Memoria Civil, núm. 22, Baleares, 1 junio 1986

Damià Quetglas

Queden records espergits i el dit acusador estirat. Però Algaida, aquest aplec de cases amb façanes ben acurades -signe inequívoc de gent aque dóna la cara-, va viure aquelles hores tèrboles de silencis i fosca amb intensitat, malgrat fos a l'interior de les cases.

Hom recorda amb delectança els anys que a la Sala es tornaven els Borrassos i els Bondia. Tenien el plet posat en el cap de cantó del carrer Yglésia. Era dels Bondia i aixecaven paret quan ells maneven. I els Borrassos els feien fer enrera, quan eren els qui manaven, perquè els tancava pas a la casa, just enfront.

Aquest aixecar i tomar cap de cantó va esdevenir acció política secular. Més estrany havia estat l'assassinat de Xesc Roca anys enrera, quan encara funcionaven els molints i els menestrals llançats a la prosperitat arbitraven la vida social.

Música Nova / Música Vella

Amb la Segona República la gent d'Algaida deixà de ser actor passiu. Els homes tallaven marès i picaven esquerda a les carreteres, que un nou món d'automòbils enveïa l'illa. Sembla que guanyaren les eleccions els homes de Pere Janer, l'amo en Pere Mena. Però foren anul·lades. Al Luna Park, cinema d'estiu de la població, en Collet de Montuïri hi feia un mitín. En Pere Mena, batle en funcions l'anul·là abans que el batle del poble de veinat en fes llarga al·lusió d'ell.

Per això, tal volta, no guanya les eleccions del 31 de maig. Fou elegit un home que havia passat molts d'anys a França i que ara regentava l'hotel Malgrat de Peguera. que havia construit, tot ensumant un futur cert i pròsper-

El resentiment envers a l'opinió del poble es posava de manifest a cada instant. La gent acudia mesclada, però en massa, a tot esdeveniment. Tant era anar a saludar a Alcalà-Zamora a l'hostal, com a acudir davant la sala a assaventar-se dels afers públics. No mancava. algun cop, la calentura de sang i els estira-i-arromsa. Es recorda el dia que Na Papellonna va treure de males maneres unes al·lotes de Campos. que, fent una passetjada amb bicicleta, van gosar a entrar a l'església amb falda-pantaló o sense cobrir-se el cap amb el vel. Les atrevides donaren compte a l'Ajuntament, Hi faltà poc per les mambelletes. També es va viure un dia àlgid quan es llevaren els crucifixes de les escoles. Hi havien acudit els defensors de la fe amb barres de ferro.

El batle Pere Llull i la seva esposa

Pere Capellà i Roca Mingo Revulgo

Tampoc passà a més la cosa, quan Bernat Jofre feia un discurs a la plaça, amb motiu de les eleccions del 36, i Don Gabriel Mulet el tatxà de mentider.

En Pere Capellà, era l'ànima de la nova Esquerra Republicana, que habitava els damunts de ca'n Mena. Era un poc el responsable de la festa. I contestà al senyor conservador que ells mai havien sabotetjat cap acte de la dreta. I l'apotecari arguí que no era un sabotage, perquè l'acte era al carrer. En Capellà amb l'enginy que el feria popular més tard rera el pesudònim de Mingo Revulgo, li contestà que al carrer també hi havia ases i ningú les compartava que pegassin coses.

La gent ja s'havia destriada i acudia als cafés dels seus respectius partits, ca na Mena o ca'n Mulet. Estava de baixa el que havia estat café de la Unió Patriòtica del temps de Primo de Rivera, que aquella primavera del 36 donaria seu a les joventuts socialistes. Mentre, els diumenges, les converses sota els pins de la plaça eren amenitzades per les dues "musiques" locals. la competència política havia arrivat a això. Ni una part ni l'altra deia "con la música a otra parte"

Amenaces i batle nou

Quan foren inaugurades les escoles, ja hi va haver alguns joves que contestaren els discursos. Es deia que alguns anaven a Llucmajor a practicar el tir amb els falangistes. Alguna nit deixaven a les finestres cartes anònimes plenes d'amenaces. En Pere Llull, en Tirós fou nomenat president de la gestora que es feria càrrec de l'Ajuntament. S'acabava de casar per l'església, perquè el jutge no es volia casar pel civil. Esperava temps més favorables per normalitzar el seu estat civil, però quan es preparaven les festes arribà un cotxe de falangistes de Llucmajor i canvià la bandera. Es parlava d'un cop d'Estat i a cada seu de partir esquerrà hi havia destacats informadors a Ciutat. Els socialistes havien de partir cap a una concentració al Castell d'Alaró. Tenien tres-centes corbates vermelles preparades. El secretari Joan Oliver, Serení i l'amo en Toni Sastre de Son Endiot, que havia estat el segon batle aquests anys les feren amagar i espargir la gent.

Arròs amb grumallons

"L'arròs va a grumallons" va comentar algú el 16 d'agost quan es sentien els trons de les bombes del desembarcament. La gent ja estava amagada per fora vila i anava pels racons. Però els joves de Falange encara arreplegaren més d'una cinquantena d'homes a l'Ajuntament. El tinent Saiz Gralla va ordenar la triadella de tanta gent -moltes freixures hi ha!, apostillava el seu petit, però sanguinari acompanyant. Nou homes de la cinquantena foren transportats a la nit a Manacor per no tornar veure més la plaça no sentir altra vegada cap de les dues "musiques".

Oli de ricí, registres i alguna altra detenció ompliren els dies fins al quatre de setembre, que la Falange organitzà una excursió al que havia estat Front de Batalla. La Secció Femenina, de retorn en feu espams dels desastres.

La gent ja no anava a la Sala. Sortia a la plaça i desfilava obligada quan l'exèrcit "nacional" ocupava alguna ciutat. Banderes als balcons i façanes. Portals oberts de pint en ample. Fins i tot, els d'aquells que dues vegades al dia havien de passar revista al quarter de la guàrdia civil. Però s'havia aturat la matança. La sang bullia, però no es donava cara. Ja no es passetajaven enfilats d'orelles, només algú deia que es guanyava la vida a gatillades. I, baix-baix. altres dits i cors que bateguen, l'apuntaven.

AL MARGEN

El batle, un germà i el seu pare, els 3 Serralts, foren acompanyats al cementiri de Manacor per Llorenç Antich  Mora, segon batle, Tomeu Sastre Bandereta, Joan Oliver Serení, Miquel Jaume Mindona, Miquel "metge" i Miquel Oliver Talaieta. Tots nou foren afusellats.

De retorn, a l'hostal qui havia disparat donà la nova de l'assassinat, aconsellant a la jove i garrida esposa del batle que ja en podia cercar un altre.

Per això els amagatalls foren més cercats. En Sebastià Truc i en Manila hi restaren molt de temps dins un pou sec.

Però alguns dels que estàven tancats a Ca'n Mir no van tenir la sort de glopetjar silenci i soletat. Miquel Noguera Barrera, Tomeu Trobat i Jaume Mena foren afusellats en alguna de les famoses tretes nocturnes, sota l'excusa d'un lliberació repentina.

En Joan Bibiloni Monet" conegut corredor de bicicletes algaidí fou trobat mort al Coll de Sa Grava, quasi irrecognoscible,

En Pere Capellà va poder escapar cap a zona republicana des de Porto Colom, on s'havia refugiat. El dia 22 de juliol va partir amb una barca amb la qual havia arribat el batle d'Eivissa, fugitiu de la seva illa, que s'havia aturat per cercar noves de Mallorca. Ja havien partit els carabiners del lloc, el dia abans. La seva familia fou sovint molestada per tal de saber noves del mestre, fins al punt d'un simil d'afusellament al seu pare en el cementiri de Vilafranca.

El secretari, Rafael Gamero Ginate, fou acusat de tenir armes a la fonda on es quedava a romandre. També fou assassinat.