Son Servera, la ira de la victoria, causa de la desmemoria

Memoria Civil, núm. 20, Baleares, 18 mayo 1986

Damià Quetglas

Encara es fa difícil fer memòria de Son Servera. Es respira temor a cada alenada quan es parla d'aquell estiu del 36. Els rercords de la República desapareixen entre la calitja estiuenca i els niguls de fum i pols de la batalla. Petits drames personals i familiars i desgregades històries omplen el mes d'agost. La història comença amb la victòria, el 4 de setembre. I evidentment és una història definitivament trencada en dos bàndols. El reembarc esdevé victòria per a uns i tomba anònima per als altres. I, per sobre, silenci, visites com si d'un santuari es tractàs i, finalment, hotels i establiments, amb nom estranger.

La República arribà a Son Servera com hi han arribat tantes altres coses: des de fora i sense adonar-se'n. Republicans, sempre infiltrats entre els vells conservador i en contra el cacicatge de nou encuny que suposaven els liberals verguistes, començaren  a fer camí propi. Aviat obriren el Centre Republicà en l'actual local de la Granja, al costat del mateix ajuntament d'aleshores.

Amb la reorganització de la dreta illenca, tradicional liberals i conservadors es refoneren a Acció Popular de Mallorca i obriren portal al que és actualment edifici de l'Ajuntament, davant la parroqua de Sant Joan. Segons una senyora de dretes, de tota la vida, els republicans no passaven de la trentena. Però la victòria del Front Popular arreu de l'Estat suposà la pujada al poder d'aquests republicans encapçalats per Sebastià Pons, membre d'Esquerra Republicana.

Sebastià Pons, al centre de la fotografia, batle republicà de Son Servera

Del cop de plomada al cop d'Estat

Aquest cop de plomada gubernamental fou tan escandalós com l'anunciada repartidora o la retirada dels crucifixes de les escoles. A més a més, aquest batle feu retornar a la caixa uns set-cents duros que hi mancaven al batle anterior, Miquel Nebot, Leu.

Hi havia simpatitzants de Falange entre els joves ben-estants del poble i algun amo de possessió. El reste es preocupava més de sobreviure que dels assumptes polítics. Una traca d'aquests joves falangistes amollada a la plaça els havia costat una multa de 10 pesetes que es dignà a imposar el batle Leu. Ara, les manifestacions dels falangistes, encara que més encubertes, eren més decissives contra l'ajuntament republicà. El vicari Ramón Vives, natural de Sant Llorenç i que mostrava cert talant progressista, sofrí les ires d'un malintès sobre el permís del bisbat per acompanyar els al·lots de l'escola a Barcelona. Fou desterrat a 10 km, de Son Servera.

El cop d'Estat del 19 de juliol es produí lo suficientment enfora, com és Ciutat, com per a no significar res més que la represa del poder per part dels que sempre l'avien detentat d'una manera més definitiva, amb el recolçament militar.

Comandament Militar

El senyor de Son Corb, Olimpio Aguado, militar professional, fou nomenat batle i comandant militar de Son Servera. Quan els falangistes i el sergent Alzina, per ordre superior, preniren el 16 elements d'esquerra més destacats, don Olimpio es negà a firmar el trasllat al castell de Bellver. Per això fou substituit per un altre cap militar, Felip Orlandes, perqué era qüestió de fortificar les defenses de la costa davant l'amenaça d'un desembarcament. El quarter militar s'instal·là al vell edifici que ara ocupa el Café Nou. I mentre els soldats d'enginyeria posaven fils-ferro a les platjes, guàrdia civil i Falange iniciava la caça d'esquerrans, espergits per la montanya o refugiats per la vintena de casetes que hi havia vora l'hotel Eureka de Cala Millor i Cala Bona. Oli de recí o viatge a Manacor era la recepta als detinguts, que arribaren prop de la quarentena.

Desembarcament

El 16 d'agost es produí el desembarcament al Port de Manacor i Cala Agulla. El dissetm de bon matí es vab veure vaixells per Punta Amer i alguns elements dretans i acudiren pensant en un contra-desembarcament nacional, però, de seguida, se'n adonaren que era un altre desembarcament roig. Les campanes tocaren alarma i el rector Miquel Cifre va interrompre missa primera i sortí vestit de seglar amb el reste de població cap a la muntanya, El vicari ha s'havia fet capellà del Terc Jaime I per a alguna represàlia. Son Xebel·lí acullia més d'un centenar de persones. Les demés possessions servien també de refugi, així com les casetes de figueral, per als que no tenien excés de comfiança amb els amos i senyors.

Els falangistes locals acudiren de seguida a fer front als desembarcats. No podent resistir aquella matinada, es retiraren prop de ca's Hereu on posaren la secció d'ametralladores que no pararen de disparar per donar l'impresió d'un organitzada i forta resistència. En aquesta retirada, foren presos un soldat i un falangista local, Gabriel Pons. Alguns pagesos seguiren d'aprop totes les operacions de desembarcament. Dos d'ells conten que foren convidats a sumar-se a les tripes republicanes, però decidiren reunir-se amb les seves families, que ja havien buitat a fora vila.

El desgavell en torn de la batalla

A partir del 22 d'agost s'inicià el bombardeig de l'aviació i l'armada sobre Son Servera i les possicions defensives de l'exèrcit sublevat a l'Illa, Aquest atac permeté l'exèrcit republicà instal·lar-se sobre els punts estratègics del Puig de Sa Font i Son Corb, en els dies següents. Les seves posicions més avançades arribaren fins als molins, però no penetraren en el poble, on l'exèrcit "nacional" es feia fort, i tenia instal·lada artilleria.

Celebració del reembarc republicà el 4 de setembre a Son Servera

Amb les cases buides alguna ja incautada i unes quantes foradades per les bombes llançades, s'inicià el saqueix. Està clar que el feren els falangistes. I la mateixa gent a qui desaparegué la roba i l'aram justifica l'acció amb el temor que no ho prenissin desprès els rotjos. També començà aquests dies la caça de republicans locals, tot i sabent que alguns es passaven a les files republicanes.

Saber que es trobaven cosos sense vida per aquí i per allà ¡, feu decidí a més d'un centenar de persones a acceptar l'evacuació cap a Maó. El 24 d'agost sortí la primera barcada, composta majoritàriament de dones i infants, des de Sa Coma cap a Maó. Families separades pel front de batalla partiren cap a Menorca.

El retorn a la llar

El 4 de setembre, la victòria per retirada dels republicans, ja es celebrà a Son Servera, Havien mort dues dones en un bombardeix a Artà i hi havia dos cents descompareguts, cases buides i molta por. Així que ningú va discutir la versió dels fets dels vencedors, i el poble va cedir l'apelatiu de Lleó que es donà al comte italià que feia anunciar un sedàs més estret als caps de falange local. Tot quedà en l'incautació de bens dels descompareguts, l'obligació d'afiliar-se a Falange, l'organització d'un modèlica esquadre de Balilles, festes contínues per engatar-se de victòria i obligatorietats d'assistir a missa.

Així mateix, la condició de màrtir que va prendre la població facilità les visistes continuades d'autoritats i l'atenció d'aquestes cap a la població. S'organitzà una cuina i un Auxili social exemplar per als pobres orfes, que regentaba dona Isabel Nebot.

L'interès per Son Servera per part de Falange va dur al seu cap insular  a apadrinar algun fill d'algun entussiaste del Moviment. Però mancaven víctimes que que ritualitzar. Només un soldat havia mort al front. Així Antoni Artigues va tenir un carrer en el seu honor. Ja estaven a punt de honrar amb un altre carrer a Gabriel Pons, que una dona asseguraba haver vist matar per las rotjos, quan aquest comparegué l'any 39, salvat de la matança en un vaixell a Menorca.

Havien escapat de Menorca amb una barca a rem, també, quatre serverins. Don Mariano de Pula els va haver defensar de les ires populars contra els fugitius amb els rotjos. Passaren una mínima condena, així com els primers que retornaren després de la conquesta nacional de Ciutadella, Poc a poc retornà la resta de fugitius i s'acabàren les represàlies. Se'ls retornà la seva llar i els bens incautats, fins i tot les bèsties.

Si el tinent de Carrabiners Quevedo, ja el mateix 36 havia limitat les represàlies contra gent acusada d'esquerrana pel motiu que fos, el retorn de Sebastià Pons, el batle, va encendre les ires dels falangistes, que tenien intenció de transpassar l'incendi al domicili d'aquell. Un militar local hi impedí. I Jaume Vives Llanut, destacat esquerrà fou rebut a l'estació a pedrades pels al·lots de l'escola que estava just al costat. I així fou acompanyat fins a caseva, prop de la caserna de la Guàrdia Civil.

Molt més tard arribà el turisme i la baldor i s'imposà la desmemòria. No hom sab si no es vol recordar la tragèdia de la victòria i la ira d'un poble per molts d'anys derrotat.

 

AL MARGE

La llista de persones trobades mortes pels voltants de Son Servera és la següent: Joan Vives (Cuanillos, que era conductor i feu tota la guerra del desembarc. El mataren per esquerrà quan ja no el necessitaren), Guillem "Xigalla", Toni Vives "Buscatort", Miquel Vives Guidó, Joan Bauçà "Mions", dos germans Espinosa Lagos,(Josep Espinosa i Martí Espinosa) Nadal Gelabert Paciència (que no aconseguí escapar-se amb els republicans, malgrat haver-li mort ja la seva esposa), Antoni Sansó D'es Cortons, Josep Lliteres, mestre de l'escola. Dos germans Brunet Raves, Jaume Sancho Coseo, Jaume Servera Veiet, i un venedor de "trobos" que es trobava aquells dies per Son Servera conegut popularment per La Cucaracha.

Afusellats a Son Coletes: Joan Guiscafré de s'estació, Sion Santandreu ·monserratet, Manuel Gelabert Paciència, Francesc Sart Cantó, Antoni Llull, Damià, Sebastià Vives Petllonga, Cristòfol Servera Minyo Cristòfol Sansó Mora, Bartomeu Sancho Gelós, Serafí Vives pare i fill Camel·los, Joan Vives Cuanillos, Bartomeu Brunet Crespí, Toni Perelló Rei, Bartomeu Morey, Josep Miró pare i fill, Antoni Gili de Son Pentinat, Miquel Guillem i Sebastià Sancho, que era el metge de Vilafranca.

Menció a part mereix l'afusellament per consell sumaríssim de Joan Vidal, jove advocat, de familia modesta, que fou pres amb la primera tongada i portat al Castell de Bellver. Malgrat l'afiliació republicana, no havia tingut participació política activa a cap indret. Un incident el 12 d'octubre entorn a la bandera del castell, que conjtarem més detalladament en un altre moment, feu que el 14 d'octubre se l'instruís sumaríssim per parte del jutge Tinent Coronel Palou de Comasema i Moltó i fos afusellat el 19 del mateix mes. Fou una de les morts més sentides del poble, per produir-se fora dels dies turbulents del desembarcament i per l'estima que se li tenia.