autors, sovint periodistes o polítics, que han volgut desvertllar la "veritat", o el "secret", de la seva personalitat, de la seva fortuna.

March, un contrabandista

Hom ha afirmat: March fou un contrabandista. Amb dipòsits clandestins a les coves del litoral mallorquí. Amb desembarcaments nocturns, les llums apagades. Comprador de carrabiners i de lleialtats. Còm evitar la càrrega literària i romàntica de les moltes històries i anècdotes de la vida d'un contrabandista? Havia nascut a Santa Margalida el 4 d'octubre de 1880 ( 1 ), fill d'una familia modesta, amb unes petites propietats. No estudià massa, malgrat que els seu pare l'envià al col·legi de franciscans del Pont d'Inca ( 2 ). Aprengué de comptes en l'oficina de comerciant de grans on treballà de ben jove. Aviat, però, cap els vint anys, s'inicià en el món dels negocis. Exportador de porcs a una fàbrica d'embotits de Barcelona. Contraban de tabac. Negocis immobiliaris. Aquest home, "fet a sí mateix", com sempre procurà presentar-se, rebé algun ajut del destí. Casà amb Leonor Servera, filla de Bartomeu Servera, cap dels conservadors manacorins i sembla que home amb interessos bancaris ( 3 )

Negocis de tabac. Contrabandista? En tot cas, un contrabandista d'èxit. Modern. Com digué Francesc Cambó, un dels seus enemics, féu un "contraban tècnic, a la moderna". Una petita empresa de transport aviat substituí les goletes de tres pals per vaixells motoritzats. El 1906 arribà a un acord amb el també mallorquí Joan Garau que tenia una fàbrica de tabac a Alger. March instal·là dues fàbriques més, l'una també a Alger. I altra a Orà.  El tabac començà a ésser distribuit per tot el litoral mediterrà peninsular, al marge òbviament del control del monopoli estatal. El 1911, a més aconseguí el subarrendament del monopoli del tabac al Marroc de protectorat espanyol, monopoli que inicialment el sultà havia cedit a la Societé Internacionale de Régie Cointéressée de Tabacs de Marroc. Anys després March pogué afirmar. "La concesión significaba el rescate para un español de un monopolio explotado por una sociedad extranjera en la zona de influencia española en Marruecos, que, desde el punto de vista político, tenía entonces para España trascendental importancia. Y así lo reconocieron el Gobierno de aquella fecha y los sucesivos ( 4 ). En tot cas a partir d'aquell moment fou ben clar que l'enfrontament amb la Companyia Arrendatària de Tabacs, amb el monopoli espanyol, seria obert i dur.

Les histories fosques

Un contrabandista com cal ha de tenir històries fosques. March les tingué, en uns anys plens d'històries fosques a Espanya, els anys de la primera guerra mundial. El 25 de setembre de 1916 fou assassinat a València Rafael Garau, un dels fills del seu soci Josep Garau. Hom detingué tres sospitosos relacionats amb el món del contraban i aviat hom inculpà també March, el qual es presentà voluntàriament al jutjat de València a declarar. Hom no pogué demostrar res. Tanmateix, el cert és que March trencà amb la familia Garau i posteriorment aquesta el culpà d'haver provocat la detenció de Josep Garau o altres membres de l'empresa acusats, davant les autoritats franceses, de ser espions dels alemanys.

Un altre història fosca. Sembla comprovat que March actuà en el món de l'espionatge que envoltà la Mediterrània en aquells anys de guerra. La consulta dels papers del Foreign Office britànic feta per Dixon així ho indiquen. Els britànics estaven convençuts que March assegurava les necessitats de combustible dels submarins alemanys que des del 1915 actuaven a la Mediterrània. També, que havia facilitat vaixells per al transport de reservistes alemanys des de la península a Itàlia. Tanmateix, March informà en més d'una ocasió als britànics sobre el moviment dels alemanys, en especial sobre les activitats de Wilhelm Canaris - el futur almirall i cap de la intel·ligència militar de Hitler -, en missions d'organitzador de l'espionatge alemany a la península.

March navilier i potentat

March sens dubte ja económicament important gràcies als seus negocis immobiliaris i del tabac, amplià l'abast de les seves inversions en aquells anys de la guerra, especialment en el sector navilier. Fou el principal creador de la Transmediterrànea, que hom constituí a Barcelona el 25 de novembre de 1916 i aviat s'enfortí mitjançant l'absorció de La Isleña Marítima. La Transmatediterrànea així controlà la major part del comerç de cabotatge a les costes mediterrànies espanyoles i el transport de viatgers entre Balears, la Península i el Marroc. Una derivació dels nous negocis fou la instal·lació de dressanes pròpies a València - embrió de la futura Unión Naval de Levante - i l'adquisició dels importants tallers de Nuevo Vulcano a Barcelona. D'altra banda, March també comptà amb interessos elèctrics a través de la seva presència en la Companyia Elèctrica Mallorquina. De tot plegat en parlaré més endavant.

Nou ric,, enriquit sobretot en els anys de la primera guerra mundial, els seus detractors diuen que fou llavors quan aconseguí d'autodefinir-se com a financier, com a potentat. Començà a ésser valorat i criticat a Madrid. Decidí d'entrar en el món polític, primer a Mallorca. Vist des de la política madrilenya, en el grup liberal de Santiago Alba, cosa discutible si hom ho veu des de Mallorca i el litoral mediterràni. Es preocupà especialment d'allò que hom començava a denominar "opinió pública" i fóu un ús molt intel·ligent de la premsa, amb una ambigüetat que la política oficial no acabà d'entendre. Assegurà la fundació de "El Dia", diari que aparegué a Ciutat de Mallorca el 31 de maig de 1921, sota la direcció de Joan Estelrich, regionalista i futur home de Cambó- Finançà alhora "La Libertad", de Madrid, més o menys proper al liberalisme esquerrà de Santiago Alba, "Informaciones", nascut com a diari madrileny "independent" el 24 de gener de 1922, conservador i proper a Sánchez Guerra.

Fou el moment, quan tenia prop dels quaranta anys, de les primeres igmatges literàries i de les primeres caricatures. Amadeus Hurtado, advocat llavors del navilier català Antoni Tayà, posteriorment el recordà com a:

" (...) un home de poc més de trenta anys, àgil i decidit, amb el cap peltat al ras i la cara típica d'ocell, de mirada lleugerament estràbica que es feia més penetrant a través de les ulleres cerclades d'or, de gest sobri i ràpid i d'un llenguatge que tallava com una navalla. (...) ( 5 )

Pel seu costat, Josep Plà, que el conegué a Ciutat quan començà a col·laborar a "El Dia" de la mà de Joan Estelrich, el va descriure de la següent manera:

" (...) Era un home molt sec, cosa que feia que semblés més alt, una mica carregat d'espatlles, de dimensions reduïdes, pàl·lid, sovint groguenc, un front molt ample i de gran relleu, el crani calb i lluent, el cap al·largat, i d'una miopia molt acusada. El seu aspecte general era el d'un home escorcollador i enormement caut a la vegada, d'una cautela i una vigilància constants, el nas més aviat prominent: un home que semblava de perfil, un perfil que hauria estat perfecte si el barret, que portava tirat sobre el clatell (...) no hagués constribuït a col·locar el seu cap en l'espai (...) vestia sempre d'obscur (...)  i el seu gest habitual consistia - un gest realitzat amb nerviositat - a despendre, amb el dit petit, la cendra del seu cigar (...) ( 6 ).

March contra Cambó

March topà, per motius diversos, amb dos grans de la política espanyola. El seu paper en el món polític illenc el convertí en la bèstia negra del maurisme i Antoni Maura, l'òrgan de premsa del qual a Madrid, "La Acción", l'acusà de contrabandista, anticatòlic i assasí, tot barrejat, especialment el 1923 en plena campanya electoral. La topada amb Francesc Cambó fou menys política i tingué en el fons més llargues conseqüències. Cambó entrà en el Ministeri d'Hisenda en el darrer govern que Maura constituí el 13 d'agost de 1921. La societat i la política espanyoles acabaven de rebre el sotrac del desastre militar de l'Annual, al Marroc, el juliol de 1921. Cambó nomenà sots-secretari Josep Bertran i Musitu i ambdós intentaren una campanya de moralització i eficàcia al departament. Un dels problemes fou el del contraban que minvava en gran manera les recaptacions del tresor. Sobretot el del tabac ara ja no en mans de contrabandistes romàntics sinó, en paraules del mateix Cambó, d'"un home d'excepcionals condicions que es proclamava, amb orgull, "el darrer pirata de la Mediterrània". Posaren com a gerent de la Companyia Arrendatària de Tabacs al comandant d'enginyers, Francisco Bastos Ansart. Ja el 5 de juny de 1916, al Senat, el polític conservador Manuel Allendesalazar havia qualificat March de "gran enemigo del Estado", tot responsabilitzant-lo del contraban de tabac i de pèdues de 20 o 25 milions de pessetes anuals per a Hisenda. Bastos emprengué una política ambiciosa: no es limità a augmentar el control i la vigilància a les costes i els ports sinó que procurà una vertadera guerra comercial contra March i el seu monopoli al Marroc. Intentà tancar per a March els mercats de proveïments obligant als subministradors de tabac a l'Arrendatària de no vendre res a March; a més, imposà preus polítics, barats, a Ceuta i Melilla per a capgirar el sentit del tradicional corrent de vendes de tabac marroquí a aquelles places de sobirania espanyola (hom pretenia que els marroquis compressin tabac espanyol, més barat que l'ofert per March). Cofois, Cambó, Bertran i Musitu i Bastos, proclamaren que en divuit mesos havien acabat pràcticament amb el contraban tabac. Onviament, la realitat no era tan simple.

L'arrendatària i la dictadura

El 13 de setembre de 1923 es produí el cop d'Estat del general Miguel Primo de Rivera. Aparentment, March semblà no estar ben situat davant el nou règim. Políticament, com ja he dit, havia aparegut com a un home de Santiago Alba, justament el polític més criticat per Primo, ja en el manifest del mateix 13 de setembre. Però aviat les coses canviaren. El 20 d'octubre celebrà una primera entrevista amb Primo i March inicià una de les seves actuacions espectaculars, tot intentant la rehabilitació pública i afegint-se al "regeneracionisme" proclamat per la Dictadura. Acusà la Companyia Arrendatària i el seu gerent - encara Francisco Bastos - d'haver perdut 150 milions de ptes. per el Tresor. L'enfrontament amb Bastos havia d'acabar a la fi amb la carrera d'aquest. El 31 d'octubre Primo de Rivera encomenà a un jutge del Tribunal Suprem l'estudi de l'afer i als tres mesos el veredicte assenyalà la inocència de Bastos. Tanmateix, uns mesos després, March traslladà les discussions a l'interior de la Companyia Arrendatària, d'on també era accionista, com el seu amic i advocat Joan Serradell. Comptà amb el president de la companyia, Luis Urquijo, marquès de Amurrio, del banc Urquijo. March aconseguí a la fi la dimissió de Bastos i fou aplaudit quan, en la junta general d'accionistes de juny de 1924, es referí a la ineptitud del gerent qui, obssesionat per eliminar-lo a ell, havia introduït el contraban a la península. El raonament de March no deixava de ser brillant: Bastos venia molt de tabac barat a Ceuta i Melilla, amb això moltes persones el compraven allí per a re-introduir-lo - de contraban, és clar - a la península; en definitiva, Bastos havia anat contra els interessos de l'Estat i de la pròpia companyia.

Garau el fa processar

A l'entremig, però, March hagué de fer front a les denúncies de Francesc Garau ( 7 ) qui s'adreçà a Primo de Rivera a finals de desembre de 1923 acusant formalment a march d'haver intentat provocar la ruïna i l'empresonament del seu pare i ell mateix en denunciar-los a les autoritats franceses com a espions germanòfils el 1918. El fiscal del Tribunal Suprem passà la denúncia a un jutjat de València. Hom dictà el processament i la consegüent requisitòria, publicada al Boletín Oficial de la Provincia de les Balears el 26 d'abril de 1924, així com l'embargament preventiu de diverses propietats urbanes - de Ciutat - per valor de mig milió de ptes. March, des de Barcelona, fugí primer a Andorra i després a París, disfressat de capellà segons les versions periodístiques de l'època. El jutge del tribunal de València fou reemplaçat i el nou magistrat li concedí la llibertat provisional sota fiança de cent mil ptes. March tornà i declarà davant el jutge - el 5 de juliol -. Als pocs dies -l'11 de juliol-, hom aixecà l'embargament, es tancà el cas i li foren retornades les pessetes de la fiança.

Lluna de mel amb el dictador

March havia tingut problemes en els primers temps de la Dictadura, problemes no tant generals pel règim per aconteixements que venien d'abans. La situació canvià a partir de 1925 i en especial gràcies als afers africans. March, després d'haver fer valer els seus drets - els del seu monopoli marroquí - impedint la distribució per l'Arrendatària d'unes cigarretes gratis als soldats espanyols al Marroc en motiu del Nadal de 1924 (un típic "aguinaldo" del general Primo de Rivera), regalà l'import d'aquells drets i ell mateix distribuí quantitats importants de tabac. A més, comprà propietats a Tànger, ajudant les pretensions de Primo d'afermar la presència espanyola en aquella ciutat d'estatut internacional. Fou llavors quan el dictador llençà les primeres floretes públiques en favor de March:

"Acabo de comunicar a Su Magestad gratas noticias para la influencia española en Tánger. Ha habido un gran patriota que puso al servicio de la patria su dinero. Todos deben aprender de su ejemplo" ( 8 ).

Sembla que Primo decidí en el desenvolupament de la filantropia marchiana, filantripia posada de manifest ja en els anys de la primera guerra mundial. Als casos esmentats aviat es sumaren el de l'ajut financer a "La Correspondència Militar", a partir de començaments de 1926. La construcció d'una nova esglèsia catòlica a Tetuan. El suport econòmic a un Institut de Càncer creat a Madrid. No oblidà Mallorca: es compromoté a construir un sanatori antituberculós - Caubet, a Bunyola - amb un pressupost inicial de sis milions de ptes. Comançades les obres, la inauguració oficial de les mateixes permeté un nou intercanvi de bones paraules amb Primo de Rivera, el qual hi assistí acompanyat del príncep Jaume, el segons fill d'Alfons XIII, a principis de setembre de 1929.

La lluna de mel tingué aixímateix uns efectes més concrets per a March. Féu una oferta llaminera al Directori, ja civil: demanà el monopoli de la venda de tabac a Ceuta i Melilla per un període de 14 anys a canvi de pagar un milió tres centes cinquanta-i-sis mil pessetes anuals - el doble del que aconseguia la Companyia Arrendatària-, si els beneficis propis no exedien els tres milions. L'operació, que tant havia de ser criticada en els anys següents republicans, fou autoritzada per decret, el 2 de juliol de 1927, sense cap mena de concurs o licitació previs. La importància de l'afer augmentà en aconseguir March, a més, la renovació del seu contracte de subarrendament del monopoli marroquí, també per 14 anys, fins el 1941. Encara més: el desembre de 1927 obtingué del Govern espanyol la renúncia al dret de rescat que li hagués permés, si ho decidia abans d'acabar el 1930, anul·lar el monopoli marroquí el 1933. En definitiva, March havia aconseguit acabar amb la batalla amb l'Arrendatària i amb la companyia francesa. A més, evità la possibilitat d'haver d'anar a alguna mena de concurs internacional el 1933.

El monopoli del petroli

Tanmateix, hi hagué encara un altra afer econòmic de gran volada amb intervenció de March. Fou el de la creació del monopoli del petroli. March havia reconvertir la seva fàbrica de productes químics de Porto Pí en Petrolis Porto Pí el 1925. El mercat petroler espanyol el dominaven dues companyies internacionals, la Standard Oil i l'Anglo Duth Shell. Existía però una companyia rusa, Naphta, producte de la confiscació revolucionària de diverses companyies britániques que havien operat a Rússia abans de 1917. March obtingué d'un consorci francès, que tenia l'exclussiva de la distribució del petroli rus a Europa, el dret a comercialitzar aquest petroli a Espanya i el Marroc. Poc després aconseguí que el petroli rus s'inclogués en la columna dels productes preferents - aquells que pagaven menys aranzels -; per alguns, fou un altre favor de la Dictadura a March. Era el 19 de febrer de 1926. Intentà repartir-se el mercat amb la Standard i la Shell, sense massa èxit. Un aspecte menor, però d'importància a Mallorca, era el fet que Manuel Salas, el cap del maurisme mallorquí, representava la Shell a les Balears.

La concessió del monopoli anà, en aquesta ocasió, a concurs. Davant sis ofertes - una d'elles de March -, hom otorgà el monopoli a un grup de bancs espanyols encapçalats per Urquijo el 20 d'octubre de 1927. CAMPSA començà efectivament a funcionar el gener de 1928. Però es trobà que no comptava amb suministraments ja que les grans companyies occidentals - i en especial la Standard i la Shell- li feren boicot. CAMPSA passà a dependre del petroli rus i Calvo Sotelo, el ministre d'Hisenda arribà a un acord directament amn les autoritats soviètiques. Com és fàcil d'entendre tot l'afer provocà un enfrontament amb March. Aquest és negà de primer a l'expropiació de les instal·lacions de Petrolis Porto Pi, a més denuncià davant els tribunals francesos l'incompliment del contracte amb l'exclusiva de petroli rus que ell posseïa. El plet fou guanyat per March, però no restà resolt fins els anys republicans i els dos cents milions de francs d'indemnització que havia demanat foren reduïts a disset i mig.

Malgrat tot el conflicte, Primo de Rivera no deixà de tenir paraules amables envers March. En una de les seves notes oficioses, el 5 de juliol de 1929, digué:

" (...) Otra cita merece también ser recogida: la que con insistencia se refiere al señor March. Podrá ser cualquiera el origen inicial de la cuantiosa fortuna de este señor; pero lo cierto es que desde que advino el Directorio la puso a su disposición para cuantos fines patrióticos o benéficos se le solicitara, y que en tal sentido ha atendido sin titubeo requerimientos que significan importantes sacrificios; pues unos han sido donaciones puramente benéficas y otros intervenciones en asuntos de interés público que sólo pueden liquidarse con pérdida, pero siempre en beneficios del prestigio nacional.

Indudablemente el nombre de don Juan March era de los más discutidos en España añ advenir el Directorio, y aún tenía entonces asuntos pendientes con la Justicia, de los que salió absuelto libremente y con pronunciamientos favorables. A nadie ha cerrado el régimen el camino de la restitución de su buen nombre, y menos si, por alcanzar la digna aspiración de legarlo a sus hijos limpio de toda imputación, se impone sacrificios compensadores para el interés público de posibles daños inferidos anteriormente (...)" ( 9 )

Enfrontament amb els republicans

Els homes de la Segona República declararen la guerra a March. Amb una frase, mil vegades repetida, que pronuncià Jaume Carner, llavors ministre d'Hisenda, el 14 de juny de 1932 a les corts: "O la República le somete o él somete a la República". Era, com digueren Hurtado i altres, una magnificació del poder de March i posava de manifest seriosos dubtes sobre la fortalesa de la República, però aconseguí de resumir molt gràficament la valoració, en gran mesura imatgerística, que l'esquerra del moment féu del "cas March". Passats ja amb escreig els cinquanta anys d'aquells fets és difícil de no sunscriure, sigui en part, la resposta dels defensors de March: tot partí de la negativa de March a ajudar financerament els conspirtadors republicans el 1930-1931. En qualsevol cas, una sèrie de testimonis expliquen com els homes del pacta de Sant Sebastià intentaren recórrer a l'ajut econòmic de March. Segons Lerroux la idea fou de Miquel Maura i ell mateix ho intentà oferint les seves propietats com a garantia a canvi d'un milió de ptes. Un altre versió l'oferí Indalecio Prieto, qui ho intentà reduïr a una broma de cafè, en un restaurant de Sant Sebastià-

" (...) en una  sala de un restaurante de San Sebastián (...) coincidió en una mesa relativamente cercana el señor March, acompañado de otra persona, y creo que en una mesa próxima había otros comensales. El señor March se creyó en el caso de gastarnos una chanza: "Están ustedes ahí ¡Qué torpe es la Policia! Están ustedes haciendo la revolución". Y yo le contesté en  voz alta, delante de todos: "la revolución se haría seguramente sí, como ahora se dice, usted la financiara y diera unos cuantos millones (...)" ( 10 )

El mateix fet fou també descrit per Manuel Azaña:

"(...) La idea de recurrir a la bolsa de March para costear la revolución tuvo antecedente chusco. Estando yo en Fuenterrabía, después de la reunión de san Sebastián (agosto 1930), recibimos un telegrama de Galarza llamándonos con urgencia a Madrid. Salimos de Fuenterrabía Maura y yo; y en San Sebastián, se nos juntó Prieto. Fuimos a cenar a casa de Nicolasa, donde Prieto se atracó de calamares en su tinta. En el mismo comedor, ví que cenaba un señor calvo y aguileño en companía de una joven rubia, guapísima. Es una de las mujeres más guapas que he visto.

- ¿Quién es? - pregunté, al ver que Maura y Prieto le saludaban.

- Es March

Durante la cena, Prieto, desde nuestra mesa, le dirigió algunas bromas y, entre otras, ésta: "Ya podría usted desprenderse de dos millones, para congraciarse con la revolución y que no le haga nada". March se sonreía como un conejo (...)". ( 11 )

En definitiva, i segons les versions esmentades, la idea sorgí al sopar de Sant Sebastià, mig en broma. Després Maura, ja a Madrid, gestionà alguna entrevista amb March a través del director de "La Libertad", Joaquín Aznar. Maura oferí com a garantía les hipoteques de les seves cases a Madrid i a Fuenterrabía. Més tard ho intentà, com he dit, Lerroux. Finalment, sembla que també ho provà Marcel·lí Domingo.

Instaurada la República, Prieto, ministre d'Hisenda del govern provisional, el 6 de juny de 1931 anul·là el monopoli de tabac de March a Ceuta i Melilla. Tanmateix, com volgué una ratificació parlamentària, calgué esperar a les corts constitüents i el parlament no votà la ratificació fins el 9 de setembre de 1931. Provisionalment, March continuà assegurant el subministrament de tabac a Ceuta i Melilla fins l'octubre. A partir de llavors esclatà de nou la guerra comercial amb el Ministeri d'Hisenda. March no pogué obtenir la concessió, fera en aquesta ocasió en concurs públic, concurs que es resolgué a favor d'una companyia canaria creada el febrer de 1932. Mesos després Prieto acusà March d'haver facilitat el contraban envers aquelles places de sobirania espanyola: si el juliol-octubre de 1931, amb tabac de March, hom havia venut un promig de 132.155 ptes, mensuals, el novembre-gener següents la recaptació baixà a 58.000 ptes/mes i el febrer-maig de 1932 a 16.750 ptes/mes.

El contenciós polític

Paral·lelament el contenciós econòmic es desenvolupà, amb molt més soroll encara, el contensiós polític. El 29 d'abril de 1931 Maura, ministre de la Governació, anuncià la detenció de March quan, segons la nota oficial, intentava passar la frontera d'Irun amb la seva família. Dos mesos després resultà elegit diputat a les corts constituents, el 28 de juny de 1931, a les Balears. Juntament amb Lluís Alemany, aconseguí de triomfar per minoríes, amb pocs vots menys que la candidatura republicana-socialista. Les sessions de les noves corts s'obrieren el 14 de juliol i el dia 31 del mateix mes hom elegí una Comissió parlamentària per a depurar de responsabilitats generades pel desastre de l'Annual (continuació del denominat expedient Picasso, que el cop d'Estat de 1923 interrompé), així com les contretes posteriorment durant la Dictadura. Al costat de la tasca d'aquesta comissió cal tenir en compte l'actuaciuó desfermada per Angel Galarza y Cago, fiscal general de la República i membre alhora de la Comissió de Responsabilitats. Galarza, qualificat d'ambiciós, fatu, amci de Bastos, es presentà com a el gran flagel·lador de les inmoralitats de la Dictadura. Era un dels "jabalís", del grup radical socialista, Tanmateix, el cas March no arribà directament de l'acció de la Comissió de Responsabilitats ni de la de Galarza. Esclatà per camins més indirectes i a través especialment de dues referències que Prieto féu en els seus discursos. La "terrible guitza" - en paraules d'Azaña - de Prieto a March es produí en la sessión de les corts del 4 de novembre de 1931, quan hom discutia el projecte d'ordenació bancària i Emiliano Iglesias havia criticat un dinar fet a un restaurant d'una part del govern al marge de la resta. Prieto acabà el seu discurs de resposta amb les següents paraules:

" (...) Y el otro día, ya no para hablar de esto (l'ordenació bancària), sino para hablar de otras perspectivas del futuro, nos reunimos en ese que llamo yo, Sr. Iglesias, honestísimo almuerzo de Lhardy. No hubo allí nada nefando; nos reunimos al servicio de la República, en torno a la mesa de un restaurante, y no creo que pudiéramos despertar ninguna sospecha como si estuviéramos de sobremesa, a la hora del tresillo, en el comedor de un contrabandista convertido en banquero". ( 12 )

Al dia següent, el 5 de novembre, en sessió nocturna, March contestà de manera considerada per tots de brillant. Posteriorment molts foren els que volgueren atribuir-se la redacció de la resposta, en espcial el metge Ruíz Albéniz (El Tebib Arrumi) i l'advocat Salvador Canals. El discurs incidí en la vella preocupació de March per presentar-se com a un home del poble, un home fet a sí mateix. Alguns trossos del mateix foren:

"(...) Creo recordar que el Sr. Prieto ha dicho ante nosotros que era hijo del pueblo y que las cicunstancias lo empujaron al lugar que ocupa hoy; yo también soy hijo del pueblo de familia modestísima, de la que ningún capital he heredado ni pienso heredar (...).

En resumen, y por lo que a mi posición actual se refiere, sabed que se debe, en primer término, a la compra de fincas rústicas, a la fabricación y venta de tabacos en la zona española de Marruecos mediante concesión de la Compañía Internacional  adjudicataria. Unid a esos mis acertadas inversiones en negocios industriales y los pingües rendimientos obtenidos en la negociación y compraventa de Compañías eléctricas en Baleares, y acertaréis a comprender cómo el hijo del pueblo, sin otro capital que su trabajo infatigable y el conocimiento intuitivo de los negocios, en poco más de venticinco años ha conseguido edificar su actual posición económica.

Es triste, señores diputados, tener que reconocer que en todo momento la sociedad española estableció distingos entre la riqueza de abolengo y la conquistada por el trabajo del hombre. Hasta la proclamación de la República ha sido la primera de estas riquezas causa bastante para considerar de mejor condición al poseedor. Yo espero, me permito esperar, todavía espero, que un régimen democrático de República sea lo contrario o, por lo menos, que aquellos que, consagrando toda nuestra vida al trabajo, hayamos logrado destacarnos en una elevada posición, seamos objeto del respeto de los demás como cualquiera otros ciudadanos" ( 13 )

La réplica de Galarza tregué fora de sí March. Galarza llençà una sèrie d'acusacions conegudes: que tenía "sitiadas las plazas españolas" al Marroc i després la Dictadura li havia donat el monopoli. Més encara, el que féu més mal a March, parlà d'indicis sobre "seis millones de pesetas para determinadas cosas de la Familia Real" - referint-se al no acabament de les obres del sanatori antituberculós de Mallorca, proclamà que no l'assustava "el recuerdo de un infeliz que se llamó Garau, y que murió asesinado en Valencia", l'acusà explícitament d'haver aconseguit el sobreseïment dels sumaris que hom li obrí mitjançant la prevaricació dels magistrats.

La nova resposta de March, perduts els papers, complicà les coses perquè se li escapà que ell sabia que Galarza a les sessions de la Comissió de Responsabilitats només feia que perseguir-lo. Les sessions de la Comissió eren teòricament secretes i l'afer es convertí aviat en una qüestió política important en fer esclatar obertament la ruptura de la majoria republicana-socialista envers dels radicals. El diputat radical Simó Bofarull, de la Comissió de Responsabilitats, acusà el seu company també radical Emiliano Iglesias d'haver ofert cinc mil duros "si conseguía que dejaran tranquilo a March" (altres denunciaren, a més, que l'oferta real de March a Iglesias pujava a dues centes mil pessetes). També es digué que Rafael del Río, un altre radical, "por medio de su pasante, comunicaba a March cuanto se preparaba contra el"·.

A la fi passades les dues de la matinada, Azaña anotà en el seu diari:

" (...) March parecía un gallo viejo y desplumado, cohibido por los enemigos, pero furioso. He tenido la impresión de ver un hombre en el filo de recibir una muerte violenta. Azoramiento y rabia. Durante el debate, Alba tenía cara de pocos amigos. Emiliano Iglesias, pálido, parecía de piedra". ( 14 )

La cambra havia ja proclamat, en sessió secreta, la seva incompatibilitat amb Emiliano Iglesias - 156 boles negres, 1 sola de blanca. Per a que no fugís, March fou vigilat i la nit del dia 10, també en sessió secreta, hom l'expulsà - 191 boles negres, 4 de blanques.

Joan March a Gibraltar després de fugir de la presó - 1933

Depurat i a la Comissió de Responsabilitats, presó de March

Depurat, calia esperar tanmateix la decisió de la Comissió de Responsabilitats. Aquesta, efectivament, demanà el processament de March i el corresponent suplicatori a les corts.

La votació es produí el 19 de febrer de 1932, però el resultat - 174 vots a favor del suplicatori, 93 en contra - provocà un aplaçament a l'espera d'escoltar una nova defensa de March. Ho aconseguiren els radicals, obertament favorables a March. La votació definitiva que concedí el suplicatori - juntament amb el de Calvo Sotelo que era a l'exili - es realitzà el 8 de juny de 1932, després d'un nou discurs preparat de March que insistí en presentar-se com a injustament perseguit. Ara hi hagueren 147 vots favorables al suplicatori i 74 en contra. El dia 14 de juny de 1932 hi hagueren encara més discursos a les Corts a l'entorn de l'afer March. Gil Robles n'intentà una matizada defensa. Prieto i Carner en feren unes dures i llargues inculpacions aportant noves dades sobretot a l'entorn del contraban de tabac i fent ús d'uns nous papers que hom havia localitzat a la Direcció General del Marroc. A la fi, March fou duït a la presó Model de Madrid el dia 15 de juny de 1932 el maig del 1933 hom el traslladà a la presó d'Alcalà d'Henares. El 2 de novembre del mateix any, March es fugà espectacularment: el cap de servei de la nit li obrí la porta de la presó; fora es reuní amb l'oficial del cos Eugenio Vargas Rodríguez, qui l'acompanyà en el viatge a Gibraltar. Dies després anà a Marsella i, definitivament, a París. Havia resultat elegit membre del Tribunal de Garanties de la República el 3 de setembre i, empresonat durant més de setze mesos sense resoldre el sumari, de nou hom no li havia pogut provar res. El mateix mes de novembre de 1933, el dia 19, resultaria elegit un altra cop diputat per les Balears, ara amb més de 100.000 vots.

Ambigüetat dels republicans envers March

Empresonat, March es convertí en una vertadera obsessió, cristal·lizador de gran part de les pors dels polítics republicans d'esquerra. En el bell mig de l'enfrontament amb els radicals, hom estava convençut que March donava diners a Lerroux. Sánchez Roman afirmà saber del lliurament de 63.000 ptes. D'immediat, Jaume Carner, influït pel sonat discurs que féu Lerroux a Saragossa el 10 de juliol de 1932 demanant la dimisió del Govern per evitar una sublevació militar, afirmà que el discurs l'havia fet Lerroux instigat per March. Així opinaren molts diputats aquells dies a les Corts. No cal dir que hom veié també les mans de March en l'intent de Sanjurjo, el 10 d'agost de 1932; Joan Pujol, el director d'"Informaciones", n'havia redactat el manifest. Fins i tot hom veia March darrera moltes de les actuacions dels anarquistes i els anarcosindicalistes. En especial hom acusava "La Tierra", diari d'extrema esquerra de Madrid dirigit per Cánovas Cervantes d'estar al servei del mallorquí.n Quan hom detenia algú que afirmava tenir l'encàrrec d'assassinar Azaña de part de March, hom li donava crèdit. Aquests rumors prengueren major força quan, el 25 de juny de 1933, a Alger, Francesc Garau matà dos mallorquins relacionats amb March - Bernat Sureda i Jaume Ramis - i tot seguit els acusà d'haver volgut extorsionar-lo per a fletar un vaixell que transportés 4 homes a la Península per assassinar Azaña i Prieto. Ramis havia estat alcalde d'Alcúdia en proclamar-se la República. En definitiva, fou sobretot durant aquells mesos que creixé la imatge d'un March imnipotent, omnipresent. Un March que en aquelles corts constituents republicanes, unes Corts amb una exigua representació de les dretes monàrquiques tradicionals, influí poderosament en el partit radical. Així almenys ho afirmá Martínez Barrio en unes pàgines escrites al 1933:

" (...) El grupo de Emiliano Iglesias tiene un denominador común: don Juan March. En la vanguardia aparecen dos diputados radicales, don Ramón Salgado y don José López Varela; seguidamente la hueste valenciana, en Sigfrido Blasco, Ricardo Samper, Gerardo Carreras, Juan Barral y Juan Calot, y en tercer término, no tanto por servir los intereses de Iglesias, como los suyos propios, don Manuel Marraco. Además, por otras razones, oscuras o públicas, según de quien se trate, el "marchismo" ha logrado extensas ramificaciones en la minoría radical. Baste recordar que el defensor jurídico del señor March es un diputado de nuestro grupo político, don Tomás Peire (...) " (15)

D'altra banda, a relacionar en el fons amb aquesta imatge de prepotència, molts dels polítics republicans actuaren ambigüament envers March. Dos exemples. Després d'haver estat proclamat incompatible amb les Corts, després fins i tot d'haver votat per primera vegada el suplicatori, Carner, el ministre d'Hisenda, es mostrà favorable a la candidatura de March en la subasta pel monopoli de la venda del tabac a Ceuta i Melilla: fou Azaña. segons pròpia versió, que l'aturà. El mateix Azaña, qui en les seves memòries es mostrà prou lúcid i crític en relació a tot l'afer March acaricià, si més no, la idea de pactar un ajut económic de March - un cop fracassat el suport del basc Echevarrieta -, per a la seva secreta aspiració a una política exterior de gran volada ("de gran estilo"), que en aquells mesos es concretava en la seva voluntat d'ajudar els grups revolucionaris portuguesos contraris al règim d'Oliveira Salazar.

La victòria electoral dretana de novembre de 1933 aturà lògicament la persecució de March, qui tanmateix no tornà a Espanya fins el maig de 1934. Poc se sap de la seva intervenció, si en tingué alguna, envers la CEDA o, més a la dreta, altres grups. Sembla ser però que sí féu algun escadusser lliuradament econòmic a la Falange i a les JONS ... En tot cas, March no esperà a veure els resultats electorals de febrer del 1936: el dia 16 marxà de nou al extranger. El seu fill, Joan March i Servera, fou aquest cop elegit diputat a Corts per les Balears.

II. VERGUISME I ANTIVERGUISME

Ho he deixat per a més endavant. March sempre donà molta importància als seus negocis immobiliaris. Ho digué en diverses ocasions el 1931.1933. Amb paraules pronunciades a les corts el 5 de novembre de 1931:

" (...) Con origen tan humilde, en el año 1903, apenas mayor de edad, consagré mis actividades a la compra de terrenos para su venta parcelada. ¿Con qué capital? Unica y exclusivamente con el crédito que mi capacidad de trabajo inspiraba a la Banca mallorquina, el cual crédito me permitió la adquisición de latifundios y grandes fincas rústicas en mi país, que eran parceladas y vendidas a sus propios cultivadores, que de este modo realizaban su sueño de convertirse en propietarios. En esta labor he continuado hasta el presente, y con orgullo puedo afirmar que quien conozca a fondo Mallorca habrá podido apreciar que aquella región, una de las más ricas y productivas de España, debe parte de su prosperidad a la existencia de una verdadera legión de pequeños propietarios, a los que yo contribuí notoriamente en veinticinco años (...)" ( 16 )

Autodefensa? Certament, però cal adonar-se'n de la importància social del fet. Cal adonar-se'n fins a quin punt això i, més en profunditat encara, l'ascens econòmic global d'En Vergam afectà la situació de les classes dominants a Mallorca. Ho digué el socialista llucmajorer Joan Monserrat Parets el 14 de març de 1919, en el bell mig de la baralla entre verguistes y antiverguistes:

" (...) el Verga, personificación del capitalismo es un destructor, un demoledor de la sociadad actual, sin darse cuenta, naturalmente. Los antiguos butifarras que un día injustamente se repartieron el botín por el pueblo conquistado y que sólo a éste pertenecía, se ven expoliados por un segundo D. Jaime, por los "Verga" que, amparándose en ese régimen que a macha martillo todos defienden van labrando la bancarrota de los pobrecitos nobles de ayer. (...)

 ¡Cuan triste para los butifarras contemplar como los predios, las señoriales mansiones, las riquezas todas, pasan a manos de los modernos capitalistas! Sólo aquí, en Llucmajor, dicho sea entre paréntesis, son varios los predios que el Sr. March ha adquirido y vendido con todo género de facilitades en pequeñas parcelas a los obreros (...) ( 17 )

L'ascens financier. La guerra als "burtifarres"

L'ascens de la importància de March a Mallorca en els anys de la primera guerra mundial no rau en els seus guanys amb el tabac, ni en les seves activitats, demostrades o no, a l'entorn de les necessitats de guerra de britànics i alemanys. Rau justament en l'abast dels seus negocis de compra de finques extenses i la posterior venda de les mateixes en petites parceles. Rau, a més, en la seva ambició capitalista que el dugué a intervenir en molts i diversos camps econòmics. Com abans ha quedat ja dit, aconseguí un important control del comerç illenc a través de la Transmediterrània i la posterior absorció de la Isleña Marítima.

Entrà de ple, a més, en els negocis industrials mitjançant la compra d'empreses d'electricitat i l'inici de la construcció de la fàbrica, dedicada al començament a l'obtenció d'adobs químics, a Porto Pí. En la seva pròpia activitat, March, reuní interessos comercials i naviliers, industrials-indústries de transformació que intentaven aprofitar la situació de l'illa respecte de la península - i especulatius -. a relacionar amb la fam de redistribució de la propietat al camp. En entrar en el món polític illenc, March i el verguisme assoliren l'enfonsament del caciquisme maurista, apareixent inicialment com a un moviment d'"esqueres", d'atac als vells cacics i als botifarres, a l'esperit antiquat d'un part de la burguesia mallorquina, en defensa d'un renovat capitalisme més agressiu, i tot això tant en el món urbà com en el camperol. Un èxit tanmateix fonamentat en l'atracció exercida envers una part important dels conservadors i el pacte amb els propis mauristes. I és qué, des del seu començament, també fou clar que March i el verguisme volia - i aconseguia - donar una resposta controlada per dalt a la sèrie de canvis socials i econòmics que venien de lluny però que les primeres dècades del segle estaven posant en un primer plà: desmantellament de gran part de les propietats nobiliaries, crisi i modificació del model de desenvolupament econòmic vuitcentista, aparició amb força política considerable també a Mallorca del moviment obrer. Fou en aquest marc, un marc que incloïa la crisi dels partits dinàstics espanyols que assoliren un elevat grau de coherència tant les activitats de March i el verguisme com la importància donada pel poble mallorquí a les mateixes.

Primeres passes polítiques: L'enfrontament amb Salas

March començà a intervenir en el món polític illenc en uns moments de crisi del partit conservador que s'havia dividit entre els "idonis", que acceptaven el cabdillatge de Dato, i els mauristes, seguidors de Maura. A Mallorca el pes del maurisme era obvi i es féu sentir per damunt inclús de la divisió formal del partit. A partir del 1914 March donà, si més no, suport econòmic als idonis i molts ho assenyalarien, això no era estrany donat el seu enfrontament amb Manuel Salas, qui optà clarament per Maura. Manuel Salas i Sureda era de l'edat d'en March, comptava però amb negocis familiars importants com els de La Petrolera, al Molinar, i La Salinera Española, a Eivissa i San Pedro del Pinatar, a Múrcia. Personalment, s'interessà també pels negocis naviliers - La Naviera Mallorquina -, i agraris - La Agrícola Mallorquina -. March i Salas havien topat ja feia uns anys. Salas era un dels vocals més influïents del Banc de Crédit Balear des de 1905; el 1911 cessà en discrepar dels motls crèdits concedits a March. Era el moment que March obtenia el monopoli del tabac al Marroc. El 1914-1918, a més figurà ell com a un dels vocals més influïents del Banc.

Les primeres conteses polítiques amb intervenció comentada de March foren les de les eleccions municipals de Ciutat. Hom li atribuí un cert paper en la derrota maurista a les de novembre de 1915, quan la coalició formada per idonis, liberals i reformistes assolí 13 regidors front als sols 5 de mauristes, demòcrates i reformistes dissidents. El nou ajuntament de Ciutat a partir de gener de 1916 el composaren 22 regidors de la coalició dominada pels mauristes. El pes del maurisme disminuí encara més arran de les eleccions del 1917 i en el nou ajuntament - on després de molts anys entrà un socialista, Llorenç Bisbal - els mauristes quedaren reduïts a 8 regidors.

La Isleña Marítima

Tanmateix, els primers grans sotracs del món polític illenc provocat per en Verga es produïren a finals de 1917, començaments de 1918, amb el denominat afer de La Isleña Marítima i la donació d'una casa del poble als socialistes mallorquins. March provocà l'absorció per la Transmediterrània de La Isleña Marítima. Primer comprà accions d'aquesta, féu públic l'estat financier deficitari de la mateixa i finalment vengué unes quatre mil dues centes accions de La Isleña Marítima a la Transmediterrània. Tota l'operació provocà un moviment de resistència d'una part dels accionistes de La Isleña que de cop volgueren aparèixer com a defensors de la mallorquinistat front el capitalisme peninsular. Des de conservadors fins a radicals cridaren per la mallorquinitat. El fet fou però, com digué la pròpia Almudaina, diari contrari a March, que hom lluitava en realitat no per Mallorca, sinó pels interessos d'uns quants accionistes, aquests en poder negociar les accions en bones condicions no dubtaren. A notar que entre els directius de La Isleña hi havia persones ben importants: Miquel Salom, Jordi Aguiló Cetre, Antoni Qués, Bernat Amer, Joan Massanet, etc.; sols el maurista Bernat Barceló es mostrà irreductible. L'afer cuejà encara força temps: els weyleristes l'agost de 1920 encara parlaven de crear La Nueva Isleña.

El regal de la Casa del Poble

D'altra banda, al mateix temps, hom sabé que March havia cridat al socialista Julià Ferretjans i li havia ofert diners per a construir una Casa del Poble, sense cap condició. La Federació de Societats Obreres de Ciutat, acceptà l'oferiment el 6 de febrer de 1918. Inicialment, calia demanar a l'ajuntament un solar; March es feia responsable de les despeses de la construcció de l'edifici. El fet provocà una crispada votació a l'ajuntament el dia 18 de març de 1918, majoritàriament contrària a la concessió del solar, vint contra nou: tots els conservadors, els jaumins i catòlics, els mauristes, un liberal i un reformista, contra quatre liberals, tres reformistes i un socialista. Llavors en Verga cedí una part d'un solar seu i la construcció de la Casa del Poble s'inicià tanmateix; a l'espera de l'acabament de les obres, assegurà el lloguer d'un local ampli al carrer de Ballester. El regal de la Casa del Poble permeté, no caldria dir-ho, posar de manifest el populisme que March incorporà des de molt d'hora al verguisme. Lògicament March celebrà diverses entrevistes amb els socialistes; la versió de "El Obrero Balear" fou del següent tarannà: ( 18 )

" (...) También manifestó a los comisionados que cuanto se proponía hacer no lo hacia por temor ni halago a nadie, sino porque creía era un deber de los ricos gastar parte de su dinero en bien de los proletarios. Además, añadió. tengo un hijo que me impulsa a seguir esta ruta, y para que lo veáis ahora le llamaré y os convenceréis de ello. El Sr. March llamó a su hijo y a presencia de los comisionados les preguntó en qué quería que su padre gastara el dinero, contestando el niño, que tendrá unos doce o trece años, que debía gastarlo en escuelas para obreros (...)".

"(...) Ni por asomo, añadió, he pensado yo hacer servir a los trabajadores de instrumentos de mis particualres negocios: primeramente porque tengo la certeza de que no se prestarían a ello y en segundo lugar porque no me conviene ni necesito de ellos, pues yo hago los negocios con la burguesía y no con los obreros. Y tanto es así, que no quiero utilizarlos para nada (...) que yo os autorizo para que con toda libertad y sin temor algunos me combatáis cada vez que a vuestro juicio lo merezca. (...)"

Amb el regal d'una Casa del Poble, que era deixada realment en mans dels obrers, o per a ser més exactes en mans d'un patronat controlat pels socialistes, era fàcil contraposar March a Manuel Salas. Com digueren en més d'una ocasió els socialistes en la polèmica que se'n derivà, el paternalisme obrerista de Salas era d'un tarannà distint, que pretenia el control ideològic dels obrers - per exemple impulsant el Patronat Obrer, catòlic - o, més encara, el control quotidià sobre els treballadors: Salas havia construït cases per als seus obrers de La Petrolera, però si deixaven la feina o els acomiadaven perdien tots els seus drets .. El populisme de March, si ho calia, havia de restar reforçat anys després, quan el 20 de gener de 1924 un discurs seu inaugurà oficialment la nova Casa del Poble:

"(...) Ningún espíritu abiertamente liberal puede atemorizarse ni sentir escalofrios ni espanto ante el hecho de que la clase trabajadora se prepare y se ponga en condiciones para tomar parte en todas las manifestaciones de la vida pública (...)

He de haceros una confesión. Yo no puedo compartir íntegramente vuestras fórmulas reivindicatorias. Pero yo he sido un trabajador como vosotros, yo he conocido los sinsabores y las amarguras de la inseguridad de la vida. Yo nada debo a la herencia; cuando tengo, me lo ha proporcionado mi trabajo. Pero desde mi plano actual de capitalista, he podido observar que no siempre el bienestar es fruto o compensación del trabajo realizado; que en la sociedad viven holgadamente elementos, sin efectuar aportación alguna al patrimonio social, y que vosotros, trabajadores, erais merecedores y teníais opción a una distribución más equitativa y a un mejoramiento de vuestra vida. Y esta observación fue, la que me decidió a daros armas, para poder luchar dignamente por la consecución de vuestros ideales. (...)"

No és el moment d'allargar-se més en aquest punt. March aconseguí de representar, al marge d'altres consideracions, una actitud envers els obrers mallorquins força distinta de la tradicional dels sectors illencs dominants. Si més no, pareixía estar conforme amb la intervenció del moviment obrer en el joc polític, en el sistema polític que aquells anys hom intentava refer.

La desfeta maurista

Aparentment, i a partir de 1916, la crisi del partir conservador mallorquí semblà estabilitzar-se i el joc polític d'altura tornà a ésser dominat pels caps tradicionals dels partits dinàstics, ara dividits en diverses famílies. Aquestes arribaren a acords operatius el 1916-1920 a l'entorn especialment de les eleccions legislatives i de les municipals de Ciutat. En les eleccions a corts, hom imposà a Mallorca un repartiment de candidats que esdevingué força estable: 2 conservadors (repetidament Josep Socias i el comte de Sallent), 1 maurista (Maura) i 2 liberals (sempre el romanonista Alexandre Rosselló, més, segons el cas, un garciaprietista o un albista, Weyler, Eusebi Pascual o Lluís Alemany). Així hom pogué aplicar el famós article 29, que proclamava diputats, sense fer eleccions, al candidats presentats si no excedien el nombre de llocs a cubrir. El febrer de 1918 i el desembre de 1920. Calgué fer eleccions l'abril de 1916, a l'enfrontar-se Joan Valenzuela al cap del partit liberal illenc, Bernat Amer, qui imposà Weyler com a candidat. També, el juny de 1919, en aquesta ocasió amb menys neguit per als partits dominants: les forçaren els republicans i socialistes que es presentaren coalligats.

A Ciutat, després de la desfeta maurista de novembre de 1915 ja comentada, hom retornà d'alguna manera a una entresa electoral força àmplia de liberals, conservadors i mauristes, que comptava a vegades amb la presència minoritària de jaumins i algún catòlic presentat com a tal. Els reformistes se'n veieren desplaçats i si el 1917 anaren amb el Bloc Assemblaista (amb regionalistes, republicans i socialistes), el 1920, arraconats, hagueren de pactar amb els weyleristes, també marginats. El mateix 1920 els socialistes assoliren la seva votació més alta, en coalició amb els republicans federals.

El populisme de March

Certament, hom pot trobar acusacions que comencen a assenyalar March com a l'home en l'ombra de la política mallorquina d'aquells anys. Hom feia notar les seves relacions, publiques, amb Santiago Alba, Romanones - que figurà aviat en el consell d'administració de la Transmediterrània, al igual que el també liberal i cap de la Diputació Lluis Alemany, o Antoni Ques - a més de ministres com el regionalista català Ventosa, o amb el cap liberal mallorquí Bernat Amer. Tot plegat ho denuncià abastament "La Vanguardia Balear", òrgan de Jeroni Massanet, gran defensor de Salas o detractor de March. No cal dir que hom culpà aiximateix en Verga de l'èxit socialista a Ciutat en les municipals de febrer de 1920. En tot cas, sembla prou evident la creixent influència de March, respecte de liberals com, d'altra banda, es posà de manifest en l'afer ja vist de la Casa del Poble de Ciutat.

Ara bé, March, sabé crear-se una imatge politica, difosa però identificable, d'home acosat per la vella política. No es estrany doncs que les primeres grans defenses polítiques les rebés dels socialistes i d'alguns republicans. Això en uns moments d'una situació social especialment crispada a Ciutat, en flagrant contradicció amb els acords, per dalt, que imposaven els partits dinàstics. Només cal recordar els avalots causats per la manca de subsistències, en especial manca de carbó i farina, i pels rumors d'exportacions clandestines i negocis especulatius a l'entorn de les mateixes. El 18 de febrer de 1918 a Ciutat la guàrdia civil ferí un jove socialista, mort als pocs dies i l'any següent, en l'aniversari dels fets, es produí un generalitzat saqueig de comerços i botigues. Recordar, en fi, que el 1018-1921 hi hagué un ascens espectacular del moviment obrer organitzat, a Ciutat i forces pobles mallorquins, amb presència encontrada de socialistes, anarcosindicalistes i el 1921 comunistes, amb un moviment vaguístic com mai s'havia vist a Mallorca.

La fàbrica d'adobs de Porto Pi

Tanmateix, March no entrà obertament en el joc polític illenc fins el 1921, l'any també del conegut com afer de la fàbrica de Porto Pi. La construcció d'aquesta fàbrica de superfosfats, d'adobs químics era una empresa ambiciosa. En Verga aconseguí, no sense oposició, que l'ajuntament de Ciutat, a finals de febrer de 1921, donés suport a la seva petició de rebaixa de drets per a la càrrega i descàrrega en el port que ell construïa a Porto Pi. L'oposició vingué dels mauristes i d'algun conservador. Desprès de l'aparició de "El Dia", a finals de maig i més encara de la constitució del govern presidit per Maura, que havia deixat fora els liberals albistes i els reformistes qualificats per Maura de grups d'extrema esquerra, les coses conviaren. A començament de l'octubre de 1921, els mauristes aconseguiren que el governador suspengués les obres i aviat la suspenció provincial fou ratificada per Reial Ordre del ministeri de la Governació. Hom adduí que la fàbrica de Porto Pi no cumplia les normes higièniques pertinents: els mauristes deien que la fàbrica trencava el paissatge, contaminava i arruinava els propietaris de xalets de la zona. La fàbrica no pogué ser reoberta fins que els liberals - Garcia Prieto - tornaren al poder el desembre de 1922. L'afer tingué una importància especial per als socialistes, els quals a mé havien de fer front a la paulatina pèrdua del seu tradicional control sobre el moviment obrer illenc, així foren els principals impulsors d'una llarga i dura vaga al metall que s'havia iniciat justament a les obres de Porto Pi. Els socialistes defensaren ben explícitament en Verga, analitzant un cop més, sigui de passada, el significat que tenia l'ascensió de March a Mallorca:

" (...) El señor March es un destructor de nuestra aristocracia porque con las adquisiciones de sus grandes propiedades destruye su antiguo poderío feudal base de sus añejos privilegios y desterradas tiranías. El señor March es un capitalista que niega el apoyo que otros de su clase prestan al clero; además no va a misa ni es fácil que comulgue; haa retirado las subvenciones y donativos a Congregaciones religiosas, a curas, frailes, monjas, y sobre todo cometió el delito, para esa gente imperdonable, de regalar a los "descamisados" trabajadores su edificio para Casa del Pueblo (...)"

" (...) Verdads es que Porto Pi es una de las bellas maravillas de nuestra costa que nuestros veraneantes han escogido para su solaz y recreo estivales. Los chalets rodeados de hermosos jardines a la orilla del mar incitan al goce de los que tienen dinero y tal vez inspiren ritmos de sentimentalidad y poesía a los románticos. No lo dudamos. La fábrica del señor March enclavada en aquellos lugares paradisíacos afea su estética y forzosamente ha de producir emociones de una poesía distinta. La poesía de la actividad y del trabajo formarán contraste con la poesía del silencio y la holganza que reina en aquellos chalets admirables.

Pero el silencio y la holganza representan la tranquilidad, el descanso y la muerte; la acción y el trabajo son la riqueza, la prosperitad y la vida. Cantad pues, poetas, vuestras estrofas al trabajo y la vida que encarna la fábrica de Porto Pi y dejad que los sepultureros canten las suyas a los panteones de la muerte que se ha dado en llamar chalets"

March, el protagonista polític de Mallorca

March intentà el triomf a Ciutat en les eleccions municipals de febrer de 1922. Fracassà: fou Salas qui guanyà. triomfa la coalició maurista-weylerista. S'havia trencat l'entesa dels anys anteriors i, ja clarament, els conservadors, liberals, republicans i els mateixos socialistes eren la base de la força del verguisme. Tanmateix, els resultats foren distints als pobles i a Ciutat mateix el fracàs ho fou de forma molt relativa. En el fons no fou cap fracàs. Serví per a generar una opció nítidament verguista, una opció "d'esquerres". Preparà el triomf de March en les eleccions generals de l'abril de 1923. Això explica la virulenta companya que descabdellà el maurisme, especialment des de "La Acción", de Madrid. Durant un temps, forces socialistes encapçalades per Joan Monserrat Parets, que a Llucmajor havia anat ja en distintes ocasions en coalició amb republicans i liberals, ho cregueren que la única possibilitat de l'esquerra a Mallorca era trencar l'entesa dels liberals amb els conservadors, era el verguisme. El partit socialista es dividí. L'actuació d'en Verga fou ambigua. De primer combaté els conservadors, que marxaren amb els mauristes; després s'acostà  a bastants conservadors descontents i, com ha quedat dit, forces republicanes i socialistes. Al final, però, respectà Maura i simplement, en les eleccions generals, ajudà el comte de Sallent en contra del també conservador Josep Socias. En definitiva, March aconseguí d'entrar del tot en el joc polític d'altura a Mallorca- La seva nova posició de gran actor polític illenc ja no la perdria mai.

III. LA GUERRA CIVIL

March financià els generals sublevats el juliol de 1936. Col·laborà, sembla que sense dubtes, amb suport econòmic, en la preparació del Alzamiento i ajudà el bàndol nacional en els primers mesos de la guerra. De tota manera, si hom cerca amb cura referències bibliogràfiques serioses, aquestes són ben poques. En general, molts llibres en parlen dels ajuts, de les "implicacions" de March, però les fonts primeres adduïdes són mes aviat pobres. Luís Antonio Bolín, corresponsal de l'"ABC" a Londres, que actuà com a agent de Franco el juliol de 1936 i que publicà unes memòries el 1967, España, los años vitales, José M. Gil Robles amb el seu conegut llibre No fue posible la paz, de 1968. Ignacio Luca de Tena, el marquès propietari de l'"ABC", que era a Biarritz, com Gil Robles, i que el 1971 publicà Mis amigos muertos, José Ignacio Escobar, marquès de Valdeiglesias, amb Así empezó, de 1974. En fi, Pedro Sáinz Rodriguez que no edità les seves memòries, Testimonios y recuerdos, fins el 1978. Poca cosa més. Una sèrie d'actors de les negociacions exteriors dels generals sublevats el juliol de 1936 que publicaren els seus records molts anys després dels fets i que no dónen massa detalls de la intervenció concreta de March. Uns actes, a més, poc relacionats amb la situació mallorquina.

Fins el libre de Johnn F. Coverdale, el 1975, en la seva versió original anglesa, hom no va recórrer directament als documents oficials diplomàtics, en especial els del Ministeri d'Afers Extrangers del règim feixista de Mussolini. Constitueix, és clar, un punt de referència de fiar. Tanmateix, cal anar alerta amb l'ús acrític dels documents diplomàtics i consulars. El treball de Rosaria Quartaro - 1982 - es ressent de l'ús quasi exclusiu dels papers del Foreign Office, els quals en el millor dels casos dónen simplement la visió britànica del moment, visió que sovint recull interessadament més aviat rumors que no notícies comprovades.

El primers mesos

En tot cas, els papers consultats tant per Coverdale com per Quartararo permeten de referir-se amb una major aproximació al paper de March en relació a la situació mallorquina durant els primers mesos de la guerra. Completen els pocs testimonis més directes i propers d'alguns mallorquins o persones ben relacionades amb la realitat illenca d'aquells moments: el manuscrit del capellà militar Mateu Nebot; les notes del tinent coronel Luís García Ruíz; el famós llibre de Bernanos, etc.

Fet i debatut, la literatura existent no permet massa més - i potser no és poc - que centrar l'atenció en la intervenció de March en uns quants afers de compra de material bèl·lic a l'extranger, en especial avions, per als sublevats. Per a començar, la primera quinzena de juliol, en el lloguer de l'avió Dragon Rapide que permeté el trasllat de Franco des de Las Palmas a Tetuan, per a fer-se càrrec de l'exèrcit del Marroc. Segonament, en la compra de dotze avions Savoia 81 bombarders, dels quals n'arribaren nou útilment al Marroc, demanats també per Franco, per ajudar al pas de les forces marroquis per l'estret de Gibraltar. Tercer, en la compra també a Itàlia de 3 aparells de caça CR 32, 3 hidros de caça Macchi 51, 300 bidons de benzina, 12 metralladores Breda de 20 mm. 97.000 dispars d'artilleria antiaèria - 70.000 d'ells antitancs -, una quantitat no precisada de bombes, transportat pel vaixell Morandi que arribà a Ciutat contra les tropes i els vaixells de l'expedició de Bayo. Cal advertir que aquesta relació de material prové d'un document militar reproduït per Martínez Bande. Els papers italians consultats per Coverdale estableixen una llista un xic distinta: el 19 d'agost arribaren a Mallorca 3 hidroavions bombarders que hagueren de retornar el 26 d'agost a Sadenya per manca de material de recanvi i bombes; el día 27 del mateix mes atracà el vaixell esmentat amb 2 caces CR 32, 12 canons antiaèris de 20 mm., municions, bombes i gasolina. Les diferències entre una i altra relació no semblen excesives. En tots aquests casos, March n'hauria assegurar el finançament, primer des de Biarritz, després des de Roma, per més que les negociacions concretes fossin dutes a terme per diversos emisaris directes dels sublevats.

Altres col·laboracions

Hi ha moltes més noticies sobre l'activitat de March, notícies les més de les vegades suposades, potser raonablement. March hauria donat garanties econòmiques als militars conspiradors, especialment a través de Tomàs Peire, comandant d'Estat Major. Respecte Mola, hauria promès el suport econòmic a la família i assegurat la compra d'un avió Airsped Envoy, justament l'avió que estavellà Mola el 3 de juny de 1937 prop de Castil de Peones, a la província de Burgos. D'altres afirmacions semblen més arriscades, en tot cas compten amb menys referències concretes. A Sanjurjo li hauria ofert un avió per a traslladar-se a Pamplona. Hauria intervingut en la fixació de l'ajut alemany a través d'una hipotètica relació amb Canaris. Més encara: hom ha afirmat que el subministrament de petroli als sublevats de part de la Texas Company es féu un base a crèdits avalats per March, però - i això és una mostra gràfica d'afirmació arriscada, no contrastada . l'única justificació que he pogut llegir és que el president de la Texas, el capità Torkild Rieber, era a Roma, com March, quan adreçà un famós telegrama a la seu central de la Texas que deia "Don't worry about payment" ("No es preocupin pel pagament") Un altre preocupació dels biógrafs de March ha estat la de quantificar l'ajut econòmic esmerçat. L'única referència justificada prové de Félix Maíz, secretari de Mola, recollida per Garriga: March hauria posat a disposició de Mola valors i accions per un total de sis cents milions de pessetes. En fi, fins i tothom ha volgut creure que March va comprar part de la fàbrica italiana de material bèl·lic Savoia; ningú n'ha aportat cap prova testimonial no documental.

Resten dues històries confuses més, d'abast certament important, La Transmediterrània fou incautada tant per les autoritats republicanes com per les del bàndol nacional, en aquest cas formalment per ordre de 31 d'octubre de 1936, que declarà unitats auxiliars de la marina de guerra, els vaixells de la companyia. Anteriorment però els vaixells ja havien estat usats en el transport de tropes del Marroc a la península +. El màxim que hom pot dir és que March no protestà, que fou una "incautació amistosa". D'altra banda, hom insisteix que March era el darrer d'una societat anònima financera nacional italiana, creada per Mussolini per a centralitzar les operacions comercials italo-espanyoles. Coverdale però parla, més modestament, sols d'uns intents promoguts pel capità Margottini, comandant del destructor italià Niccolo Zeno que era des d'abans de la sublevació al port de Palma, per a posar sota l'Ente Nazionale Fascista per la Cooperazione tot el comerç entre Itàlia i les Balears, el setembre de 1936.

March i Falange

Per acabar. Pot semblar, pel dit fins aquí, que les relacions de March amb els sublevats foren homogènies i sense fisures. Tanmateix hi ha algun indici, cert, sobre tensions acusades entre March i la Falange, i ben especialment respecte de la situació mallorquina. Ridruejo explica l'entrevista que mantingué amb March, el 1938, a l'hotel Consdestable de Burgos, entrevista preparada per Agustí de Foxá, i en la que March s'hauria mostrat "preocupat" oek "socialisme" de la Falange i del propi Ridruejo. Referències més precises es poden trobar a Mallorca. En especial, la topada amb el comte Rossi de Joan March i Servera, fill gran de March resident a l'illa, el qual davant les pressions de Rossi declarà obertament que ell no era falangista i que no volia el domini ni falangista ni feixista de Mallorca, tot recordant que l'ajut italià havia estat pagat pel seu pare. La topade no fou aliena a la recança amb que fors sectors dominants de l'illa reberen les pressions italianes i el creixement "desmesurat" de la Falange mallorquina. El fet és que Ciano intentà calmar els impulsos tant de Rossi com del capità Margottini i ordenà que deixessin tranquils els March. Aquest és un tema ja esmentat per Bernanos el 1938, confirmat posteriorment mitjançant els telegrames italians revisats per Coverdale. Com ha afirmat Josep Massot, sembla que l'influent mallorquí intervingué en el procés de "domesticació" de la Falange en els primers mesos de la guerra. Ha pogut adduir tant els testimonis de falangistes dirigents Hedilla o Garcia Venero, com el del socialista mallorquí i empresonat llavors Andreu Crespí.

 

 

 

 

 

 

 

 

1.- Ho anirem veient, amb March moltes coses són dubtoses. Fins i tot l'any de naixement. La major part de la bibliografia existent accepta com a bo el 1880, però, en l'escriptura de donació de la Casa del Poble de Ciutat de Mallorca, March figura com a donant, amb 37 anys. L'escriptura està datada el 17 de gener de 1920: hauria nascut per tant el 1882. Aquest mateix any és el recollit per la Fundació March, segons que cita John Brooks, Annals of Finance, "The New Yorker", 21 maig 1979, pàg. 53

Es obvi que amb un article de les característiques del present no podré justificar totes i cada una de les afirmacions fetes. Serveixi aquesta primera nota d'avís i disculpa alhora.

2.- Sa Pobla, segons Benavides, llibre citat a la bibliografia, pàg. 34; Pont d'Inca, segons Garriga, pàg. 37. Dixon no es compromet: "cercano a Palma (pàg. 17). D'altres autors no en parlen.

3.- "La Vanguardia Balear" el 5 de febrer de 1915, així ho afirmà, Benavides parla de la "hija de un banquero de Alcudia" (pàg. 47). Dixon; sense precisar, diu "hija de un banquero", el qual hauria donat a March aviat un crèdit de 150.000 pessetes per als seus negocis immobiliaris. D'altra banda, potser cal tenir en compte que Pere Antoni Servera - no Bartomeu Servera - era des de 1901 vicepresident del Banc de Crèdit Balear; en fou president des del 1907 fins a la seva mort el 1914 i ajudà amb crèdits a March, Vegeu-ne el capítol de Lluís Alemany a Banco de Crédito Balear, 1872-1972. Primer Centenario, Palma, 1972

4.- Intervenció de Joan March a les corts, en la sessió del 5 de novembre de 1931, citat segons Arturo Mori, Crónica de las cortes constituyentes de la Segunda República Española, vol. IV, pàg. 122. (Madrid, 1932).

5.- Amadeu Hurtado, Quaranta anys d'advocat, vol. I. Barcelona, 1969, pàg. 326

6.- Josep Pla, Joan March, 1964, dins Retrats de passaport, B. 1970

7.- Hom pot trobar el document reproduït a B. Díaz Nosty, pp. 135-137.

8.- Citat per Garriga, pàg. 215

9.- Dionisio Pérez, La Dictadura a través de sus notas oficiosas. M. 1930. pàg. 272-273

10.- Discurs de Prieto a la sessió de les corts del 14 de juny de 1932, citat segons I, Prieto, Dentro y fuera del gobierno. Discursos parlamentarios, Mèxic, 1975, pàg. 217-218-

11.- Azaña, Obras completas, vol. II. Mèxic 1967, pàg. 367

12.- Segons versió de Morí, pàg. 111

13.- Azaña, Memorias políticas y guerra, Barcelona, 1978, vol I, pàg. 269

14.- Reproduït a D. Martínez Barrio, Memorias, Barcelona, 1983, pàgs. 185-186

15.- J. Monserrat Parets , El "Verga" y la Casa del Pueblo, a "El Obrero Balear", 14 març 1919

16.- "El Obrero Balear", 8 de febrer i 29 de març de 1918

17.- "El Obrero Balear", 25 gener 1924

18.- Simón Fullana, El "Verga" y la clase trabajadora, "El Obrero Balear", 7 octubre 1921